Arnaut Daniel, l'home que llaura

Arnaut Daniel, primeríssim de la nostra tradició

[Poesia] Arnaut Daniel. Poesies. Edició de Martí de Riquer. Acantilado. Barcelona, 2004. 248 pàgines.

[Ressenya] ¿Un poeta que Joan Brossa admirés sense peròs? Arnaut Daniel (cap a 1150-?). ¿I que alhora enlluernés Ezra Pound? Arnaut Daniel. ¿Un poeta que, sense ser ni grec ni llatí, entusiasmés el tebi Petrarca? ¿Algú que Paul Verlaine imités però sense haver-ho llegit mai? Arnaut Daniel. ¿Que fascinés fins a tal extrem Dant que sigui un dels primers protagonistes de la Divina comèdia? Arnaut, Arnaut Daniel, joglar a sou en els temps del rei Ricard Cor de Lleó, trobador orgullós de la seva habilitat amb les paraules, amb les idees, amb els ritmes, màxim exponent de la sumptuositat i el luxe expressiu, renovador de significats arcans, i alhora amic d’estranys, vells mots, i també d’expressions noves i corrents, de la poesia actual, d’exuberant, inesgotable, inventiva. Li devem la sextina, la composició mètrica més difícil mai no creada, potser la més bonica manera d’escriure poesia, la més obsessiva i més laberíntica, commovedora perquè s’assembla a l’escriptura mateixa, a la lectura mateixa. A la vida mateixa.

                Tot un segle d’experimentació poètica dels trobadors es precipita en una desbordant onada fins que aquest petit didal anomenat Arnaut aconsegueix de contenir-la. Són els 18 poemes conservats —juntament amb altres dos de gairebé segura atribució— que formen, ara com ara, les seves obres completes conservades, el perfecte vidre tallat del poema, de l’estructuració mental, de la densitat semàntica i de la riquesa humana. La brillantor exaltada de la joia expressiva augmenta en estavellar-se contra la llum de l’experiència, contra el coneixement que el lector —o l’oient— té de la vida. L’amor o la metàfora de la felicitat al món es fa realitat quan pren esment de la raó, del seny que busca l’equilibri entre les pulsions terrestres. Del capteniment. Quan intervé en l’anomenat debat fastigós —sobre la conveniència o no de “cornar (bufar en) el cul” d’una dama— Arnaut sap ser divertit, alhora fosc i nítid (net).

                Arnaut és el poeta de l’amor que no s’erra, de la satisfacció del món, de la confiança en la vida i en la feina de la raó. Per això tenen molt més sentit els seus contrastos de contradicció. Perquè els assumeix, els integra, fent del desig un exercici d’arquitectura, de pesos i d’equilibris i no de destrucció:

  

“Ges pel maltrag que·n soferi (Tot i que pateixo la malaltia)
de ben amar no·m destoli; (del ben estimar no em separo;)
si tot me ten en dezert, (i encara que em té al desert,)
per lieis fas lo son e·l rima: (per ella faig el so i la rima:)
piegz tratz, aman, c’om que laura, (Estimant ho passo pitjor que un que llaura,)
qu’anc non amet plus d’un hueu (que mai va estimar més del que val un ou)
selh de Moncli Audierna. (el de Monclí a l’Audierna.)

Ieu sui Arnautz qu’amas l’aura, (Jo sóc l'Arnaut que aplega el vent i l’aura,)
e chatz la lebre ab lo bou (i caça la llebre amb el bou)
e nadi contra suberna. (i neda contra ressaca”.)

  

(Edició Riquer. Traducció Jordi Galves)

Així s’acaba el poema Ab gai so (Amb so alegre). El de Monclí i l’Audierna són dos personatges d’una novel·la de l’època. “Aplega el vent i l’aura” —pel cap baix vol dir totes dues coses “amas l’aura”, és un dels fragments més interpretats de tots els temps. Laura, el llorer, la resplendor. Un programa que va fascinar Ausiàs Marc i fascina avui.

[Publicat a La Vanguardia el 30 de juny de 2004. Traduït i amb esmenes]