El llibràs de Casasses



[Poesia. Enric Casasses. Uh. Amb il·lustracions de Stella Hagemann. Associació Cultural Container, 330 pàgines, Aiguafreda, 1997 i reedició a Pagès Editors, 340 pàgines, Lleida, 2007.]


Quan no es vulgui parlar dels millors llibres de l’any o de la temporada, dels més recents, sinó dels que es continuen venent i llegint dos o tres anys després, fins i tot cinc o deu anys, contra el resol de la indiferència; quan es vulgui parlar de llibres que mai no s’obliden i que sempre queden quan els altres se n’han anat i han passat les modes, hi serà Uh d’Enric Casasses. Quedarà perquè és un llibre feliç i despreocupat, encara que sigui difícil d’entendre. És la narració del viatge amb metro que fa Casasses en un microsegon, el moment en què rememora un instant de la infantesa perduda i enjogassada, quan cantava Baixant de la font del gat i que li omple 9.072 versos, un dels poemes més llargs de la història de la literatura catalana —crec que és el segon, després del Poema de Montserrat de Sagarra—.
Enric Casasses Figueres (Barcelona, 1951) és fill de la sorpresa i del superlatiu, altíssima veu que es distingeix d’entre el soroll i la boirina, figura vehement, eixelebrada i fugaç; és el poeta de la paraula oportuna, de la facilitat que no l’és, de la gràcia secreta. Oblidat ja el seu anonimat primerenc, se’l considera un clàssic viu amb tota justícia, orgull d’avui de la cultura catalana, príncep feliç, príncep valent a la manera agredolça de Josep Carner, o encara millor, a la desassossegada d’Oscar Wilde. Sé que hi ha qui preferiria que l’acomparés amb Blake o Verdaguer, radicals, lúcids i insubornables com ell, però penso que Casasses s’assembla més a Wilde perquè a més de marginal també és perfectament victorià, perquè és com Mercè Rodoreda o Víctor Català, un escriptor tan dur com burleta, un poderós senyor de la ironia, un fuet que fereix més amb la facècia que amb la maledicció, que ens commou permanentment amb el dubte i la perplexitat d’una obra ingovernable, sòlida, imprevisible, sempre enlluernador. Que inquieta. D’entre tots els seus llibres coneguts, Uh, poema d'alta velocitat, ha estat, des que es va editar per primera vegada el 1997 el més misteriós i difícil de llegir o d’adquirir, el que ens ha intimidat més, el més esquiu. Després reeditat feliçment per Pagès Editors però l’Uh de la primera edició, quadrat, aproximadament de la mida d’un cedé, de 330 pàgines i amb 9.072 versos, amb pesada tipografia Courier i amb tapes vermelles que diuen Uh —però no el nom de l’autor— sempre serà més convincent, més propi de Casasses que les luxoses edicions. Un full voladís adverteix que: “Uh és un que en un microsegon en què el metro pràcticament s’atura a mig túnel reviu un instant de la infància sortint de sobte de l’amagatall d’un portal cridant-li uh a algú, i ara té Baixant de la font del gat enganxada al cervell”.
Un dels poemes més llargs i complexos de la literatura catalana és simplement un record de la infantesa, el magma bullent de la paraula, del pensament lliure, l’exercici desmesurat amb una estructura improvisada semblant a la d’una Jam session que es vessa irrefrenable com un brollador de coneixement. La clau de volta de la poesia de Casasses és sempre la infantesa i no les drogues o el tremendisme il·luminat i romàntic amb què agrada adornar els seus escenaris poètics. Uh és un record enardit de la felicitat, de l’Escala i del seu paisatge rotund,

“com el pagès contempla enlluernat
els escalons gegants de la muntanya
folls de raïm...”

de Víctor Català

“seré la Víctor
tendré cents d’aures
seré semal
seré el que suc surt del raïm
seré la terra d’on surt el suc surt el raïm...”

de les frases del seu avi, del món de la marineria, dels somnis de les històries de pirates modelats a través d’un altre record, el d’un famós poema de Josep M.ª de Sagarra

“i ais tòries de pirates
ara que el mar no remulla
sereu més bordes encar...”

dels jocs d’enginy en les reunions amb els seus amics a Barcelona

“mil anys de rasca
i aspirinetes...”;

“que s’arremolini
ep i curi...”

Sense oblidar el món contemporani, les seves trampes, sobretot les impostures de la creació, les de les belles arts:

“ajaçats en teles expressionistes
impressionistes i informals
tota una colla d’uns artistes d’un
art que ara estrenaven
ans antiquíssim deien
art de clavar l’art de clavar-te...”

L’opacitat de la poesia de Casasses és la de les avantguardes, la que busca en el poc clar la deflagració de l’explosió de la llum, la clau de tots els enigmes. La poesia de difícil comprensió, plena de jocs, de meandres, de semblances inesperades, posa en contacte, en veïnat estret noves lògiques, noves maneres de pensar, com explicava Michel Foucault en establir la relació entre l’extremitat d’una tassa amb el principi d’una altra tassa. Casasses sap el que valen l’embogida recerca de l’idealisme, el deliri utòpic

“volien espantar-me amb uh
topies
de l’eternal retorn
el nen caigué
del llit de cap
a l’orinal...”

La fatalitat no és en el còsmic sinó en el quotidià ja que

“Sempre
som
a la mercè de la companyia de
la llum,
cunyada.”

[Publicat a La Vanguardia el 15 d’agost de 2007. Traduït i amb esmenes]





Vegeu també sobre el llibre Bes nagana d'Enric Casasses: 

1 comentaris:

  • Anònim says:
    18 de juliol de 2012 a les 12:25

    PERTANYO A LA LLIBERTAT

    Pertanyo a la llibertat
    i no sóc de ningú més,
    ningú em diu fes o desfés
    ni m´entra cap veritat
    si ella no m´ha tirat
    el seu penúltim cartutx,
    i no m´admet cap rebuig,
    només faig lo que ella vol
    i canto amb el rossinyol
    "sóc esclau de lo que fuig".

    p. 120 BES NAGANA. ENRIC CASASSES

    CASASSES,sempre.

    Imma C.