En defensa de Javier Cercas

[Crònica] Vull sortir en defensa de Javier Cercas que, des de fa uns dies, està patint una crítica molt dura per part d’aquells i aquelles que no capeixen prou la diferència d’alguns fets diferencials. Miraré de ser comprensiu i psicopedagògic. Potser perquè sóc fill de Gavà (Baix Llobregat) i la família del meu avi patern era provinent de Múrcia, potser perquè he conegut des de ben petit la frustració i l’amargor ―fins i tot el ressentiment― d’alguns emigrants, potser perquè conec bé la retòrica del xarnego i de l’ofès inadaptat, potser perquè la família de la meva ex muller és una família de militars espanyols que enyoraven l’antic règim, avui em sento en disposició d’explicar mínimament perquè l’eximi escriptor Javier Cercas va dir el que va dir a Democracia y derecho a decidir a El País del passat 13 de setembre. 

El gest de l’escriptor gironí és, en primer lloc, un gest literari ―no podria ser d’altra manera― perquè evoca el d’Albert Camus davant els anhels independentistes d’Algèria. Cercas, com Camus, diu en resum que “entre la justice et ma mère, je choisis ma mère”, una posició que és tan discutible com es vulgui, però que no es pot negar que és clarificadora. És una instintiva adhesió de la part més reptiliana de la seva personalitat al quart manament de la llei de Déu, un sincer reconeixement del pes de la sang i de la inèrcia genètica per molt que les hagi volgut embolcallar amb suposats arguments racionals. Javier Cercas, fill d’un veterinari, funcionari destinat a Girona, ex professor de literatura, autor d’èxit i reconstructor de la memòria del falangista Sánchez Mazas, del cop d’estat del 23 de febrer i dels quinquis de la seva ciutat, està convençut que creu en la democràcia i en el progressisme polític. Ho creu tan intensament que es permet explicar-nos des d’aquesta pretesa superioritat ideològica, i amb una commovedora i paternal actitud didàctica, quins són els límits legals i morals de la iniciativa política dels independentistes. Però no se’n surt. I no se’n surt perquè tot el que en el seu article no és un eco d’Albert Camus és una cosa tremenda. És una reelaboració, paraula per paraula, concepte per concepte, de la consigna, del mot d’ordre que repeteixen avui els principals ideòlegs del nacionalisme espanyol des dels mitjans de comunicació. Federico Jiménez Losantos, per dir-ne un de gros, fa mesos que repeteix aquestes idees des de la ràdio. I com que verba volant, al final és impossible resistir la crida de la sang, que com ens va ensenyar Jack London, té la mateixa força que la crida del bosc. Francament, jo hauria esperat millors arguments de Javier Cercas. ¿Per què no ha dit que tota la seva obra és una recerca del pare com va admetre a la darrera pàgina d’Anatomía de un instante? ¿Per què no admetre que la fascinació per Sánchez Mazas, la seva defensa de la part de raó que tenia el bàndol franquista va més enllà de la mera curiositat? ¿Per què no reconèixer que la seva meravellosa obra és, també, una posada al dia del noventayochismo espanyol, sacsejat amb la pèrdua de l’imperi?

El defenso i el vull defensar perquè la seva posició pública parla d’una ferida, ben íntima. El seu plantejament no és una idea ―com ho és, per exemple, el catalanisme o l’independentisme― sinó un sentiment, una intuïció, un anhel, una expressió de la sang. I no seré jo qui critiqui la interioritat de les persones. Cercas és un escriptor molt sincer i espontani, una persona molt sensible que acusa molt sovint la pressió exterior, com una criatura, com un nen gran. Ho dic perquè des que el conec ―superficialment― he anat veient com, a mesura que augmentava el seu èxit i el seu colossal talent literari, també creixia la seva actitud displicent, altiva, colèrica, com de nou ric, com li ha passat a tants i tants fills de família immigrant que, un bon dia, ja no només mengen calent sinó que poden estrenar sabates. O fer el senyoret. Es dediquen, en certa manera, a passar comptes amb la gent que ―realment o imaginàriament― els havien humiliat. És el complex del xarnego contra el qual José Gálvez Magaña, el meu avi, em va prevenir i contra el qual mai ningú no està prou alerta. La temptació del greuge històric indefinit, la temptació de sentir-se sempre, d’alguna manera, immigrant.

Hi ha molt de cor i molt de fetge en la posició pública de Javier Cercas sobre l’independentisme. Fa més d’un any em va concedir una entrevista a Olot, una mica a repèl, probablement perquè el meu bloc no és el Babelia. L’entenc perfectament. M’interessava molt que ens parlés de literatura, dels límits entre realitat i ficció i, per iniciar la conversa, li vaig preguntar sobre la polèmica que havia tingut amb Arcadi Espada a pròposit dels límits entre la fantasia i la realitat, de les normes implícites de la literatura. Em va contestar amb un moc. Va fer el gest d’aixecar-se i, alçant la veu, va dir-me que allò no era una pregunta, que li havia esmentat una persona que no havia de, no podia ser esmentada i que allà s’acabava l’entrevista. El càmera em va mirar, horroritzat. Les altres persones que ens acompanyaven, també. En una mil·lèsima de segon vaig pensar en com el podria retenir, en com podia evitar que totes aquelles persones no haguessin treballat per no res. I vaig pensar en el que m’havia explicat el meu avi i en la psicologia de l’immigrant permanentment ofès. I també vaig pensar en allò que canta Raimon, que hi ha qui ha resistit la tortura i no ha resistit l’adulació. Va ser aleshores quan em vaig humiliar.

Li vaig demanar perdó, em vaig disculpar. Li vaig dir que tenia tota la raó, que havia comès un error imperdonable i li suplicava, de genolls si calia, que oblidés la pregunta que li acabava de fer. Que faríem l’entrevista exactament tal i com ell volgués. Naturalment vaig fer esforços per no riure: allò estava perdut i només volia provar si l’estratègia podia sortir bé. En Cercas va dubtar. Es va tornar a asseure. I, mirant-me amb satisfacció, em va donar, concedir més temps, em va donar permís per poder continuar, això sí, vigilant molt i molt bé les preguntes.

Hi ha demòcrates progressistes que són així.