El poeta no pot parar

[Ressenya] Assaig. Francesco Petrarca. Carta a la posteritat/ Carta a Boccaccio. Pròleg de Virgil Ani i traducció de Joan Bastardas i Pere J. Quetglas. Text bilingüe llatí-català. Adesiara editorial, 2007. 102 pàgines.

La bona biografia sempre és més o menys falsa en els fets i acceptablement certa en els significats. No només les dels nostres estimats fetitxes literaris contemporanis, que menteixen una vegada de cada dos passos que fan —estic pensant, clar, en el nostre Josep Pla— i que, alhora, ens ofereixen satisfactòria resposta a la nostra set de coneixement autèntic i indubtable. També passa això amb els nostres autors medievals, partidaris d’una manera d’escriure molt menys exhibicionista, molt més mesurada en la cosa personal, molt més indiferent en subjectivismes. Al capdavall és un invent modern i els homes dels temps mitjos estan més interessats en el que ens assemblea com a gènere humà, com a tipus i, en canvi, no gaire en el que ens distingeix i ens allunya dels altres. Dit això també tenim les vides dels trobadors, tan extraordinàries que algunes semblarien fantasies literàries si no sabéssim, gràcies als documents històrics, que són certes, veritat, com les desmesuradament violentes de Guillem d’Aquitània o de Guillem del Berguedà, o l’emotiva de Rimbaut de Vaqueiras. Tenim les falsedats i les veritats de les Confessions de sant Agustí, les de Ramon Llull, les que explica Dant, en la seva nova vida i en el seu viatge a l’altre món i, sens dubte, hi ha les de Petrarca, el poeta que va construir el Cançoner, un model de poesia per a tot Europa només perquè havia vist Laura un 6 d’abril de 1327 a l’església de Santa Clara, a Avinyó. Aquest model va durar segles, pràcticament fins a l’aparició dels romàntics. Ara visites Avinyó i no hi ha res, queda un tros de paret i una finestra en forma d’ametlla en un edifici on fan teatre, tancat. Cap vestigi de la contemplació més famosa de tots els temps, què hi farem. També són de Petrarca altres textos biogràfics sobre la Vida solitària i sobre la seva aventura moral, el Secretum. I hi ha les seves cartes. Avui es publiquen en català dues de les més importants, en una acurada traducció de dos prestigiosos coneixedors del llatí, Joan Bastardas i Pere J. Quetglas. 

La Carta a la posteritat és una excel·lent mostra de l’obsessió de Petrarca per fer-se una identitat, diferent i identificable per a tothom. El text llisca perillosament cap a la falsa modèstia; és la fèrria vanitat del geni que es coneix a ell mateix i s’adona de la seva capacitat superior, de la potència arrogant que té. És una carta inacabada i, per tant, un retrat frustrat d’ell mateix, en contrast amb la imatge que ofereix el seu Cançoner en italià, molt més matisat i viu, més contradictori i humà, que sembla més veritable. La Carta a Boccaccio és, en canvi, una obra mestra tot i ser molt breu; és una delicada peça. És el seu testament espiritual, la síntesi que explica en què consisteix en definitiva la vida de l’intel·lectual responsable. Petrarca es queixa dels consells de Boccaccio, i tot i tenir molt anys, tot i el cos adolorit, pensa continuar amb l’estudi i amb la lectura perquè és una feina que mai no té final. Encara més, una mica més, encara una mica més. És impossible parar.

[Publicat a La Vanguardia el 13 de febrer de 2008. Traduït i amb esmenes]