Riquer per sempre








[Crònica] Ahir va morir Martí de Riquer gairebé amb cent anys però per a mi és com si s’hagués mort amb vint. Jo no crec que ja li tocava. Riquer no s’hauria d’haver mort mai perquè penso com un dels seus besnéts aviciats, egoistes i consentits pel mestre. M’havia acostumat a que fos etern, a que publiqués com un forçat, a que estudiés com si li anés la vida, a que m’ensenyés tot el que jo volia, necessitava, saber o valorar. Que m’indiqués per on havia de clavar la dent a aquest o a aquell llibre. 


Mai no vam parlar de política ni d’intimitats però una vegada em fer recomanacions perquè aconseguís una millor combustió, més lenta i saborosa. De pipes tampoc és que en fuméssim junts gaires però més d’una unça de tabac va caure mentre combatíem per l’entusiasme. I ell sempre guanyava, naturalment. Era també una veu telefònica potent, autoritària i càlida, d’atles que no pot deixar d’aguantar el món perquè vagi girant el món, el meu món. En una ocasió ens vam divertir molt recitant Rabelais i parlant de Guillem de Berguedà i de Joanot Martorell abans de sopar però no diré més perquè no li hauria agradat. De fet, pensant-hi bé, no el vaig tractar gaire, jo no podia correspondre a la seva exuberant conversa, no li hauria sabut dir res d’entenimentat ni tampoc volia fer de Francisco Rico o de Jordi Llovet que sempre el buscaven, immisericordes poca-soltes, per estendre vanitosament les seves plomes de paó. Riquer em va ensenyar que cal parlar poc i treballar més. Que la filologia no són relacions socials. I que demà sempre serà millor que avui. Encara que l’avui d’avui no em permet ja veure’l i contradir-lo.


Ahir va morir, com un gran senyor, com un cavaller, dedicant el temps que cal a fer les coses tal i com s’han de fer. Sense patir gens, o això ens va fer creure, educat. Diumenge, d’improvís, cap a les quatre de la tarda, es va ficar al llit perquè no es trobava bé i ja no es va poder alçar més. Ahir, amb aquells ulls humits que va heretar del seu avi Alenxandre, el pintor, s’ho va anar mirant tot, les filles i el fill, la cambra, ben lentament, tot amb deteniment, i amb interès va mirar enlaire. Just abans de cloure’ls.


Vegeu també: "Riquer fa noranta-vuit anys":

http://undiaenlescarreres.blogspot.com/2012/05/riquer-fa-noranta-vuit-anys.html


7 comentaris:

  • Manel Ollé says:
    19 de setembre del 2013, a les 9:03

    Llegeixo a la xarxa algun comentari que no veu bé tant d'elogi a Martí de Riquer i que diu que no hem d'oblidar el seu pasat franquista i patatim-patatam...no ens equivoquem: Riquer no és Samaranch...res a veure Els judicis sumarísims ideològico-polítics d'aquesta mena a la gent de la cultura fan pudor estalinista, amb perdó...mentre una colla de purs ideològico-polítics consipraven i somiejaven plens de puresa catalanesca...Martí de Riquer -potser encara amb la camisa blava- escrivia els volums de la història de la literatura catalana, centenars d'hores i hores sòlides i fundacionals, convertia en clàssics inco9ntrovertibles al Tirant i tants altres, ens posava a primera divisó a nivell europeu....i la cultura és la cultura, i no li calen comisaris polítics que vinguin ara plens de certesa a repartir carnets de neteja política...no fotem!!! Amb tota la seva barra, Pla (i el feixista Foix, con li deien, i el jutge Perucho, i el gastrònom Lujan etc etc) i fins i tot la gent inicial de Destino (...en lo universal) van fer més -sobretot Pla- per la continuitat de la llengua, la cultura i, adhuc, la nació catalana, que la meitat dels purs però sovint inànimes escriptors ...per cert...la Catalunya dels 40-70 n'estava pleníssima de gent acomodada amb el règim, el famós "franquisme sociològic" ple de catòlics practicants amb mantellina, regidors amb bigotet, catalaníssims i franquistes per acció o per omissió tots ells...sembla que també haurien d'anar a la cua del judici sumaríssim de puresa iedeològica-política...no busquem bocs expiatoris...mirem el país com era, sense mitificar: mai hem estat uan nació pura i estelada i catalaníssima amb quatre aprofitats que mereixen el judici virtual...ni ara...vinga

  • . says:
    19 de setembre del 2013, a les 10:23

    Tot molt cert, entre altres coses.

  • Jordi Galves says:
    19 de setembre del 2013, a les 15:39

    Explicar un tros de la veritat i no explicar la veritat completa és, d'alguna manera, mentir una mica. Cito d'una cosa tan fàcil de trobar com la wikipèdia (el setmanari "Destino" es pot trobar a la xarxa també): “L’Entesa del Catalans va ser la candidatura unitària per al senat, promoguda per l’Assemblea de Catalunya i formada per les principals forces socialistes (PSC-PSOE), comunistes (PSUC) i nacionalistes d’esquerres (ERC), amb suport d’Estat Català, FNC i independents, a les primeres eleccions generals després del franquisme el 15 de juny de 1977.

    Va obtenir 12 senadors, essent la força més votada en les quatre circumscripcions de Catalunya en el Senat d’Espanya, i formaren grup propi compost pels senadors:
    Per la circumscripció de Barcelona, Josep Benet i Morell, Francesc Candel Tortajada i Alexandre Cirici i Pellicer per elecció.
    Per la circumscripció de Tarragona, Josep Subirats i Piñana, Josep Antoni Baixeras i Sastre i Carles Martí Massagué
    Per la circumscripció de Girona, Pere Portabella i Ràfols, Jaume Sobrequés i Callicó i Salvador Sunyer i Aymerich
    Per la circumscripció de Lleida, Felip Solé i Sabarís, Rossend Audet Puncernau, Josep Ball i Armengol.
    Els dos senadors escollits per la coalició Democràcia i Catalunya (formada per Convergència Democràtica, Esquerra Democràtica i Unió Democràtica) també es van integrar en el Grup Parlamentari de l’Entesa dels Catalans. Es tracta de Francesc Ferrer i Gironès (Girona) i Maria Rubiés i Garrofé (Lleida).
    El mateix va fer el senador Lluís Maria Xirinacs, que es presenta com independent i va ser el més votat a la circumscripció de Barcelona.
    El Senat també va comptar aquesta legislatura constituent amb 41 senadors per designació del rei Joan Carles. Tres d’ells es van integrar també en el Grup Parlamentari de l’Entesa dels Catalans: MARTÍ de RIQUER I MORERA (des d’agost de 1978), Josep Maria Socias i Humbert(des d’agost de 1977) i Maurici Serrahima i Bofill (des del començament, juliol de 1977).
    El Grup de l’Entesa dels Catalans va arribar a tenir 18 senadors, però aquesta xifra es va reduir a 16 el mes de setembre de 1978 quan Rossend Audet (que militava a ERC) i Lluís Maria Xirinacs van incorporar-se al Grup Mixt”. La veritat: TOTA LA VERITAT

  • . says:
    19 de setembre del 2013, a les 16:43

    Ningú nega que sabia triar sempre el bàndol guanyador.

  • Jordi Galves says:
    19 de setembre del 2013, a les 16:45

    Xirinacs, ¿bàndol guanyador? ¿L'entesa dels catalans? tens un gran sentit de l'humor, noi

  • . says:
    19 de setembre del 2013, a les 17:03

    ¿Vols dir que cal aclarir que el subjecte el·líptic de la meva frase no era Xirinacs?

    I Entesa va ser la força més votada a Catalunya, ¿no?

    (Si he fet un acudit, et confesso que no el sé veure.)

  • Jordi A. says:
    23 de setembre del 2013, a les 12:47

    Jordi i Manel, diguem-ho tot: Riquer segurament no hauria fet la carrera acadèmica fulgurant que va fer si la Universitat de Barcelona no hagués quedat devastada el 1939. Ni s'hauria fet cervantista. Calia anar a rebre Heinrich Himmler a l'aeroport l'octubre del 1939 (Himmler, que anava a Montserrat a buscar el Graal; ah, quina ironia, amb Riquer, editor de Li contes del Graal!)? Calia convertir-se en "jefe de propaganda"? Ser "consejero del Movimiento" encara el 1962? Sobre la seva actitud envers el català, sincerament, em resulta molt significatiu que defensés parlar-lo en públic... sense parlar-lo en la intimitat familiar. Què voleu que us digui, Riquer era una persona d'un tracte ameníssim, però a mi massa sovint em fa pensar en el pare Tusquets: http://didaclopez.blogspot.com/2010/03/trajectories-no-tan-insolites-xxii-joan.html