Vint-i-cinc
anys de la mort de J.V. Foix. Recuperem la ressenya L’aventura de Foix.
La nova edició de les Obres completes del poeta permet abocar-se a un dels llegats més
sorprenents del segle XX.
[J.V. Foix. Obra poètica en vers i en prosa. Obres completes de J.V. Foix, 1. Edició
de Jordi Cornudella. Edicions 62. Barcelona, 2000. 848 pàgines]
L’autor: J. V. Foix (Sarrià,
1893-1987) és amb Josep Carner i Carles Riba un dels poetes autènticament grans
de la poesia catalana del segle xx.
El seu nom s’escriu així, només amb les inicials, tal i com ell volia, com un
pseudònim. És un escriptor comparable amb Fernando Pessoa, Ezra Pound o Jorge
Luis Borges.
L’obra: Es reuneix en un únic volum
tota l’obra lírica en vers i en prosa de Foix. La seva obra dilueix les
fronteres entre gèneres, estètiques i modes, del medieval a l’avantguardista,
de l’oníric al material. El seu gran tema són els enigmes de la identitat
humana i tota la seva poesia és un colossal dietari.
Llegiu
els clàssics. Al voltant d'aquesta màxima es construeix una de les
aventures literàries més apassionants de tot el segle xx;
la del poeta avantguardista que va aconseguir el que semblava
impossible, contradictori: ser clàssic i modern alhora. Com molts
altres avantguardistes dels anys vint, J. V. Foix abomina de
l’academicisme però no el confon amb el clàssic, amb el que és
modèlic i atemporal, amb la tradició. La distinció és molt
important. Tot sovint se solen barrejar tots els moviments
d’avantguarda i les seves diferents realitats (Foix se’n en reia
en un llibre periodístic intitulat, precisament, Allò que no diu
‘La Vanguardia’) i, fins a l’arribada del futurisme i del
surrealisme l’avantguarda literària no va ser ni destructiva ni
anticlàssica. Ni Apollinaire, ni Pierre Reverdy n’eren, i sí que
ho van ser, en canvi, aquells desaforats neoromàntics dits
surrealistes, amb André Breton al capdavant, un escriptor cafre que
propugnava ni més ni menys que la destrucció del llenguatge. “En
un país tan profundament surrealista com és aquest, només he
conegut una persona que no en fos, i jo sóc aquesta persona”
afirmava Foix a qui el volgués creure. “M’exalta el nou i
m’enamora el vell”, sentenciava.
Perquè
era català, Foix tenia alguns avantatges en el context de les
avantguardes europees, i això ho va entendre ben aviat i no com
Salvat-Papasseit. Alumne de Fabra i seguidor de Carner i de Riba,
profundament catalanista, Foix mai no podia pensar en subvertir
l’ordre lingüístic per dues raons ben poderoses: perquè el
català no tenia cap ordre que s’hagués de combatre (la reforma
fabriana acabava de començar) i perquè Foix mai no va ser un autor
romàntic, sinó un tafaner sense límits, un innovador constant i
dinàmic. La seva aventura intel·lectual s’assembla, en bona part,
a la d’Ezra Pound, paladí de la recuperació del renaixement
italià i dels trobadors provençals. Foix ho tenia molt millor que
l’escriptor nord-americà: podia escriure en una llengua moderna
que havia evolucionat molt i molt poc; era gairebé igual que el
provençal antic i molt propera a l’italià del Dant.
Escriure
en català aplegant la seva tradició medieval amb les noves formes
de les avantguardes va ser una d’aquestes bones idees que només
els genis acostumen a produir cada molts anys. Amb aquesta formidable
eina, amb el seu sentit de la llengua, la seva obsessió per la
forma, el coneixement de la llengua antiga, Foix s’aboca a la
reflexió sobre el temps i els seus paranys. Assimilant el món
medieval al trepidant món de les avantguardes aconsegueix aturar el
temps, experimentar l’intemporal, l’etern. No és un
medievalitzant com Gerardo Diego o Guerau de Liost. Foix és
literalment el geni, el que s’enfronta a l’opinió d’Heràclit
i afirma que el pas del temps només és aparent i que és fal·laç
l’experiència que se’n deriva. El passat i el present es
confonen en el perenne, i només es viu l’instant, el fragment
temporal que, en realitat, percebem. La poesia de Foix és testimoni
d’aquesta experiència.
Com
passa amb Borges o Pessoa, se situa en el nivell dels grans textos
europeus sobre el problema de la identitat moderna de l’home i
sobre la funció de l’escriptura. “Quan dic ‘jo’ vull dir
‘nosaltres’ ” diu una altra cèlebre màxima de Foix. Sens
dubte, perquè, com Pessoa, el poeta català dramatitza “em gente”,
a través dels seus personatges, el problema de la identitat, tot
parodiant el gènere memorialístic amb to de dietari que conté la
seva obra. De fet, no és més que un immens dietari, presentat amb
formes ben diverses, i peculiar perquè dubta seriosament de la
solidesa de la identitat individual. Almenys fins que l’ésser humà
no desconfiï raonablement dels perills de la cultura. En opinió de
Foix, la funció dels llibres és esperonar el pensament, lliure i
vital, i mai no substituir la vida. “¿Per què tant de llibre mort
a la fossa de la biblioteca? Versaires i metròmans, ¿qui us fa
escriure en comptes de viure?”. De tant clàssic, això sí que és
ben modern.
Una
edició polèmica
Se’n
parlarà molt d’aquesta edició de Foix. En primer lloc perquè és
anònima, tot i que estigui ben clar que ha estat feta per Jordi
Cornudella, el prestigiós poeta i erudit. El seu nom no hi és com a
autor de l’edició sinó com a responsable de les notes i
comentaris al text que fan més d’un centenar de pàgines. I, en
segon lloc, perquè Cornudella edita Foix d’una manera ben
contradictòria. Per una banda, millora indubtablement el text que
fins ara coneixíem, incorporant nova documentació i noves propostes
de lectura. Però per una altra banda, rebutja sistemàticament
l’edició canònica de Foix, la realitzada durant catorze anys per
Jaume Vallcorba (Quaderns Crema) i reputada com la millor.
Cornudella
nega, contra l’evidència, l’íntima relació que hi va haver
entre el poeta Foix i Vallcorba i els resultats d’aquest important
treball. Així, l’edició de Cornudella que podria haver esdevingut
la més curosa i fiable, si hagués incorporat el treball de
Vallcorba com incorpora, en canvi, treballs anteriors, és avui una
edició coixa. Manté molts dels famosos errors de forma del poeta de
Sarrià (rimes impròpies, versos hiper o hipomètrics, concordances
de gènere errònies, confusions entre paraules) tot i les esmenes
que Foix (obsessionat per la perfecció de la seva obra) va indicar
expressament a Vallcorba. L’edició de Cornudella, formalment molt
bonica, esdevé així poc operativa en els passatges dubtosos.
[Publicat a La Vanguardia el 26 de maig del 2000. Traduït i amb esmenes]
Vegeu també L'aventura de J.V Foix sobre l'edició d'Obres Completes de Jordi Cornudella:
El decàleg per llegir Foix:
Sobre el llibre Telegrames de J.V, Foix:
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada