Javier Cercas: "Qui creu que té la veritat o és un imbècil o un fanàtic"

[Entrevista] Converso amb Javier Cercas el divendres 27 d’abril, a Olot, durant les jornades dedicades a la literatura de no ficció i organitzades per la biblioteca Marià Vayreda i l’Institut de Cultura d’Olot.

El Javier Cercas té una cordialitat catalana, seca, sempre molt civilitzada, correcta. Ja ens coneixíem, de Madrid, d’un dia, i ens posem a parlar com si haguéssim fet una breu interrupció d’alguns anys insubstancials. L’he llegit amb devoció perquè és dels pocs que s’empesca llibres diferents, impossibles de fer fins que no els fa ell. Ara ja no beu o diu que no beu. És un escriptor molt culte, un conversador fenomenal, intel·ligent com pocs i que té una cara d’intel·ligent, de capellà amb ulleres dels d’abans, pendent sempre de la forma ondulant del pensament que expressa. S’encanta amb el vol aerostàtic de la idea que, tot d’una, va i se sosté per ella mateix. Goita, tu, és l’ou com balla. Bada. S’emprenya amb ell mateix. Es reconcilia amb ell mateix. Es corregeix a ell mateix tothora com si fos la composició d’un text a mig fer. Més que el que sí, sap molt bé el que no. Té un sentit de l’humor molt particular i ferotge. És un home que treballa molt, que corregeix molt, i que, lògicament, va sovint cansat, amb pressa, com un manobre que es lleva a l’alba o un repartidor amb sentit de l’ofici, també a l’alba, quan la resta de la humanitat dorm. Cercas és l’antiartista per excel·lència que va dutxat i es deu fer la clenxa. Ara diu que no beu. Em demana que fem l’entrevista depresseta. 

Jordi Galves: ¿Quines són les regles del joc en la literatura? ¿Què es pot fer amb la ficció i què no? 

Javier Cercas: A la novel·la està permès tot, tot. La novel·la és el gènere de la llibertat absoluta, el cine, la ficció. Tarantino, en una pel·lícula, va i mata Hitler al 1944 en un teatre de França. És absolutament legítim. Això, en un llibre d’història, òbviament no és legítim. En un diari no es pot inventar ni es pot mentir. En l’àmbit de la ficció no és que es pugui, és que és obligatori. És que és absolutament indispensable. 

J.G. : La literatura és l'àmbit de la llibertat. 

J.C. : La ficció el que fa és arribar a una veritat diferent, a una veritat literària, una veritat moral, a través de la mentida, de la invenció, de mons que no existeixen, de coses que no han passat mai. I d’això en dic mentida. La barreja entre la ficció i la realitat, en l’àmbit de la novel·la, en l’àmbit de la literatura és tan vella com la literatura. Hi ha maneres diferents d’inventar o de barrejar. La ficció pura no existeix, és impossible, sempre es parteix de la realitat. Òbviament hi ha gèneres que no ho toleren. Tu no t'ho pots inventar —encara que es fa cada dia, ho veiem cada dia que es menteix als diaris—. Alguns diaris estan dedicats a mentir, bàsicament a mentir. Però això en un diari òbviament és clar que no es pot fer. ¿Pot ser que una persona vagi a veure la pel·lícula de Tarantino i es pensi que a Hitler el van matar a l’any 1944 en un teatre? Pot ser, què hi farem! Sincerament, què hi farem..! Si aquesta persona no està informada, no sap que a Hitler no li va passar això, què hi farem!, de debò, què hi farem! Sense la llibertat de la creació, sense la llibertat de la ficció el món està acabat. Estem tots acabats. 

És l’àmbit de la llibertat. És com si no poguéssim fer xistes, bromes, perquè algú se les podrà prendre en sèrio... estem morts. Qui no entén això no entén res, simplement. O fingeix no entendre. Després cada llibre exigeix coses diferents. Jo he escrit llibres on aquests problemes es plantegen de manera diferent. 

He escrit llibres de no ficció. ¿Per què? Perquè el llibre m’ho exigia. Cada llibre és una història diferent. És un joc que planteja unes regles diferents, i tu has de saber quines són aquestes regles i respectar-les, però les has de trobar. Les regles poden ser totalment diferents, tant com perquè jo, per exemple, en l’últim llibre que he publicat, que es diu Anatomía de un instante, jo volia fer una novel·la clàssica, una barreja de ficció i no ficció, relacionada amb un esdeveniment històric, que era el cop d’estat del 23 de febrer. Vaig arribar a la conclusió, per raons que potser explicaré després, que no tenia cap sentit escriure una ficció sobre aquest fet, i llavors vaig haver de canviar-ho completament. Portava dos anys i pico treballant, no recordo quan, i vaig haver de començar de nou perquè el llibre ho exigia, perquè em semblava a mi que era el que s’havia de fer. Això de la ficció i de la no ficció és així, tal qual, al meu entendre és tal i com ho estic explicant i amb això es fa molta demagògia i es diuen moltes tonteries. I es plantegen debats estúpids i sense suc ni bruc. 

J.G. : A començament d’Anatomía de un instante tu mateix et distancies de Javier Cercas com a personatge. I relativitzes el que és veritat i el que és mentida. 

J.C. : Jo crec que la veritat existeix. Una cosa és la veritat històrica i una altra és la veritat literària. Ho sabem des d’Aristòtil: la veritat històrica és la veritat factual, concreta, precisa; es preocupa o s’ocupa de què va passar en determinat moment o en determinat lloc i amb determinades persones. La veritat literària és en certa manera el contrari. O el contrari directament. És a dir, és una veritat moral, és una veritat universal, abstracta si vols... Es preocupa de què passa a tots els homes en qualsevol lloc i en qualsevol circumstància. Què els ha passat als homes. Són veritats morals, veritats universals. Per arribar a la veritat literària s’ha de fer a través d’una desviació que és la ficció. Així s’arriba a la veritat literària. En canvi, a la veritat històrica s’hi arriba directament. ¿És possible la veritat històrica, és possible la veritat factual?; ¿es pot arribar a això? Hi ha gent que diu que no. Jo crec que sí. Hi ha gent que diu que la veritat no existeix; jo crec que la veritat existeix. Ara, qui creu que la té és un cretí o un imbècil o un fanàtic, o les tres coses alhora, el més probablement. Volem saber la veritat, però és un assetjament que no s’acaba mai. Existeix, però és molt difícil trobar-la, i probablement és impossible. Trobem veritats parcials que, unides, poden fer-ne una de més gran. Jo crec que la veritat existeix i que hi ha una diferència entre la veritat i la mentida i entre la realitat i la ficció; el que passa és que també la feina d’un escriptor és treballar amb això. I treballar amb això a vegades és perillós. Però qui no està disposat a córrer perills val més que no sigui escriptor. A mi hi ha un text que m’agrada moltíssim que és de Michel Leiris i es diu La literatura considerada como una tauromaquia. O sigui, l’escriptor com a torero, per entendre’ns. Jo particularment sóc una persona raonablement covarda. Ara, com a escriptor no em puc permetre el luxe de ser covard: jo he de fer el que toca fer. És com un torero covard: és un oxímoron, una contradicció en termes que no pot ser. ¿Que corres riscos? Sí, corres riscos, jo n’he corregut algun i he tingut alguns problemes de diversos tipus, però és que és l’ofici. És com el futbolista, a vegades li trenquen la cama. Mira noi, a vegades a l’àrea passen aquestes coses. Si estàs fora de l’àrea no fots gols però mira... és el teu ofici això. 

J.G. : Hi ha negacionistes de determinats fets històrics ¿La funció social de la literatura està avui més desdibuixada i, per tant, necessitem aquesta distinció entre ficció i no ficció? 

J.C. : De mentiders n’hi ha hagut sempre. Negacionistes com dius tu. De falsificadors de la història sempre n’hi ha hagut, i probablement amb més èxit que ara. Hi ha falsificacions de tota mena. La distinció de ficció i no ficció és purament pràctica. Ve de l’àmbit anglosaxó, pot ser útil, és clar, un llibre d’història i una novel·la són diferents: és una cosa purament pràctica. Quan va sortir el llibre Anatomia de un instante els llibreters em preguntaven “¿A on el col·loquem? ¿A novel·la? ¿A ficció?”. I jo els hi deia: “molt fàcil, a l’aparador. El primer i ja està, és tan senzill com això”. Parlant en sèrio: es diuen coses que són increïbles. És clar que jo havia jugat amb coses d’aquestes. És la meva obligació jugar i confondre la gent. Si un escriptor no és capaç de desafiar les convencions i de provocar la gent, en el sentit de replantejar-se les seves certeses i la seva manera de veure el món, si no [pot], pleguem. Aquesta és la feina d’un escriptor, d’un escriptor de qualsevol gènere, d’un historiador, un escriptor de ficcions o el que sigui. Canviar el món. Ara això sona brutal, molt pedant, però és així, canviar la nostra percepció del món. Això és el que fa la literatura, és el màxim que pot fer la literatura: aconseguir que el lector miri la realitat d’una manera diferent. Ho fas d’una manera o ho fas d’una altra, però és obligatori. També hi ha la literatura d’entreteniment. A més a més crec que també la literatura més ambiciosa ha de ser també entretinguda idealment. El Quixot, Tolstoi, Kafka, els grans escriptors són enormament entretiguts, fins i tot a vegades humorístics, —que és la cosa més seriosa que existeix per a mi, l’humor—. Però després de llegir La metamorfosi, després de llegir el Quixot, o després de llegir Guerra i pau mires la realitat d’una manera diferent. I això ens ha passat a tots. No cal que sigui amb aquestes novel·les precisament, però aquesta capacitat de desafiar, de revolucionar-nos per dintre, de canviar-nos la nostra manera de veure el món és la que té la literatura. I això es pot aconseguir amb la ficció i amb la no ficció. A Anatomia de un instante jo he jugat amb aquestes coses, a les primeres pàgines del llibre explico per què aquest llibre no és ficció. I quan dic que no és ficció vull dir que no hi ha res inventat. Llavors hi ha gent... tot d’articles [que diuen]... “Bé, aquí el Cercas jugant amb la ficció, amb la realitat...”. ¿Com que amb la ficció i la realitat? En aquest llibre no hi ha ni una engruna de ficció, ni una engruna, no hi ha res inventat. ¿Per què? Perquè per una sèrie de circumstàncies arribo a la conclusió que no té sentit fer una ficció sobre això i, per tant, aquest llibre és de no ficció. Punt. 

¿Vol dir això que no és una novel·la? No n’estic segur. En l’àmbit de la forma també és un intent d’experimentar amb el què és una novel·la, és a dir: aquesta, al meu entendre, és una novel·la de no ficció. Una novel·la en la qual tot està cosit de la realitat, tot forma part de la realitat. L’estructura novel·lesca, la forma novel·lesca, els procediments són novel·lescos, moltes coses són novel·lesques... La idea mateixa del llibre és una idea novel·lesca, però no hi ha ficció. ¿Què és això? Doncs és no ficció. Insisteixo, només sóc capaç d’entendre una literatura realment ambiciosa com aquesta, la que és capaç de qüestionar-se la forma, el contingut, tot; que és capaç de qüestionar-s’ho tot. ¿Això què significa? ¿Que la gent es despista i es desconcerta? Sí, doncs sí, per això estem, perquè per no desconcertar-nos, per saber i per dir allò que ja sap tothom ja podem mirar La Noria o el que sigui i no hi ha cap problema. 

J.G. : A Anatomía de un instante sempre indiques clarament el que dedueixes, el que suposes però que no pots saber del cert. Com la famosa conversa entre Armada i Tejero al Congrés dels Diputats. 

J.C. : Exactament, aquest és un exemple. Hi ha l’Armada i el Tejero, allà dintre. Jo no estava allà dintre, no hi ha una gravació del que va passar allà dintre. No solament això, sinó que les versions, això sí, tenim les versions, vint-i-cinc versions dels dos, vint-i-cinc, ¿eh?, perquè ho han explicat de vint-i-cinc maneres diferents i, a més a més, tenim les versions que han explicat ells als altres, que són vint-i-cinc més. Llavors jo les agafo totes i dic: “jo crec, a mi em sembla que, com a mínim, es va dir això. No poso paraules en nom de ningú però, com a mínim, es va dir això i això”. “Això em sembla que és...” ara, pot ser fals... “sí, però si vostè lliga això i això...” La ciència funciona així. D’això se’n diu imaginació, i la imaginació sí que és vàlida. Una cosa és imaginació i l’altra és invenció. La imaginació és fonamental per l’historiador, pel científic... 

¿Què és la imaginació? Newton veu caure una poma i diu: “hòstia, escolta, espera un moment”. I ho relaciona amb que existeix una llei que fa caure la poma. Això és imaginació... La imaginació no és inventar-se que Gregor Samsa es va [transformar en un insecte]. També és imaginació, [però el que és sobretot] és invenció, són coses diferents. Clar que utilitzo la imaginació per intentar fer conjectures. ¿Com podia haver... ¿I com ho faig amb els elements que tinc? Exactament amb els elements que tinc: tinc aquest, aquest i aquest, a veure, ¿què podria passar? Jo crec que podria passar això i això. Si jo sóc bo i si el que jo faig està ben fet, al final el que jo imagino es pot apropar molt a la veritat. I si no, doncs no, llavors ja és el talent imaginatiu de cadascú i la seva capacitat de relacionar coses que aparentment no tenen relació. I això no és solament legítim en la no ficció, sinó que és indispensable. Els fets per ells mateixos no signifiquen res, el que significa és el lligam entre els fets, i aquest lligam és la imaginació. 

J.G. : Si haguessis escrit Anatomia de un instante un any després dels fets o deu anys després d'avui mateix ¿hauria estat una novel·la diferent? ¿Tu hauries percebut les coses de manera diferent? 

J.C. : D’aquí deu anys no ho sé, en el moment segur, perquè era impossible tenir tota la informació. Si em preguntes si la meva visió del rei ha canviat, o d’altres personatges... 

Primer et diré una cosa, perquè això sí que és molt curiós i peculiar. Aquest llibre és un llibre estrany. No crec que torni a fer un llibre així mai més. És un llibre estrany perquè el tema ho exigia. El tema és una cosa molt estranya. Quan vaig pel món parlant d’aquest llibre, quan parlo de les traduccions, sempre dic: “Mirin vostès, això és el nostre assassinat de Kennedy”. És el punt exacte on convergeixen tots els dimonis del nostre passat recent, com en l’assassinat de Kennedy. Però sobretot és una enorme, fastuosa, ficció col·lectiva. És a dir, al llarg de trenta anys s’han elaborat [tot de teories]. Sempre dic: “Si vostès volen saber què es un espanyol, preguntin-li si té una teoria del 23 de febrer, del cop d’estat”. Si diu que sí, és que és espanyol, si diu que no, és que no és espanyol, perquè com tots els americans tenen una teoria de qui va matar a Kennedy, això és exactament igual. És una neurosi col·lectiva. Ens hem passat trenta anys inventant històries sobre això. ¿Qui, com s’ha muntat aquesta pilota de llegendes, mitges veritats, teories insensates..? ¿com? Bàsicament amb tres elements: un, els propis colpistes, que es van passar un any explicant mentides per exculpar-se, com és natural. Dos, fonamental, —potser la més fonamental—, els periodistes. Jo tinc un enorme respecte pels periodistes, pels bons periodistes. En aquest cas estem parlant de periodistes amb moltes presses i pocs escrúpols, que escriuen llibres en dues setmanes sobre això, imagina’t. Jo m’he passat gairebé quatre anys treballant deu hores diàries i tu escrius un llibre en dues setmanes. I clar, vinga llegendes, i vinga llegendes, i vinga ficcions... que passaven per veritats. I després [tercer], la fantasia col·lectiva, la imaginació col·lectiva, que és fantàstica, perquè és clar, tens allà uns tios que surten a la tele... No hi ha un sol llibre, ara, després del meu sobre el cop d’estat del 23 de febrer. ¿Per què? Perquè no hi ha documents, no hi ha papers. Ni un puto paper. Tu pots dir el que et surti dels pebrots, el que vulguis, tu pots dir que ho van muntar Mortadelo i Filemón i no hi ha déu que pugui dir el contrari perquè no hi ha cap paper que demostri el contrari. Llavors s’ha muntat una enorme ficció, una enorme pilota. Quan me’n vaig adonar vaig decidir que no podia escriure una ficció sobre això. Perquè era idiota, no tenia sentit escriure ficció sobre ficció, era redundant, literàriament irrellevant, i el que havia de fer era exactament el contrari: desenterrar la realitat d’enmig d’aquest embalum de ficcions, llegendes, teories insensates... I per això el llibre no és ficció. És una no ficció, perquè ho exigia l’assumpte, el tema... Aquest és un llibre molt estrany per això. El tema era tan peculiar... Vaig arribar després de dos o tres anys treballant com un boig a aquesta conclusió; llavors vaig començar un altre llibre diferent del que havia [pensat]. 

J.G. : ¿Hauries escrit una novel·la diferent i la teva visió dels personatges hauria canviat si el llibre l'haguessis fet en un altre moment? 

J.C. : Aquests personatges del llibre són personatges històrics, jo no he inventat res del que explico allà. Naturalment he intentat imaginar-los el més a prop possible, sobretot l’Adolfo Suárez i els personatges principals. No hi ha res inventat, estan reconstruïts. M’han demanat moltíssimes vegades de parlar a la tele, escriure als diaris ara que el Suárez fa no sé què, el Mellado, el Carrillo... No he escrit mai, perquè per mi aquests personatges són reals però també són meus; i llavors és com si parlés d’un personatge d’una novel·la meva. No, és impossible fer un article d’un personatge, ni faré declaracions ni explicaré què opino d’ell. 

O del rei. Llavors, si el que tu vols anar és a lo del rei, jo et seré absolutament honest. —No sé perquè he dit això. Quan dius això... malament. Llavors vol dir que no ho has estat abans—. Bé... Jo no sóc monàrquic, no conec cap persona sensata que sigui monàrquica. Només conec una persona que sigui monàrquica... La monarquia és una cosa... Ara, és una evidència que el problema d’aquest país no és monarquia o república, perquè encara que el rei se’n vagi a caçar en el pitjor moment possible, óssos o el que collons sigui, elefants... Els problemes que tenim són l’atur i l’altre i l’altre... El problema no és república o monarquia, és [tenir] millor o pitjor democràcia, aquest és el problema. Un. Que el rei és com és... Bé, és un senyor gran... Que el rei ha estat frívol... És clar! Em fa molta gràcia a mi, quan vaig publicar aquest llibre, la primera pregunta de tots els periodistes era: “Hòstia, i ¿com t’atreveixes a dir totes aquestes coses del rei? ¿No tens por?”. Jo deia la veritat i ja està, jo penso que visc en un país lliure, i no sé, si m’han de fotre a la presó ja m’ho diran, però jo no insulto ningú, simplement dic exactament el que penso de l’assumpte. Tots [deien]: “Hòstia, ¿com pots dir això?!”. I ara, de cop, per això de Botswana, ara el problema resulta que és carregar-se la monarquia. Però ¿què cony és això? I ara tots en cargamontón, com es deia a la meva escola. Quan en veus un de feble, vinga a tirar-li pedres a aquest. Vinga, va! Els mateixos que abans estaven tot el dia fent-li la pilota a la monarquia. Au. Ha estat un espectacle vergonyós, perquè l’essencial no és monarquia o república, és ridícul! Jo prefereixo viure en una monarquia com a Anglaterra, que porta molts segles, i que el país funcioni raonablement, que en una república bananera; però a mi és que me la rebufa. Me la rebufa totalment. Lògicament, si hagués d’escollir escolliria una república, òbviament, per sentit comú. Però a mi no m’importa, en molts aspectes. Has de muntar tal Cristo ara per treure el rei... Has de canviar la constitució, és una catàstrofe! Si el problema que tenim no és aquest, és que tenim 5.600.000 aturats. I altres problemes que tenim grossíssims i estem a punt d’anar-nos-en a la merda. Aquest és el problema seriós. No n’hi ha dubte; i que tenim una democràcia pobra, trista i dissortada. Aquest és el problema seriós i, ara mateix, una república no ho arregla, aquesta és la realitat. Si ho arreglés, hòstia, m’hi posaria ja. 

J.G. : La relació amb el teu pare és el fons de la realitat d’Anatomía de un instante.... 

J.C. : És que el llibre va d’això, tu ho has dit molt bé. Però això ho vaig saber al final, i per això el lector ho sap al final de llibre. És veritat: el llibre va del meu pare. 

J.G.: I a Soldados de Salamina t’interesses per un escriptor falangista. No distingeixes els escriptors entre bons i dolents. Trapiello parla dels escriptors falangistes que van guanyar la guerra però que van perdre la Història de la Literatura. 

J.C. : Pensar que els bons escriptors són bones persones i estan del costat bo de la història és una ingenuïtat molt gran. Hi ha cada gran escriptor que és un autèntic cabronàs impressionant. De totes maneres els feixistes espanyols... Això que diu el Trapiello ho diu ell, no ho dic jo. Que els escriptors feixistes espanyols van guanyar la guerra i van perdre la Història de la Literatura... Tampoc n’hi havia de tan grans tan grans. El Pla, però és clar, el Pla no és un escriptor feixista, és un escriptor que accepta el franquisme. El Pla és el més gran de tots, al meu entendre. Després hi ha alguns que prometien molt i si tu has guanyat la guerra... Com el Foxá, per exemple, Agustín de Foxá. Era un home amb molt de talent, va escriure de molt jove una novel·la que està molt bé, Madrid, de corte a checa, i després escriu poesia... Aquest senyor prometia molt i dóna molt poc, per és clar, si has guanyat la guerra, ets conde de Foxá, estàs forrat, vius a l’estranger, t’agrada molt menjar, les dones i tal i qual, doncs és clar, et fas malbé. El Sánchez Mazas igual. És un autor que prometia. No hi ha cap Céline a Espanya, no hi ha cap grandíssim escriptor que fos un feixista. 

Jo crec que en el cas de l’Umbral no és així, per una qüestió biogràfica. Ell s’educa amb aquests escriptors perquè són els que hi ha quan era jove, al 36; a la postguerra, i ell s’educa llegint a aquests: el Pemán, el Ruano, aquesta gent, perquè són els que llegia a l’Abc i en els llibres que hi havia. En el meu cas és diferent perquè jo sóc més jove, llavors aquests tios estaven més lluny. Jo em vaig interessar pel falangisme, pel feixisme espanyol, molt. Tingues en compte que jo vinc de família de falangistes, això sempre ho explico perquè és molt important. L’heroi de la meva família, heroi entre cometes, és un noi que es diu Manuel Mena i que —ho he explicat moltes vegades aquesta història, fins i tot en un article— i és un noi que té setze anys quan esclata la guerra. Viu en un poble d’Extremadura, és un noi cultivat. Bé, i tan cultivat, puc explicar perquè: amb un amic seu Fernández Figueroa després funda una de les revistes més importants que es van publicar a la postguerra, que es diu Índice, era una revista importantíssima. I aquests eren íntims. Pel Fernández Figueroa, també l’heroi seu era aquest nano que era el seu amic. Aquest nano té setze anys quan esclata la guerra, intenta anar-se’n una vegada i una altra a la guerra i al final se’n hi va i mor a la batalla de l’Ebre, i amb dinou anys era alférez. Jo vinc d’una família de franquistes i de falangistes; i a mi aquesta història sempre m’havia... Són les llegendes de guerra que tens a casa teva i tal i qual. A mi el feixisme i el falangisme m’havien interessat perquè és una evidència, a mi sempre m’han interessat més els altres. Els meus. Crec que tenim la obligació d’entendre els altres. ¿Per què un tio com aquest es fa feixista? ¿Per què? ¿Per què? Aquestes són les preguntes que a mi m’interessen. ¿Per què? ¿Com és possible que un tio, un psicòpata absolut, un psicòpata diagnosticat, l’encarnació absoluta del mal, fascinés a tot Europa i a tot el món? A la portada de Time hi havia Hitler. ¿Com és possible això? ¿Aquest tio què era? ¿Com cony pot ser això? ¿I com pot ser que gent decent també es fascinés per això? Això és el que a mi m’intriga, a mi això m’interessa molt. Jo m’havia interessat molt pel feixisme per motius acadèmics, pel feixisme, pel falangisme... Salamina surt una mica d’això. Crec que és una altra obligació nostra. Quan va sortir el llibre la gent va dir de tot, que jo era un comunista, o que jo era un feixista, bé, aquestes coses són normals... Però tenim l’obligació de jugar amb el límit, sempre, i d’interessar-nos pels altres, de saber de l’altre, és a dir, de comprendre l’altre, que no vol dir justificar-ho, vol dir tot el contrari, exactament el contrari. És a dir, necessitam comprendre’l perquè aquest tio va fascinar a tot Europa, perquè tot Europa estava... És mentida, és mentida que els nazis fossin quatre. No, era la nació més civilitzada del món i tot Europa estava fascinada, els francesos, tots, tothom, Europa. ¿Per què passa això? ¿Què tenia aquest tio i què tenia aquesta ideologia que fascinés a tanta gent? Això és per mi molt important. Perquè no es torni a repetir necessitem entendre això, desmuntar aquest mecanisme. A mi m’interessa l’altre, l’enemic. En el fons Soldados de Salamina parla d’això, i crec que gairebé tots els meus llibres parlen d’això. ¿Com és possible que un tio, un falangista educat en el falangisme, franquista absolut, un trepa social, polític, etc. , etc. , com el Suárez, va i fa el que fa. 

¿Què passa aquí? ¿Què cony passa aquí? Un tio pel qual jo no sentia la més mínima simpatia ni... Que era un trepa, un trepa. 

J.G.: Tu parles molt d'aquests elements imprevisibles de la vida. També a La velocidad de la luz. 

J.C.: Aquestes són les coses que a mi m’interessen. ¿Per què aquest tres tios es queden al seu lloc? A mi m’agraden les preguntes dels nens, em semblen que són les bones. Per què aquests tres tios... Tothom ho havia vist milers de vegades. Sempre ho explico, però és la veritat. El 25è aniversari del cop, jo estava interessat per l’assumpte, com tothom, i havia escrit un article, que és el que comença el llibre. Llavors jo bevia whisky, estava a dos quarts de dotze a casa, havia llegit de tot perquè va sortir de tot, diaris, telereportatges... I un cop més surten les imatges aquestes que... Fixeu-vos bé en això que us estic dient, aquestes imatges surten a una televisió o en una altra una vegada a la setmana, mínim, per un motiu o un altre; fixeu-vos bé, sempre. Són les imatges més vistes de la història d’aquest país, sens dubte, de molt lluny, perquè efectivament és el document històric més important d’aquest país i perquè són unes imatges úniques, molt més fortes que l’assassinat de Kennedy, que són unes imatges així molt borroses... S’assemblen molt, en això també s’assemblen. S’assembla al cop d’estat. Hòstia, estic allà amb el whisky, i dic “¿Per què aquests tres tios estan al seu lloc?”. Que és la pregunta que es faria un nen, perquè el normal és que quan et disparen te’n vas a terra, vaja, jo m’hagués fotut al sótano directament. ¿I per què aquests tres tios precisament? ¿Té algun sentit que siguin aquests tres tios? ¿O no, o és igual? És un moment desconcertant. El que jo escric sempre surt de preguntes, com que no entenc una cosa he d’escriure per veure si l’entenc, i al final arribo a la conclusió que tampoc l’entenc, però és igual. 

J.G.: Després d’Anatomia de un instante es veu molt clar que ignorem moltes coses de la història. Si del 23-F no ho sabem tot, imagina't de Ramsés II 

J.C.: La nostra ignorància és infinita. El que sabem és molt poquet. De totes maneres, l’essencial del cop d’estat, per posar aquest exemple, és veritat que jo explico moltes coses, però arribes a la conclusió que l’essencial és el que sap la gent amb sentit comú. És a dir, l’essencial: per exemple, una de les llegendes, llegendes i llegendes. Ficcions. Una de les principals ficcions que tothom sosté de moltes maneres diferents és que el rei va muntar el cop. És a dir, tu, per donar-te importància, tant si ets de dretes com d’esquerres, és igual, republicà o monàrquic, has de dir: “home, el rei va muntar el cop”. Qualsevol persona amb dos dits de front entén que això és impossible, perquè hi ha una imatge del tio parlant allà i dient “escolti, que no...”. És evident que el rei no va muntar el cop, és una evidència absoluta. Ara, si tu te les vols donar de saber, és a dir, si tu ets un cretí, en suma, diràs això. Es evident que no el va muntar. Ara, va cometre molts errors! Jo explico tots els errors. 

J.G.: El teu llibre demostra com és de difícil de fer una conxorxa. És tan difícil com el crim perfecte. 

J.C.: La visió conspirativa de la història... Jo estava a Istanbul i et ve gent, [i et diu] bé, això de les revolucions àrabs està muntat per la CIA. I el sentit comú de la gent normal, que veu el telediari, que llegeix els diaris, una persona normal que no necessita fer aquestes coses per lligar... ¿Comprens? Que és molt legítim fer aquestes coses per lligar, però bé... Ha de ser amb noies de menys de vint anys i no gaire llegides... Però es clar, és evident que les revoltes aquestes, que a la CIA els va enganxar amb els pixats al ventre. És evident, que sí, que la història [no la sabrem tota] i que no arribem mai a la veritat, però els grans trets, amb bona voluntat i sentit comú i una mica d’estudi... ¿no? ¿Qui va parar el cop? Doncs és evident, el rei, perquè era l’únic que ho podia fer. Entre altres coses, perquè era l’únic que ho podia fer, es que no podia ser d’una altra manera. Després pots començar a... I la conspiració ens agrada molt, les teories de conspiració... Això ens agrada molt, això ens agrada molt... ¿Qui va muntar l’11-M? ¿Qui el va fer? Doncs ja ho sabem. Ens hem passat en aquest país —això és fantàstic—, el primer partit de l’oposició, que ara són tan sensats, o sigui el partit del govern, el segon diari d’aquest país, la segona ràdio d’aquest país, —i quan dic país vull dir Espanya, és a dir, el gros, diga-li país, estat, com vulguis—, s’han passat quatre anys i no han parat dient que ho van muntar pràcticament el Zapatero i el Rubalcaba. Aquests són els que fan mal, els que diuen que diuen la veritat i no diuen més que mentides, fabricants permanents de mentides, i això ven moltíssim, com que el 23 de febrer no sé què. I com que l’Elvis està viu, és el mateix mecanisme. I “Jo sóc molt llest perquè vaig veure l’Elvis, que en realitat l’Elvis està porai, i que l’11-M el van muntar evidentment el Rubaclaba perquè hi ha uns serveis [secrets] aquí...”. I és molt fàcil, les mentides aquestes són molt fàcils, molt fàcils de vendre. I el 23 de febrer és el campionat del món. El meu objectiu, amb aquest llibre, finalment, és que la gent deixi d’escriure d’aquest tema.