[Dietari] Jaume Subirana. Adrada. Gosar poder ser fort. Edicions 62, 2005.
171 pàgines.
Jaume Subirana (Barcelona, 1963), antic director de la Institució
de les Lletres Catalanes és, alhora, un escriptor respectat i incòmode.
Respectat pel volum i la singularitat de la seva obra literària —de la que cal destacar el poemari En altres coses (2002), l’admirable
estudi Josep Carner: l’exili del mite (1945-1970) publicat el 2000 i la superba
traducció de Llum elèctrica de Seamus Heany, en col·laboració amb Pauline
Ernest. Per citar aquí només un símptoma de la seva incidència pública
recordaré com l’enyorat Ovidi Montllor va escollir per cantar un dels poemes de
Subirana, Carnisseria, del llibre Pel viure extrem (1985), un sàdic, savi,
desconcertant text sobre les relacions carnals i càrniques que gairebé pot
comparar-se a la mítica cançó de Boris Vian Les joyeux boucheurs, catàleg d’astúcies
literàries i de perspicàcia crítica sobre la societat. Potser és aquesta la
incomoditat que, de vegades, produeix l’obra de Subirana. Potser provingui d’aquí,
d’aquest costat cec, d’aquest gust discutible pel que alguns jutgen inapropiat,
de mal gust o senzillament tabú. D’una banda hi ha els seus textos arcàdics,
solars, hereus d’una determinada, satisfactòria lectura de Josep Carner i de
Marià Manent, l’obsessió per la divina bellesa, per l’angèlic, pel pur i
l’asexuat quan el 1997 va publicar amb el poeta Carles Torner l’antologia
Poemes amb àngel. I d’altra banda, hi ha aquest atreviment, aquest interès
pel que el poeta Joan Brossa en deia “pou de les aigües brutes” i
que no només al·ludeix a l’inconscient sinó a estats emotius, a experiències
perfectament conscients però inadequades.
En L’udol del griso al caire de les clavegueres, Quim Monzó reproduïa una de pintada del maig del 68 que no permet els dubtes: “Sigueu bruts, però ensucrats mai”. Tan inapropiat com és el sadisme de la carnalitat en ambients pudorosos, —i de vegades fins i tot més—, ho és el
sentimental, les altres baixes passions de l’ànima contemporània que es prova d’amagar desesperadament com la pitjor de les deformitats.
Qualsevol cosa menys passar per aturats, cursis, bavosos, carrinclons... Les paraules són gruixudes per escapçar aquestes desviacions i per les que, per exemple, tot un Jorge Luis Borges se’n disculpava i que Guillermo Cabrera Infante va estudiar molt bé a propòsit de Corín Tellado i de l’estètica camp. Aquest és el
gran repte que aborda Jaume Subirana a Adrada, que porta el significatiu
subtítol de gosar poder ser fort: una reivindicació per al
sentimental. En contrast amb la simulada truculència, del tremendisme d’escriptors com Alzamora
o Bofill, vet aquí un camí que ja han fressat alguns, destacats autors
catalans, des del Sentimental (1995) de Sergi Pàmies a Animals tristos (2002)
de Jordi Puntí passant pels dietaris d’Enric Sòria o la nova pell de Gerard
Quintana. És l’estètica tova de la què parlava Narcís Comadira el
1985. ¿És tan perillós el sentimental que només pugui manipular-lo grans
escriptors com Gabriel García Márquez o John Irving? ¿No és aquest també el gran
repte d’Andrés Trapiello? ¿El lector català a la recerca de textos
protagonitzats pels sentiments ha de ser ostatge un altre cop de Maria de la
Pau Janer i d’altres lacrimògenes tàctiques editorials? ¿Hi ha alguna cosa més
enllà d’aquesta terra cremada?
Subirana ens proposa un indret literari anomenat Adrada. Tot i que
digui al llibre que aquest nom-talismà no significa res, és mentida. A Adrada
de Pirón (Segòvia) es desenvolupa una de les escenes més significatives de tot
el llibre. Adrada vol dir ‘saltejada’, ‘separada’,
‘repartida’. De l’àrab
ador, un temps assenyalat a cada persona per regar amb l’aigua comunal. L’opció
literària de Subirana és, doncs, una desviació del fluix o flux general. De tan valenta i
desacomplexada, de vegades esdevé extrema. Al costat de passatges realment
superbs com A muntanya, (pàg. 64) o les variacions sobre el tema del doble, El
meu, o un com el meu, (pàg. 117) o Infart del pare, (pàg. 136) d’altres són menys aconseguits, repetitius, desiguals, d’un interès molt remot.
Publicat a La Vanguardia el 9 de març de 2005. Traduït i amb esmenes.
Vegeu també:
Vegeu també:
Sobre el llibre de poemes Una pedra sura (2011) de Jaume Subirana:
http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2012/04/subirana-pa-i-peix.html
Sobre el llibre de poemes Rapala (2007) de Jaume Subirana:
Sobre la traducció de Jaume Subirana de Jardí de versos d'un nen de Stevenson:
Síntesi sobre Jaume Subirana a Visat:
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada