En defensa de Javier Cercas









[Crònica] Vull sortir en defensa de Javier Cercas que, des de fa uns dies, està patint una crítica molt dura per part d’aquells i aquelles que no capeixen prou la diferència d’alguns fets diferencials. Miraré de ser comprensiu i psicopedagògic. Potser perquè sóc fill de Gavà (Baix Llobregat) i la família del meu avi patern era provinent de Múrcia, potser perquè he conegut des de ben petit la frustració i l’amargor ―fins i tot el ressentiment― d’alguns emigrants, potser perquè conec bé la retòrica del xarnego i de l’ofès inadaptat, potser perquè la família de la meva ex muller és una família de militars espanyols que enyoraven l’antic règim, avui em sento en disposició d’explicar mínimament perquè l’eximi escriptor Javier Cercas va dir el que va dir a Democracia y derecho a decidir a El País del passat 13 de setembre. 


El gest de l’escriptor gironí és, en primer lloc, un gest literari ―no podria ser d’altra manera― perquè evoca el d’Albert Camus davant els anhels independentistes d’Algèria. Cercas, com Camus, diu en resum que “entre la justice et ma mère, je choisis ma mère”, una posició que és tan discutible com es vulgui, però que no es pot negar que és clarificadora. És una instintiva adhesió de la part més reptiliana de la seva personalitat al quart manament de la llei de Déu, un sincer reconeixement del pes de la sang i de la inèrcia genètica per molt que les hagi volgut embolcallar amb suposats arguments racionals. Javier Cercas, fill d’un veterinari, funcionari destinat a Girona, ex professor de literatura, autor d’èxit i reconstructor de la memòria del falangista Sánchez Mazas, del cop d’estat del 23 de febrer i dels quinquis de la seva ciutat, està convençut que creu en la democràcia i en el progressisme polític. Ho creu tan intensament que es permet explicar-nos des d’aquesta pretesa superioritat ideològica, i amb una commovedora i paternal actitud didàctica, quins són els límits legals i morals de la iniciativa política dels independentistes. Però no se’n surt. I no se’n surt perquè tot el que en el seu article no és un eco d’Albert Camus és una cosa tremenda. És una reelaboració, paraula per paraula, concepte per concepte, de la consigna, del mot d’ordre que repeteixen avui els principals ideòlegs del nacionalisme espanyol des dels mitjans de comunicació. Federico Jiménez Losantos, per dir-ne un de gros, fa mesos que repeteix aquestes idees des de la ràdio. I com que verba volant, al final és impossible resistir la crida de la sang, que com ens va ensenyar Jack London, té la mateixa força que la crida del bosc. Francament, jo hauria esperat millors arguments de Javier Cercas. ¿Per què no ha dit que tota la seva obra és una recerca del pare com va admetre a la darrera pàgina d’Anatomía de un instante? ¿Per què no admetre que la fascinació per Sánchez Mazas, la seva defensa de la part de raó que tenia el bàndol franquista va més enllà de la mera curiositat? ¿Per què no reconèixer que la seva meravellosa obra és, també, una posada al dia del noventayochismo espanyol, sacsejat amb la pèrdua de l’imperi?

El defenso i el vull defensar perquè la seva posició pública parla d’una ferida, ben íntima. El seu plantejament no és una idea ―com ho és, per exemple, el catalanisme o l’independentisme― sinó un sentiment, una intuïció, un anhel, una expressió de la sang. I no seré jo qui critiqui la interioritat de les persones. Cercas és un escriptor molt sincer i espontani, una persona molt sensible que acusa molt sovint la pressió exterior, com una criatura, com un nen gran. Ho dic perquè des que el conec ―superficialment― he anat veient com, a mesura que augmentava el seu èxit i el seu colossal talent literari, també creixia la seva actitud displicent, altiva, colèrica, com de nou ric, com li ha passat a tants i tants fills de família immigrant que, un bon dia, ja no només mengen calent sinó que poden estrenar sabates. O fer el senyoret. Es dediquen, en certa manera, a passar comptes amb la gent que ―realment o imaginàriament― els havien humiliat. És el complex del xarnego contra el qual José Gálvez Magaña, el meu avi, em va prevenir i contra el qual mai ningú no està prou alerta. La temptació del greuge històric indefinit, la temptació de sentir-se sempre, d’alguna manera, immigrant.

Hi ha molt de cor i molt de fetge en la posició pública de Javier Cercas sobre l’independentisme. Fa més d’un any em va concedir una entrevista a Olot, una mica a repèl, probablement perquè el meu bloc no és el Babelia. L’entenc perfectament. M’interessava molt que ens parlés de literatura, dels límits entre realitat i ficció i, per iniciar la conversa, li vaig preguntar sobre la polèmica que havia tingut amb Arcadi Espada a pròposit dels límits entre la fantasia i la realitat, de les normes implícites de la literatura. Em va contestar amb un moc. Va fer el gest d’aixecar-se i, alçant la veu, va dir-me que allò no era una pregunta, que li havia esmentat una persona que no havia de, no podia ser esmentada i que allà s’acabava l’entrevista. El càmera em va mirar, horroritzat. Les altres persones que ens acompanyaven, també. En una mil·lèsima de segon vaig pensar en com el podria retenir, en com podia evitar que totes aquelles persones no haguessin treballat per no res. I vaig pensar en el que m’havia explicat el meu avi i en la psicologia de l’immigrant permanentment ofès. I també vaig pensar en allò que canta Raimon, que hi ha qui ha resistit la tortura i no ha resistit l’adulació. Va ser aleshores quan em vaig humiliar.

Li vaig demanar perdó, em vaig disculpar. Li vaig dir que tenia tota la raó, que havia comès un error imperdonable i li suplicava, de genolls si calia, que oblidés la pregunta que li acabava de fer. Que faríem l’entrevista exactament tal i com ell volgués. Naturalment vaig fer esforços per no riure: allò estava perdut i només volia provar si l’estratègia podia sortir bé. En Cercas va dubtar. Es va tornar a asseure. I, mirant-me amb satisfacció, em va donar, concedir més temps, em va donar permís per poder continuar, això sí, vigilant molt i molt bé les preguntes.

Hi ha demòcrates progressistes que són així.





          


          

25 comentaris:

  • Mr. K says:
    20 de setembre del 2013, a les 20:45

    Ja, però jo crec que part de la feina de l'escriptor consisteix en seure a escriure ben psicoanalitzat i no en donar material perquè el psicoanalitzin després.

  • . says:
    20 de setembre del 2013, a les 22:15

    Sí, part de la feina de l'escriptor consisteix a no fer-nos víctimes dels seus complexos. I part de la feina dels lectors (o almenys dels crítics) seria no tolerar-l'hi. Veig que a Olot això segon es fa en la forma de circ; deu ser digne de veure-ho.

    Jordi, em permeto citar Camus una mica més, perquè la gent no el confongui amb aquest figa tova balbucient que és en Cercas; diuen que va dir: « En ce moment on lance des bombes dans les tramways d'Alger. Ma mère peut se trouver dans un de ces tramways. Si c'est cela la justice, je préfère ma mère.»

  • Anònim says:
    21 de setembre del 2013, a les 2:17

    I jo que em pensava que l'article d'en Cercas obeïa al favor d'un copet a l'esquena d'en Vargas Llosa... Una mamada en tota regla, vaja. Ja me'ls imaginava sopant, opinant sobre com en són d'emprenyadors els indígenes...

  • emboscall says:
    21 de setembre del 2013, a les 6:29

    Doncs sort que és una defensa.

  • L'autor ha eliminat aquest comentari.
    emboscall says:
    21 de setembre del 2013, a les 6:30

    L'autor ha eliminat aquest comentari.

  • Fernandes says:
    21 de setembre del 2013, a les 15:35

    Qué cínico. Subterfugios y más subterfugios.

  • Anònim says:
    21 de setembre del 2013, a les 17:02

    SV

    El senyor Cercas faria bé de llegir-se l'article que Francesc Canosa publica avui al diari ElSingularDigital. No entenc com davant el "desplante" de Cercas, el senyor Galves no va plegar el ram i se'n va anar. On s'és vista, tanta petulància?

  • Anònim says:
    21 de setembre del 2013, a les 18:19

    Nacionalistas sin sustancias bicolores o estelados (o lo que es lo mismo, de verde azul o marrón un cabrón es un cabron) .

  • Anònim says:
    21 de setembre del 2013, a les 20:47

    MOlt bó l'article. Totalment d'acord. Però penseu que el missatge anava cap al nacionalisme "Espanyol-madrilenc". I per a ells ha estat un valent que s'ha immolat a Catalunya. Ara esperarà que el rebin a la Capital d'Espanya amb els braços oberts, com a Félix de Azua que es va endur la seva filla a Madrid perquè l'escola catalana no li inocules el verí de l'odi a Espanya. I això és textual.
    http://www.farodevigo.es/sociedad-cultura/2012/01/21/he-ido-cataluna-hija-sea-escolarizada-odio-espanoles/616527.html

  • Anònim says:
    21 de setembre del 2013, a les 22:21

    Estáis muy mal, tíos. Cercas escribió lo que escribió y para rebatir no hay otra que entrar en su argumento.
    Es obvio que Cataluña no puede proclamarse independiente unilateralmente. España no es un club, ahora entro, ahora salgo. Y un referéndum, sea sólo en Cataluña, sea en toda España, para que ver que piensa el personal, impensable sin que lo apruebe el Congreso. Eso es así, y punto. No sé que pintan Camus, su madre ni esa paletada de que Cercas es un estirado porque una vez se enfadó conmigo. Será un estirado, pero lo que dice es de cajón. Y si no lo es, hala, a argumentar.

  • Anònim says:
    22 de setembre del 2013, a les 7:07

    No, Espanya no és un club. És una ruïna per a algun poble al qual alguns neguen el dret a decidir sobre el propi destí.

  • Anònim says:
    22 de setembre del 2013, a les 10:46

    Completament encertat l'anàlisi del passar comptes amb qui -jo si crec que imaginàriament- el van ofendre. L'atmòsfera de Girona era en aquella època força densa. No estic d'acord amb això que vivia en un barri humil de Girona. Era un barri com tots. Cercas era fill d'un alt funcionari d'agricultura, tenia servei domèstic, i el seu pare obligava els pagesos a parlar en castellà.

  • Santics says:
    22 de setembre del 2013, a les 13:43

    L'article parteix d'un apriorisme erroni que condiciona bona part de l'argument: Cercas no respon al perfil de l'immigrant tòpic, de barri popular que aconsegueix agafar l'ascensor social. Cercas és d'una família de classe mitjana i de funcionaris del règim. Per tant compte amb els relats prefabricats. Dit això, la seva trajectòria familiar -i literarìa- encara fa molt més inquietant la seva postura

  • Jordi Galves says:
    22 de setembre del 2013, a les 13:50

    tens tota la raó, és una badada. Però funcionari, alt funcionari o immigrant, el fet és similar: marxar de casa per poder menjar. Un aspecte addicional que no he volgut tractar és el fet que gairebé tots els contraris a la independència viuen o han viscut de l'estat, són emotivament partidaris de l'estat... espanyol

  • jaume alavedra i regàs says:
    22 de setembre del 2013, a les 14:37

    Entrar en l'obra d'un autor com Albert camus mereix un respecte més visceral, que no li tenim!. Dic visceral perquè hem d'entendre que fou tant compromés como nosaltres no ens ho imaginem, en assumptyes com la llbertat de l'ésser (ontològicament redactada). Per què va escriure sobre la pesta, sobre l'estat de setge a una Cadis amb l'epidèmia, sobre l'estranger, sobre els carnets de la suposada militància política...? Estic treballant a consciència, no solament llegint, els "assaigs" de Camus, on parla de la condició de rebel, de l'insubmís. Ho fa a les darreries dels anys quaranta i en començar els anys cincuanta. Si no m'erro, va rebre, quan ja tot això estava publicat, el premi Nobel, l'any 1957. Afegim que parla de la ironia, de Mallorca, dels hotels bruts on va viure i amb una dignitat que tomba!

  • Anònim says:
    22 de setembre del 2013, a les 15:00

    Només un detall: potser revisaria això del seu origen, no crec que sigui de barri obrer, més aviat penso que era de barri benestant..., i no ho dic sense coneixement de causa.

  • Anònim says:
    22 de setembre del 2013, a les 15:24

    El seu plantejament no és una idea ―com ho és, per exemple, el catalanisme o l’independentisme― sinó un sentiment, una intuïció, un anhel, una expressió de la sang.
    Esto, autor, lo piensas de verdad?, me parece increible porque tanto lo tuyo como lo de cercas, que estoy de acuerdo que es el típico escritor demócrata del psoe o así que me repatea, aunque a ti, autor, se te nota un resquemor, como que a ti también te hubiese gustado ser un escritor de esos, de éxito...pero que lo de la independencia, el derecho a decidir, esa "libertad", en el fondo asuntos de bandera o pasaporte no sean un anhelo sentimental, una expresión de la sangre, del linaje o algo así, y sí una idea...haztelo mirar. sólo quiero la independencia para que se acabe de hablar de eso, y así el sentimiento nacional como la religión, se mantengan en lo privado para que no nos toquen más los cojones a los que creemos que eso es todo una patraña, necesaria quizás para algunos en darle o buscarle sentido a la vida, pero una patraña. salut!

  • Jordi Galves says:
    22 de setembre del 2013, a les 16:01

    He esmenat en el text allò de "barri modest" perquè no és veritat. Gràcies als correctors que m'ho han fet veure. Pel que fa a Camus dic, irònicament i indirecta que ell, com a francès d'Algèria tenia tot el dret d'estar amb els uns i no amb els altres. Però simplement perquè sa mare era de Menorca, per motis familiars. Una posició purament humana i respectable. Però en cap moment va negar el dret als algerians a la independència, encara que segons la Constitució francesa també es deia que havia de ser tota França qui decidís sobre la secessió d'Algèria. Camus no es considerava més demòcrata que els independentistes ni creia que no es pot ser demòcrata i independentista alhora, com pensa Javier Cercas

  • Jordi A. says:
    23 de setembre del 2013, a les 12:54

    Benvolguts, jo crec que l'argumentari de Cercas i companyia s'assembla cada vegada més, si em permeteu que jo també citi Camus, al de Jean Baptiste Clamence a La chute: «Nous ne disons plus, comme aux temps naïfs: "Je pense ainsi. Quelles sont vos objections?" Nous sommes devenus lucides. Nous avons remplacé le dialogue par le communiqué. "Telle est la vérité, disons-nous. Vous pouvez toujours la discuter, ça ne nous intéresse pas. Mais dans quelques années, il y aura la police, qui vous montrera que j'ai raison."»

  • Anònim says:
    23 de setembre del 2013, a les 18:07

    Hola,

    Acabo d'arribar al blog per casualitat. I m'ha cridat l'atenció tants esforços a parlar d¡un tal J. Cercas. Qui és, per cert? No el conec de res.

  • Anònim says:
    23 de setembre del 2013, a les 19:06

    Brillant !

  • Maiol Sanaüja says:
    25 de setembre del 2013, a les 13:19

    Dos homes traïts per la mateixa dona tenen un parentiu estret, com deia en Camus. Això és en Cercas. Un home que quan pensa en el seu Cercas d'origen i el seu Cercas d'acollida es veu infravalorat per una Espanya que no ha sortit en defensa seva, tot i ser-ne un escriptor benemèrit.

    I aquí no discutim que pugui guanyar la seva croada, sinó que és ell qui constata que l'ha perduda. I exhaust de forces, es deixa adular per la vanitat.

    Maiol Sanaüja

  • Unknown says:
    13 d’octubre del 2013, a les 21:07

    Em pregunto si no ets irònic quan li dediques adjectius molt sonors pel que fa al seu talent d'escriptor. Cercas escriu bé però jo no el trobo eximi i sí un bon escriptor. La seva última novel·la em va desagradar perquè no és res més que la vida de "El vaquilla" traspassada a Girona. Diverses veus conformen la novel·la però totes, totes sonen com una de sola, cap matís les distingeix.
    M'ha estat inevitable pensar en l'excel·lent llibre "Paseos con mi madre" de Javier Pérez Andújar un noi de l'extrarràdio barceloní. Per més que ell no ho accepti viu una Catalunya que no és la de Cercas però és també especial. Cercas és fill d'immigrants benestants i Pérez Andújar d'obrers. Ni l'un ni l'altra poden consentir la idea d'una Catalunya independent. Com no pot Arcadi Espada ni el premiat Muñoz Molina.
    Què s'hi pot fer?

  • Anònim says:
    4 de maig del 2014, a les 2:17

    Una de les coses més inquietants de Cercas no forma part de les seves declaracions o articles, sinó de la seva novel·la Los chicos de la frontera. A les pàgines inicials hi ha una descripció sociolingüística de la Girona dels setanta que no tñe res a veure amb la realitat, encara que ell, seguint el seu mèdote característic, l'hagi construïda com una "relato real". Girona és un cercle burgès on es parla català envoltada de barris perifèrics de miserables que parlen castellà. Qui conegui Girona sap que a Santa Eugènia, Salt i tants altres barris obrers el castellà dels arribats d'Andalusia hi era molt present, però també el català, atès que hi ha una gran tradició obrera i menestral autòctona, que desapareix per decret en una novel·la que estén a Girona el mite del pijoaparte i els xarnegos. La visió que Marsé va encunyar i que la intel·ligència espanyola dóna per bona. Una altra qüestió de detall, però no menor, és com utilitza Cercas en aquesta novel·la detalls personals per confondre el jo Cercas amb el Cercas personatge. Sempre ho ha fet, però aquesta vegada la falsificació és ideològica. El bloc de pisos on viu el narrador és un bloc existent on vivia efectivament, i em sembla que encara hi viu, la família Cercas. Però així com el pare era, com dius en el teu escrit, veterinari (i, efectivament, el bloc era, quan es va fer, de professionals i funcionaris), a la novel·la el pare del personatge és "subaltern de la Diputació". La descripció social lliga més bé amb el discurs ideològic de la novel·la, malgrat que això impliqui falsificar precisament el rol veritable del Cercas de la realitat i el de la seva família.

  • Lluís Bosch says:
    18 de juliol del 2014, a les 15:34

    És obvi que el debat sobre la independència no està sent un debat gaire racional ni gaire equilibrat. Entre d'altres possibles motius perquè s'ha dut cap al terreny emocional i dels sentiments (lligat a un concepte tan delicat com la identitat).
    Trobo que has fet un bon article, i tan sols discrepo en un punt: dius que l'independentisme és una idea mentre que el seu plantejament és un sentiment, i jo diria que totes dues coses són sentiments.
    Un altre tema molt interessant és el de l'evolució de la immigració, que diria que ha estat tractat pels escriptors d'expessió castellana però no pels d'expressió catalana, una paradoxa que caldria estudiar.