Que Fabra és Fabra, tio, colega, vestrús

[Crònica]

Dedicat a Joan Josep Isern 

Hi ha una genteta que no té ni gota de respecte per Fabra ni pel que significa el seu civilitzat nom però, això sí, són la mar de catalans, amb frases calcades de l’espanyol, de registres xaves ortografiats a la moda faisandée de tevetrés que put i fa gratera però també una certa via. Són gent que parlen de Josep Carner sense haver-se rentat la boca, són aquesta genteta indesitjable que diu “em va la marxa”, que parla de “bronques”, que etziba “només faltaria”, i altres misèries lingüístiques; gent que s’atreveix a parlar de la Universitat Pompeu Fabra o del diccionari Pompeu Fabra denominant-los “la” o “el” Pompeu, quan és clarament “la” o “el” Fabra, de la mateixa manera que parlem de “la Rovira i Virgili” de Tarragona i no de “la Antoni”. Si alguna cosa no se li podia fer a Pompeu Fabra, a més, és subratllar-li el nom romà, d’arrel republicana i lliurepensadora, amb què van batejar-lo. No li agradava gens la pompositat del seu nom de fonts, ni com cantava la lletra. Però, aquí, tot és igual, aquí parlem del Pompeu com parlem de la txoni de Castefa, perquè, total, tant li fot, aquí tots som iguals, jo dic el que em dóna la gana i, al capdavall, sóc tan creatiu i tan l’hòstia, amb una espontaneïtat tan fascinant i irrepetible que, de què em serveix l’esperit del que deia Pompeu. N’hi ha prou amb quatre regles i avall. Trobo que es va passar un xic perquè la meva tia deia una paraula que...