Mascarell, bandera roja... i galda



[Crònica] Brillant i presumit, solemne com un purpurat, el conseller Ferran Mascarell ho fia tot a l’estilisme més vistós, al domini de les formes sumptuoses. És per això que els mitjans audiovisuals, sempre necessitats de brillantina, l’adoren amb passió. Tant és que abans fos políticament dels uns i ara sigui dels altres, tant és que el seu pas per l’empresa privada hagi deixat amnèsia, tant li fa que la seva trajectòria com a regidor de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona, director de l’Institut de Cultura i alt responsable del delirant Fòrum de les Cultures no concordi gaire amb la seva nova fe independentista. Tant és que avui vulgui alletar amb premis literaris els escriptors catalans en llengua espanyola. Mascarell és tan benèfic, educat i cordial! Els cabells els té de plata i els ulls ben blaus; la seva bona imatge esbandeix qualsevol ombra de crítica. Ben mirat, si ho considerem detingudament, a la manera de Sam Abrams, tothom té dret a deixar enrere el passat i a renovar-se, a adherir-se a les tendències polítiques emergents —en diuen “evolucionar”—. Fet i fet, qualsevol activitat política —qualsevol activitat humana— sempre és i serà discutible, perfectible i, per tant, molt difícil d’avaluar. Oimés ara, en aquests temps d’estretors econòmiques, quan es fa més complicat que mai criticar equànimement el màxim repartidor de subvencions i premis. Mentre vagi proveint amb diners públics el personal, és gairebé impossible saber si el gran proveïdor ho fa bé o malament. Fa de molt mal dir.

  En el territori beneficiari del dubte i de la por és on Mascarell dibuixa els seus elaborats arabescos, les virtuoses formes de la seducció. Quan, posem per cas, un periodista li demana si anirà o no a la manifestació de la Diada no diu ni que sí ni que no com faria qualsevol. La seva faiçó és molt més alada, molt més alta i rica, molt més elaborada, molt més... ¿com dir-ho? Molt més esmaltada, quallada d’innumerables reflexos i matisos enlluernadors. No exagero. No s’expressa com els mortals, fa com els oracles: “tinc predisposició a anar a la manifestació”, i en dir-ho, és com si pongués un ou, al·literant la vocal més oberta, obrint serenament la seva parla, emprant el ric idioma en què és mestre de sabers gais. És ben natural, per tant, que les ovacions l’acompanyin. Quan, en el seu darrer llibre, per exemple, s’aboca públicament a la reflexió sobre la política cultural no s’entreté en discutir autoritats internacionals d’avui com L’estat cultural de Marc Fumaroli. Mascarell és molt més creatiu i estilitzat: s’inventa el concepte deucentisme per depassar, amb audàcia, ni més ni menys que Eugeni d’Ors. D’acord, és només una paraula que no vol dir re, una forma buida. Però ¿qui demana avui continguts en la nostra societat líquida, superficial, satisfeta d’ella mateixa?
         El pensament de Mascarell l’haurem de buscar en una altra banda, potser en un article intitulat Barcelona, capital de la cultura catalana? (Revista Cultura, juliol de 2009) en què esdevé més radiant que mai. Hi adverteix que Barcelona va existir molt abans que la cultura catalana, quan hi campaven els avis laietans. Encara no havia estat nomenat conseller del govern dels millors i, per això, hi contraposa el model cultural de la Barcelona metropolitana i bilingüe al de tots aquells que l’havien qüestionat. En un prodigiós exercici d’anàlisi històrica equipara la Generalitat de Jordi Pujol amb els canons de Felip V. “La capitalitat cultural de Barcelona quasi sempre ha estat rebuda amb reserves, sovint ha estat rebutjada. Gairebé sempre els seus projectes de capitalitat han estat retardats o impulsats amb incomoditat. Com l’any 1714, quan la capital política i cultural de la ciutat va ser vençuda i radicalment reprimida.” En opinió del conseller —i també de Mario Vargas Llosa— la Barcelona de la dictadura era molt millor que la d’ara. Eren els temps daurats en què Ulls Blaus formava part de la secta maoista Bandera Roja —Organización Comunista de España—, un grup que també es considerava “dels millors” i que, necessàriament, havia de guiar-nos a tots plegats pel corriol del materialisme històric fins a la Xina del Gran Timoner. O, almenys, fer-nos veure el món a través de les ulleres de cul de got del camarada Jordi Solé Tura. Llàstima que la gent illetrada es deixés seduir pel nacionalisme de Pujol. “L’any 1980, la nació —o millor dit el seu govern— va decidir desplegar contra tota lògica d’interès nacional una competició política extrema contra la seva pròpia capital. (...) Va contribuir a esmicolar allò que era un fet per a la majoria de la gent, en l’Espanya dels setanta i primers vuitanta: només hi havia una capital cultural indiscutible, era Barcelona. (...) Els governs estatals van apostar sense equívocs per fer de Madrid la capital única i gran d’Espanya. Els governs catalans, en canvi, es van dedicar a negar la seva capitalitat cultural. (...) El govern català va optar per ocultar la capital real en benefici d’un país ideal.” Sembla que Mascarell sempre ha tingut clara la diferència entre la realitat i l’idealisme. Entre el somni de la identitat catalana i la dura i insistent realitat que s’anomena Espanya.
         Mascarell, la màscara dels ulls blaus, estrafà la veu al final d’aquest article, juga a ser un gran pensador format en l’ortodòxia de la revolució cultural i de la Banda dels Quatre; prova de ser el gran senyor cosmopolita que no és. Com l’Emperador d’Assíria, el personatge impostor de Fernando Arrabal, mira d’il·lustrar-nos sobre què és realment la cultura. “Ah, la culture, la culture! Un jour je t’apprendrai qu’est-ce que c’est la culture!” diu mentre es va inflant tot sol. Per començar cal que Barcelona tingui un bon decorat, una mena d’escenari de Temps moderns de Chaplin, “oferint-se com a laboratori d’experimentació, com a factoria de valors, com a taller de cultura simbòlica. (...) Una capital és laboratori, factoria i taller de memòria i refundacions”. És la vella evidència de sempre però dit més complicat. Per ser cosmopolita s’ha de viatjar, s’ha d’estar al cas del que es fa arreu, s’ha de fer com fa tothom. Ho diu amb aquest seu llenguatge tan pirotècnic i refistolat que faria plorar si primer no fes riure: cal que estiguem connectats “amb els circuits culturals transnacionals que circulen a través de les grans ciutats del món”. Llàstima que en aquest article del conseller de Cultura tot aquest cosmopolitisme no li hagi deixat cap mena de rastre ni de marca. No aporta cap idea ni cap debat contemporani. Això sí, Mascarell no es pot estar de dir que les arrels de la ciutat es forgen (¿?) que cal una “xarxa de connexions i d’intercanvis” (¿voleu dir que existeixen les xarxes sense connexions?) i com a colofó etziba que “...les contradiccions de la ciutat, per bé i per mal, pesi a qui pesi, són molt similars a les del conjunt de la societat catalana.” No, conseller, “pesi a qui pesi” no és una expressió cosmopolita, ni moderna, ni presentable en societat. És un castellanada, un barbarisme impropi d’un professional de la cultura. De grat o per força, a la que bada, a Mascarell li cau la màscara i el que trobem no és cultura internacional saberuda. Trobem llengua espanyola de tertúlia televisiva i trobem Espanya.
         Espanya i espanyolisme. Al darrere de les millors idees de bomber de Mascarell hi ha emmascarada la idea d’Espanya com a realitat inevitable, com a necessitat íntima. Fixem-nos com ho presenta. Barcelona és la capital de la cultura catalana. Però, “quin sentit té no acceptar la possibilitat que altres ciutats catalanes optin a la capitalitat plena o parcial? No hi veig cap raó que ho faci impossible.” I continua: “posats a especular es pot imagina, per què no, que la futura capital de la cultura catalana serà València o Perpinyà o Ciutat de Mallorca o tal vegada la capital de l’Aragó. O potser la futura capital de la cultura catalana serà Madrid. No és cap disbarat”. ¿No es un disbarat? ¿Què és aleshores? ¿València on l’espanyolització ja ha triomfat? ¿Perpinyà, capital de la cultura catalana on només parlen català quatre resistents? ¿Saragossa on ens menyspreen? ¿Madrid, on odien tot el que és català? Segons Mascarell si Madrid fos la capital de la cultura catalana “voldria dir que la cultura catalana hauria conquerit Espanya”. De fet, no és un disbarat. És l’espanyolisme de sempre, disfressat primer de catalanisme i ara d’independentisme. Anem cap a la independència. Després ja ens “associarem” amb Espanya. És la coneguda tesi de Federico Jiménez Losantos, vell conegut dels de Bandera Roja, però formulada d’una altra manera: preferim una Catalunya independent però bilingüe, fortament castellanitzada, una mena de república sud-americana satèl·lit de Madrid que no pas una Catalunya autònoma profundament i inequívocament catalana. Aquesta és l’autèntica cara de l’independentisme del conseller Mascarell, advocat dels escriptors catalans en llengua espanyola. Aquesta és la trajectòria política del personatge. De la bandera roja a l’oriflama per acabar amb la bandera roja i galda de sempre.

3 comentaris:

  • GLÒRIA says:
    2 de setembre de 2012 a les 2:22

    Ui! Si et mossegues t'enverines. I jo que em creia el discurs de Mascarell -amb dubtes, això sí-però m'havia animat.
    Has estat molt cruel i jo també llegint-te i apuntant el somriure que em provoca la teva ironia.
    Salutacions.

  • Tinet says:
    2 de setembre de 2012 a les 16:51

    Déu n'hi do. Per cert, no sé si has llegit un llibre de Joan Ramon Resina que es diu 'La voluntat de modernitat de Barcelona'. M'agradaria saber què en penses: va una mica en la línia de les teves crítiques, jo diria, i a mi em va agradar molt, i trobo que al seu moment se'n va parlar poc. Potser n'has parlat i no he estat al cas.
    salut!

  • Xavi Hernàndez says:
    4 de setembre de 2012 a les 23:47

    Ha tingut projecte cultural alguna vegada? Ell va intentar enderrocar el Born. Va provincialitzar grollerament la cultura barcelonina. Va promocionar la destrucció del casc antic. I va dirigir el més gran desastre i despilfarrament de la cultura a Catalunya: el Forum de les cultures. Un Titànic que ens ha portat allà on estem, a la misèria. Aquesta es la Catalunya dels millors, la dels hereus d'aquells que van aplaudir l'entrada de Franco; la dels servidors de l'Opus Dei; la dels besnets de la lliga; la dels que exerceixen com a policies del Guetto; la dels qui van cantar les excel·lències de la Constitució feixista-stalinista; la dels prepotents maoistes, la dels col·laboracionistes. I en Mascarell, es el mascaró de proa, la cara més lamentable de la misèria intel·lectual que ens governa.