Vint-i-cinc anys de la mort de J.V. Foix. Ressenyes recuperades
[Poesia. J.V. Foix,
Telegrames. Edició de Ramon Salvo Torres.
Edicions 62, 2005, 96 pàgines. 12 euros.]
Els llibres de J.V. Foix
(1893-1987) són fills de la sorpresa, i aquest encara ho és més, inopinat com sembla.
Telegrames és un dels llibres anunciats,
projectats, i després perduts, com Els
meridians de Fòcius o el Llibre dels
fets naturals, un altre projecte extraviat que mai no va arribar a ser en
vida del poeta i que avui arriba a nosaltres no se sap si com a forma de
provocació lectora o com a risc editorial. Passem per alt el pròleg indigent i
l’edició més que discutible que avui se’ns ofereix. Dediquem tota l’atenció a
Foix, a aquests textos que parlen de l’esglai i d’una exaltada manera de
celebrar el món, de la seva experiència extremada que conforma la perspectiva
de la identitat de l’ésser humà, una identitat pertorbada i fràgil, esquinçada
en els teixits interiors com a ferida oberta o amputació desoladora, que ens intimida.
Davant de l’arrogància de les conviccions, davant la protecció aparent de
qualsevol mena d’idea —i, en especial, davant la calmosa idea d’una personalitat
fixa per a cadascú— hi ha el derrotat, dolorós testimoni de l’experiència de
totes i cada una de les nostres frustracions i complexos. I tant. Però també és
veritat que, davant l’amarga herència del romanticisme ombrívol, malenconiós i
dolençós hi ha la ferotge possibilitat del viure extrem, de l’art extrem,
embriagador, de l’exacerbació intensíssima de l’intel·lecte i dels sentits. Hi
ha també l’esgarrifosa experiència que s’aventura completament en la llibertat
personal, en l’ambició del completament nou i desconegut, fins a l’esgotament total.
Fins a “caure als trenta-tres com Alexandre” com resa un dels seus coneguts
versos.
Trenta-dos textos breus de
ficció —presumptes telegrames arribats a la redacció del diari La Publicitat i publicats entre el 12 de
desembre del 1929 i el 3 de novembre de 1931— exploren les possibilitats
literàries enmig de les notícies de la premsa i hi contrasten sota el comú
denominador de la sorpresa i de l’acidesa retòriques. Tenen una forma que, però,
no permet cap confusió. Ningú no els prendria per autèntiques notícies, familiaritzat
o no amb l’estil inequívoc de Foix. El que és inquietant és que podrien ser
perfectament notícies, sense canviar-ne ni una coma. Estan escrites en un
català de caires antics, de vegades difícil d’entendre com, de vegades, ho són també
les notícies mateixes i, encara més la realitat a la que diuen servir i
representar. Són un exercici de sorprenent mimetisme. Foix escriu com si no
entengués del tot el que està escrivint. Així intenta reproduir la manera en què allò que és
viu sempre esdevé esquiu a la raó. Són textos que, alhora, parlen del món
ultramodern dels mitjans de comunicació i per una altra banda, s’assemblen
enormement als contes populars, a les narracions tradicionals que parlen de
fets extraordinaris, singulars, fantàstics, insòlits, ja siguin la intervenció
divina, els prodigis de la revolució tecnològica o les tramposes al·lucinacions
de la ment humana. L’extravagant de la bogeria de l’home es barreja amb l’obsessió
pel sexe, sempre amagada en els textos del mestre Foix. Hi ha la raresa del món
errant dels fantasmes, l’absurda vida que reporten els ecos de societat, la
religió tradicional al costat de l’espiritisme esotèric més embogit i ridícul —el
que tant agradava a Yeats i Pessoa, encunyat per madame Blavatski, Aleister
Crowley i altres simpàtics impostors propers als Hemetics Students of the
Golden Dawn—. Hi ha l’enganyifa del pretensiós art contemporani modern-modern
que tan bé coneix Barcelona i l’enganyifa de l’art primitiu o negroide que
sempre porta amb ell l’ànima del món sencer. Hi ha el realisme més descarnat
que pot ser pres com a faula, hi ha el qüestionament dels sentits, la
sofisticació de la moda i la fascinació per l’efímer; hi ha, en definitiva, l’anhel
de conjurar la impotència i el desànim, estèrils.
No hi ha, però, ingenuïtat ni vindicació de l’ànima infantil, de la qual Freud
recomanava deslliurar-se’n com més aviat millor. No hi ha discurs matemàtic ni
científic per justificar intel·lectualment el cubisme. Foix pertany a la
mateixa nissaga de Picasso, que es petava de riure davant la vanitat d’alguns
crítics —“matemàtica, trigonometria, química... tot això no ha estat més que
literatura, per no dir una falta de sentit, i ha conduït al mal resultat d’encegar
la gent amb teories”—. ¿No és sobretot sorprenent, i també hilarant, que ens
entusiasmi el buit?
[Publicat a La Vanguardia el 25 de gener de 2006. Traduït i amb esmenes]
Vegeu també L'aventura de J.V Foix sobre l'edició d'Obres Completes de Jordi Cornudella:
Vegeu també L'aventura de J.V Foix sobre l'edició d'Obres Completes de Jordi Cornudella:
El decàleg per llegir Foix:
Sobre el llibre Escenificació de cinc poemes de J.V, Foix:
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada