Salvador Espriu, el monstre



         [Crònica] Salvador Espriu és un monstre. Ho dic en el sentit llatí de prodigi, d’ésser admirable que ha de ser mostrat, que té consciència de la seva naturalesa singular i que, per aquest motiu, malda per exhibir-se. És un monstre també en el sentit més lat i popular del terme perquè construeix una literatura de gran erudició i profunditat intel·lectual, una obra tan extraordinària, superlativa, que no pot evitar de deformar-se i dhorroritzar. Espriu és el més important escriptor del manierisme català i, en aquest sentit, un escriptor postmodern. Un escriptor atrapat per la por de l’error i de l’estupidesa humana, ferit, sempre en transició i sempre pertorbat, desconfiat i sense cap esperança ni seguretat en res. Hieràtic i solemne, sovint pretensiós. Desconfia de la vida i dels beneficis de viure i es refugia en la literatura entesa com a sofisticació, ironia, transvestiment, enigmes de tota mena, codis secrets, cites erudites, al·lusions, picades d’ull i sobreentesos damunt de sobreentesos, indiferent al lector. Des d’aquesta perspectiva la seva obra gira al voltant de l’experiència de la mort perquè no pot abocar-se a la vida; la seva experiència és profundament mental i envescada en el territori de l’especulació íntima, solitària, masturbatòria. Una obra que parla tant de la mort acaba parlant, per contrast i sense que això hagi estat volgut, del sexe més violent. No perquè ho digui Freud sinó perquè ho assegura l’antiga llegenda de Tristany. Per tot això, precisament, és un extraordinari poeta místic i un fals poeta popular o civil. Si recordem que un dels escriptors fonamentals per a Espriu és Goethe podem entendre tota la seva obra com un drama fàustic, una recerca desesperada del coneixement a canvi de la condemnació de l’ànima. Una tràgica ganyota de vanitat.

La poesia civil d’Espriu té un interès molt escàs i és l’únic model que, calamitosament, ha tingut continuació. Els únics deixebles d’Espriu eren o són Miquel de Palol, Miquel Martí i Pol, Xavier Bru de Sala o Joan Margarit i tothom sap el que valen. La poesia mística és, en canvi, de gran qualitat com es pot comprovar amb llibres com Setmana Santa, una obra mestra poc coneguda. La Primera història d’Esther és probablement el seu millor llibre, inclassificable des del punt de vista dels gèneres literaris i ple d’interès i de malícia. Personalment m’estimo més Les roques i el mar, el blau, un llibre sensacional que hauria convertit Espriu en una mena de Borges, en un escriptor de gran categoria si hagués tingut continuació. Malauradament Espriu no confiava prou en ell mateix i va caure en el parany de la literatura compromesa i compresa, en l’aventura de La pell de brau que, sigui dit per a escarni etern de la seva ànima, realment sí que és un llibre que parla de tauromàquia.

   El meu criteri sobre Sietecoñicos Espriu (així s’autodenomina en una carta a Ricard Salvat) ha canviat, efectivament, al llarg dels anys. El seu prestigi i la força creativa de les seves narracions a l’ombra d’Edgard A. Poe i del millor romanticisme, de Ruyra i de Maragall em van seduir des de l’adolescència. Llegir Espriu ha estat una activitat molt habitual entre persones de la meva generació, contemporània del darrer catalanisme resistent. Avui continuo valorant el seu treball compositiu, imaginatiu, la seva malvada ironia, el seu gust pel grotesc, pel barroc i la seva capacitat per a la narració. Però és un escriptor sense esperança, un pessimista convençut i un home desvalgut, refugiat en l’arrogància intel·lectual i en el dolor masoquista. És irregular, capaç d’escriure tan bé que es confon tot sol i acaba desconfiant d’ell mateix, refugiant-se pudorosament en la inintel·ligibilitat, en l’atroç, en l’estridència i en el disgust. Trenca les joguines abans que ningú no les hi trenqui. Qualsevol cosa abans que passar per beneit o per ingenu. Qualsevol cosa abans que viure sense la por, incessant, inacabable. Tota la seva obra sembla repetir infinitament la sentència popular segons la qual “a mi no em fotreu”.

    [Continuarà...] 

4 comentaris:

  • Manel Ollé says:
    26 de gener de 2013 a les 13:52

    "Ningú no ha comprès el que jo volia que de mi es salvés." (Salvador Espriu)

  • Jordi Ainaud says:
    1 de febrer de 2013 a les 11:21

    Personalment, sempre he tingut un particular afecte per El caminant i el mur, exceptuant-ne potser el poema més cèlebre: el mateix Espriu deia sobre "Assaig de càntic al temple" que allò era "la meva 'Vaca cega'" —i a ell, a diferència de Dámaso Alonso, el poema de Maragall no l'entusiasmava precisament. Per cert, et recomano la lectura de l'últim Indesinenter, amb un sucós epistolari Tarradellas-Espriu i glorioses cartes del poeta a sa germana i d'aquesta a Cassià Just. À bientôt!

  • D'un arenyenc conciliador says:
    2 de febrer de 2013 a les 13:17

    No tinc per costum comentar cap crònica incontestable.

    Ara bé, la sinceritat, la meva justícia, em fa dir dues coses:
    1) Espriu dorm al Cementiri de Sinera i com tots els feligresos de totes les religions la gent visita el sepulcre sense llegir el profeta.
    2) Penso que ets la cosa més malvada que critica literàriament en català. I això et comporta solitud, però la vertadera recompensa: ser. I en aquesta crònica n'hi ha per sucar pa! Em toques el moll de l'os: tot aquest paisatge que dibuixes és el meu bressol d'infància, adolescència i etapa adulta. Un drama, per tant.

    Gràcies, Galves! :-)

  • Olga Xirinacs says:
    20 de febrer de 2013 a les 11:29

    De l'Espriu àugur de tenebres oxidades, salvo les proses àcides i, sobretot aquest fragment que encara és útil:
    "(...) cisternes seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores (...)"
    Som això i poca cosa més.