Emili Teixidor, incòmode







[Crònica] Fa vergonya aliena veure com els diaris enterraven ahir Emili Teixidor sota una tona de prejudicis, hipocresies, grandiloqüència, ignorància i desídia d’estiu. És molt més fàcil —i descansat— recollir quatre tòpics sobre l’escriptor que mirar de dir una cosa diferent i respectuosa. Pertinent i a mida. Que demostri —més que re per orientar-nos— que estem enterrant Teixidor i no, posem per cas, Antoni Tàpies. És curiós veure com es repeteixen les mateixes banalitats i que serveixin tant per amortallar-ne aquest com l’altre. Bo hauria estat trobar una necrològica que provés que som la literatura de primera que diem que som. Però és molt més fàcil amagar la incapacitat fent el ditirambe davant del mort que, realment, fer-li justícia. Ahir, per exemple, al Punt Avui, Donald Sam Abrams va fer més de Donald que mai. Va treure’s el barret davant del Teixidor d’èxit, el que a ell li flipa, el Teixidor dolarificat que brilla, el que va ser dut al cinema i va aconseguir el triomf social. El que farda. També va renyar tothom perquè vivim —tots— en la ignorància mentre que ell sí que sap copsar l’autèntica vàlua estètica i literària del traspassat. D’acord. És una llàstima que en Donald en sàpiga tant que no acabi ensenyant-nos-en res. Però, amén, diguem-li amén i que calli. 

Qui, en canvi, hauria de parlar sempre i no aturar-se mai de parlar —perquè sap ser molt divertit, fins i tot en el difícil sermo obituario— és Carles Geli, a El País. Posats a dir coses bones d’Emili Teixidor no es va conformar amb les de sempre i va arribar molt més enllà que ningú. Segons la seva perspicaç mirada, es veu que Teixidor no només va ser un grandíssim escriptor que deixa un gran buit, etcètera, etcètera; resulta que, a més a més, va saber-se morir molt bé, tu: “falleció (...) con la discreta sobriedad que le caracterizó siempre”. Fins ahir mai no s’havia tingut en compte aquest detall: si una persona se sabia morir amb sobrietat o no. Des d’ara em penso que ja estarem més al cas. 

Qualsevol cosa val per omplir paper i fer veure que es diu alguna cosa, com si tot plegat ens ho prenguéssim seriosament. Per respecte al mort. Alguna cosa que interessi la gent i que li faci justícia. Que no sembli que ens hem tornat tots cursis i ximples. Per exemple, Sergi Pàmies, a La Vanguardia, tot fent-se el connaisseur demostra —com en les recents jornades sobre Josep Maria de Sagarra— que no l’és. No, Sergi, desperta, rei. Ni Pla s’estimava Sagarra ni Martí i Pol i Emili Teixidor eren tan amics com dius. El poeta va ser més aviat una càrrega per a Teixidor. Que no el fes caure de la maleïda cadira de rodes no vol dir que estigués d’acord amb la seva deïficació ni amb l’abús que exercia. Emili Teixidor va ser un senyor molt senyor, bastant discret que no esventava segons quines coses. 

Hauria estat fantàstic que algú s’hagués atrevit a parlar d’aspectes fascinants i inèdits de la seva personalitat i de la seva obra. A Guadalajara, Mèxic, l’any 2004 Teixidor i jo vam compartir taxi, sopar i algunes confidències: per aquest motiu puc apuntar ara algunes coses. M’hauria agradat, per exemple, que algú m’expliqués serenament la fascinació que Teixidor tenia pels nois d’estètica skin i com això es relaciona amb el sadisme i el sadomasoquisme que campegen a la seva obra. Segurament és a la manera de Foucault, per una banda, i a la manera igualment homosexual i atroç de la Víctor Català. En les literatures normals, madures i desenvolupades, es parla d’aquestes coses sense escarafalls. En la nostra no. Els drames rurals solen néixer, segons diu la tradició, de la més profunda ignorància sobre les grans veritats d’aquest món. De la incapacitat d’acceptar com són les coses. 

També m’hauria agradat molt, per exemple, que algú hagués explicat si el món mític de la feréstega ruralia catalana, el mític món de la Catalunya immortal de la Plana pot interessar tothom fora d’aquí, si és prou modern i internacional, prou notable com ho és, posem per cas El mar de Blai Bonet. O l’Amado mio de Pasolini. Educadament, Teixidor discrepava dels admiradors exagerats. Sabia prou de literatura per comprendre quina era la seva autèntica vàlua literària. ¿La sabem els seus supervivents? ¿Confonem l’afecte enorme que li teníem amb el bon capteniment? Teixidor sabia perquè un llibre o una pel·lícula era bo o dolent. Sense contemplacions. Una altra cosa és que t’ho volgués dir a tu o en aquell moment que volies. 

Hi ha un episodi molt significatiu que reporta Joan Triadú a les Memòries d’un segle d’or i que retrata el que, podríem dir-ne, punt fosc de Teixidor. S’hi explica les rivalitats que van acompanyar el naixement de la famosa escola Thau: com Rosa M. Omedes, de l’escola Betània, es va fer escortar pel jove escriptor —que dirigia Patmos, la “gran escola a Pedralbes”— a una reunió. La trobada era per convèncer els de la nova institució pedagògica que renunciessin “a cursar batxillerat a Thau. L’argument principal era que ens calia, per al bé de totes dues escoles, no fer-nos la competència. (...) El bon amic Emili Teixidor em mirava amb un posat incòmode” (p. 362). 

La incomoditat va ser, probablement, una característica crònica del seu caràcter afable i estudiat. La molèstia perenne del capteniment sempre senyorívol vivia a l’ombra del dubte sobre els límits entre la prudència i la covardia. Teixidor era el gran activista cultural, el gran divulgador, l’excel·lent professor que feia estimar els llibres i la lectura als més joves que el volien escoltar. Però ¿quin era realment el seu missatge i a qui l’adreça? ¿Què hi ha del que no s’ha dit però s’intueix? ¿Fins a quin punt el misteri suscita l’interés pregon o, ben al contrari, sepulta per sempre el que no hauríem d’oblidar mai de transmetre? 


Algú el va malaconsellar o no el va dissuadir prou perquè deixés estar aquell projecte insensat de fer reviure Laura a la Ciutat dels Sants. Amb més llord i menys llor s’hauria fet probablement  més via. Una cosa és una bona idea i una altra cosa és el resultat d’aquesta idea. ¿La prudència, fins on cal? Una cosa són les bones intencions i una altra són els cementiris, plens de boníssimes intencions. ¿Que ara no és el moment de parlar d’això? Amb la importància que cada vegada atorguen els mitjans de comunicació a la literatura no comercial, no seria estrany que aquesta fos la darrera vegada que es parlés de manera general i extensa de l’escriptor Emili Teixidor i dels seus llibres. Perquè no ens fa vergonya.

6 comentaris:

  • Enric H. March says:
    21 de juny de 2012 a les 17:23

    Probablement hi ha tendència a autoprotegir la literatura catalana. És un mal de la cultura catalana en general. Com si fos un tot orgànic que cal preservar. Hi ha popes que no es poden tocar; l'exili està tot per revisar; la crítica acadèmica és superficial, en molts casos; durant anys s'ha publicat qualsevol autor que escrivís en català; encara hi ha debats sobre la llengua literària...

  • Fina says:
    21 de juny de 2012 a les 21:14

    Només llegint lo de la "maleïda cadira de rodes" ja ni ha prou, ets un bluff; quedaries perfecte treballant al programa salvame.
    Per descontat que no saps que és això, faltaria més, un home de lletres com tu.

  • Jordi Galves says:
    21 de juny de 2012 a les 21:47

    Ai Fina, ai: S'escriu "per descomptat" i no "per descontat": això sí que ho sé. I es pot escriure perfectament en català sense emprar l'anglès ni el castellà. A la teva disposició, com sempre.

  • Jm fonalleras says:
    24 de juny de 2012 a les 16:15

    En això del S/M em penso que tens molta raó, jordi. Aquí hi ha camp a córrer.

  • Anònim says:
    27 de juny de 2012 a les 10:36

    Bon dia!
    L´Emili Teixidor era un senyor que s´estimava una llengua i un país, va fer molta feina, la que ell creia per anar endavant.
    Recomano sobretot RETRAT D´UN ASSASSÍ D´OCELLS.
    El mític món de la Catalunya immortal de la Plana interessa? mira els resultats de públic i crítica.
    L´Isona Passola i l´Agustí Villaronga van fer una excel.lent feina.
    La literatura catalana com totes, o no?

    Meritxell

  • orientaTE says:
    28 d’octubre de 2012 a les 8:38

    Escrit en catala ? escriure en catala? esriptors i escriptores catalans? escriure be ? escriure coses interesants , coses que siguin atractives, que tinguin exit"

    Als meus 61 anys m'encanta escriure i ho faig a tot arreu, fulls , llibretes i espais a la xarxa. Vaig comenencarca "parlar catala" amb la boca en el 77 , encara que amb el cor ja ho feia desde que vaig tenir "us de rao"

    La meva dona m'ha enviat un enllac a aquesta blog com exemple de "lectures d'interes" . He comencat per aquest article i els comentaris ...... i , mentres faig el cafe i dono voltes al nou horari .... penso que si escolto a qui en sap hauria de escriure en castella i si escolto al meu cor i deixobanar el meu boli o els meus dits per les texles.de.l'oedenata o el Galaxy .... dons en catala

    en quin idioma hauria de escriure jo?
    hauria de escriure ?