[Crònica] Sí, senyor, Eugeni d’Ors, de tan modern i esteta,
va acabar feixista. Però feixista dels d’abans d’Auschwitz, tan aviat partidari
de la vaga obrera de la Canadenca com d’aixecar-li el braç a Franco per
parar-li després la mà. Encara no s’ha fet el recompte de quants escriptors
catalans van aprendre a saludar a la romana però don Eugeni no va ser l’únic.
Únic era com a escriptor dels diaris, com a filòsof de multituds, com a mestre
de les generacions d’abans i de durant la república. Com a estilista barroc i
artificiós fins al deliri, sempre pedant perfecte, vitalista, divertit,
inoblidable com un ocell pintat de colors mitològics.
D’Ors ensenya sempre a mirar,
a pensar amb profit, sobretot quan hi discrepem. Potser per això la seva millor
obra sigui Oceanografia del tedi (1916) una reflexió sobre la supremacia
de la intel·ligència sobre l’instint, una lliçó contra els mites de la bohèmia
irresponsable i també contra la superstició de la llibertat a tot preu. En
aquest llibre aconsegueix escriure sobre el no res, sobre la pura
insignificança seguint el model de Flaubert i de Guillem de Peitièu, el primer
trobador.
També és sensacional La Ben
Plantada, evocació d’una Catalunya idealitzada i alhora vindicació de totes
les possibilitats artístiques per a la llengua catalana, com una arma carregada
de futur. Del seus pensaments es van bastir algunes de les idees polítiques de
la Mancomunitat d’Enric Prat de la Riba i de les seves inquietuds trobem ressò
en la majoria dels moviments culturals que travessen el segle XX i arriben fins
avui dia. Dels seus comentaris a la premsa, anomenats Glosari neix la
primera política cultural catalana, seguint l’exemple de França i en direcció
contrària al que projecta Espanya. Exactament el contrari del que passa ara amb
l’actual conseller. Si d’Ors va empescar-se el concepte de Noucentisme,
el conseller Mascarell va infantar el de Deucentisme. Comparin totes
dues paraules. Sospesin-les. És la diferència que hi ha entre l’or i la filfa.
D’Ors s’inventa la glosa com a
eina de reflexió i de polèmica i no com una consigna política. Sempre informa
els lectors amb entusiasme, amb una gran riquesa d’imatges i de colors, d’idees
o d’intuïcions. Serveix per al talent, per a la sorpresa, la sofisticació i la
curiositat. Sempre seguint l’estratègia divulgativa de Plató: de l’anècdota a
la categoria. De l’exemple a la generalització.
Quan d’Ors parla de sant
Tomàs, de Carlyle o de Goethe sempre té present que el seu públic potser no té
una gran formació cultural. El seu esforç consisteix en explicar què hi tenen a
veure aquests personatges amb les vides quotidianes del comú dels lectors. El
seu esforç s’orienta a entusiasmar i ho aconsegueix. Abordarà tota mena de
qüestions periodístiques, la sanitat, l’economia, la religió, la pedagogia, la
sociologia, el cinema, la música. Quan analitza el panorama cultural europeu
sempre és per suscitar que la cultura catalana ha de superar el seu estat de
subordinació i arribar a la plenitud. O quan s’inventa un passat clàssic,
grecoromà a mida nostra. Ho fa perquè pensa que vincular els catalans amb la
resta d’Europa pot servir de guia per a la nostra europeïtzació. Per a don
Eugeni és clàssic tot allò que, amb passió, afirma (o s’inventa) que ho és. Per
a d’Ors la cultura és sempre una mica de mentida i molt d’imposició.
Pels seus errors sempre serà
fàcil bescantar-lo. Un dia li va confessar a mossèn Griera, una altra bèstia
negra del col·laboracionisme franquista: “la cabra pels seus pecats porta els
genolls pelats”.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada