Eça de Queirós ens presenta un paradís sotmès a la selecció natural i a la lluita per la vida
[Narrativa. José Maria Eça de Queirós. Adán
y Eva en el Paraíso. Traducció castellana de Juan Sebastián Cárdenas. Periférica,
78 pàgines, Cáceres, 2011]
Qui llegeix El
paradís perdut de Milton s’estima més Satanàs sense cap mena de dubte. L’àngel
caigut és una creació més autèntica, més propera a la condició humana; el
dolent de la pel·lícula és el que ens agrada. Ara ja no ens creiem que Adam i
Eva gaudien d’un banquet etern al Paradís. Milton ens els presenta com uns
éssers càndids i ensucrats que havien viscut enmig de les delícies terrenals,
lliures de pecat i de vergonya. Amb el pas dels segles, convençuts pel que ens
va dir Dante, Milton i tots els cors que fan l’eco a l’Església, ens hem fet a
la idea que anar al cel seria com tornar al Paradís, un indret verge i avorrit.
Vet aquí que José Maria Eça de Queirós no segueix aquest
camí. Adán y Eva en el Paraíso és un
text, per sobre de tot, subversiu, i magistral com ho són tots els d’aquest
escriptor, fins i tot els menors. Hi ha
més d’una frase que resum l’esperit del seu particular Gènesi, però n’hi ha una
que s’imposa i fa fort tot el conjunt (p. 54): “Miedo, Hambre y Furia eran las
leyes de la vida en el Paraíso”. La història d’una Creació fàcil i plena de
bona voluntat és anul·lada per un relat de feres ferotges. Adam és un home que
ha d’aprendre a dominar la selva i que baixa dels arbres per anar descobrint
que ell és un jo —que té consciència
d’aquest jo— i que pot dominar un allà, un espai que convertirà en àmbit
privat. A partir d’aquestes dues certeses s’esdevindrà la història de la
humanitat.
Eva i Adam s’han sacralitzat, primer elevats a l’altar de
la perfecció i després precipitats en el pecat original per regalar-nos el
dimoni de la culpa. En aquesta lectura d’Eça de Queirós descobrim dos robinsons
que lluiten contínuament per fugir de la seva condició salvatge; són dos éssers
que, a través de la intuïció i de l’atzar, acaben desafiant el desconegut (p.
59): “la civilización nació del desesperado esfuerzo defensivo contra lo inanimado
y lo inconsciente”. Eva
es presenta com la gran mare que tot ho protegeix i tot ho acull, fent créixer
en el seu interior l’esperit de la societat, mentre que Adam s’enfronta al món
físic per nodrir, en un segon terme, el món de les idees (“Adán se habría
comido a la serpiente, un bocado mucho más suculento”, p. 66).
Aquesta breu però poderosa quimera és un relat aparegut a
l’Almanaque Enciclopédico de 1897, quan Eça de Queirós era cònsol a París. Els
lectors de l’època, abocats a l’atzucac de fin
de siècle heretat del positivisme científic i el realisme literari, van
quedar atònits davant un text que, a estones, apel·la al naturalisme, a la
fantasia o a la historiografia per explicar el mite més sagrat d’Occident.
L’escriptor no té escrúpols a l’hora de fer coincidir els dinosaures i els
éssers humans a la vora d’un riu, ni es deixa intimidar davant l’inevitable
referent de la Bíblia quan utilitza topònims i dates molt concretes per situar
el dia de la Creació. Adán y Eva en el Paraíso
té aquesta virtut: ens deixa identificar la barreja de materials que conforma
el sentit del relat i el cimenta sense esquerdes.
A poc a poc, mentre anem seguint les aventures del dos
supervivents, ens adonem que tot i que el trencaclosques permet tot de lectures
al servei dels jocs culturals, per damunt d’això hi ha una reflexió que ens
acosta a la primera espurna de la humanitat, potser tal i com va ser, realment:
“[Adán] alargó sus brazos libres y dio un paso fuerte y sintió su falta de
semejanza con la animalidad y concibió el deslumbrante pensamiento de que era”
(p. 20).
Escrit per Anna
Fornieles
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada