Celestí Barallat, d'entre els morts



[Ressenya] Celestí Barallat. Principis de botànica funerària. Introducció d’Adolf Beltran Xandri. Traducció de Sílvia González. editorial base. Barcelona, 2014. 128 pàgines.

Si és veritat que avui la mort és amagada, solitària —i indecorosa com la masturbació segons Geoffrey Gorer— prou s’entendrà que aquest llibre hagi estat rebut amb una nerviosa barreja de rebuig i d’entusiasme. Com aquell qui diu, tot just en venim, de la masturbació, i tot just, com aquell qui diu, som al davant de la mort; fins on ho concedeixi la natura, vet aquí dos exercicis d’individualisme. A més a més, en català, gairebé es pronuncien igual la mort i l’amor, dues paraules permanentment a punt de ser confoses i que delimiten els drames més sentits, les històries més inquietants, des de la de Tristany i Iseut fins a la del doctor Freud, de Viena. Fent veure que ha desaparegut, que avui la mort ha mort, la vida moderna no fa més que despullar la seva desesperació. La sensibilitat contemporània s’esvera amb el culte que l’home primitiu dedicava als morts i més encara amb l’atracció romàntica pel reialme de les tombes, per les sepultures damnades, els ossos amuntegats, les fosses reutilitzades, els escenaris espectrals, les divagacions mòrbides. I, tanmateix, també venim com a societat falsament immortal, d’aquells exploradors de la cultura de la mort, dels ressons del tambor del dol, d’homes inquiets com aquest nàufrag de la història, Celestí Barallat i Falguera, autor, entre d’altres llibres rars, dels Principis de botànica funerària (1885), avui sòlidament rescatat per al públic amb un estudi d’Adolf Beltran. Un treball envejable, magnífic.

El terror a la mort ens anul·la ben abans d’encarar-se’ns, no és un joc de saló, ni són simples històries a la vora del foc mig sofisticades per la cultura, com ara les de Joan Perucho, un dels primers autors encuriosits per la figura mig secreta de Barallat. De la nostra herència romàntica, per exemple, hem pogut conèixer alguns personatges no morts com Dràcula o Frankestein, sobretot gràcies al cinema. Viuen als nostres malsons perquè van néixer del terror mateix, concretament d’una onada de pànic col·lectiu a finals del segle xix, originada com explica Frank Schirrmacher, d’una crisi bancària sense precedents, en la que el crèdit, la sang que dóna vida al comerç, va esgotar-se —en certa manera com passa ara— provocant un carnatge, poblant de carronya, de monstres, els llibres de Mary Shelley, de Stevenson o de Bram Stoker. Dràcula és també la història d’un escriptor hiperendeutat en un món on la mort per inanició era molt més que una amenaça. ¿I què ens pensàvem?

Mentre mossèn Cinto Verdaguer clama per un llit “al fossar on jau ma dolça mare”, el seu amic Celestí Barallat somnia amb sepultures sense temps, anacròniques —eternes, per tant—, en un paratge agradós fet d’exuberant i consoladora botànica. En un cementiri urbà com a indret propici al record dels finats i, sobretot, per a la reflexió serena d’un ben morir que abans o després s’haurà d’abordar. Advocat i poeta digníssim, membre de Bones Lletres i de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques, regidor conservador de l’Ajuntament de Barcelona i membre de la comissió de cementiris que va dibuixar el de Montjuïc, eficaç polígraf, traductor i erudit, freqüentador de bordells i víctima torturada de la sífilis, Celestí Barallat (Barcelona, 1840-1905) és una figura apassionant que completa la llista dels nostres darrers grans romàntics al costat de Manuel Milà, Marian Aguiló o Víctor Balaguer. Les seves reflexions funeràries s’oposen a la promiscuïtat entre vius i morts de les velles ciutats europees. Per això projecta per a Barcelona cementiris que resolguin l’anonimat injust dels nostres precedents, amb una marcada identitat col·lectiva, civilitzada, d’acord amb la greu i mesurada tradició grecoromana i vaticana, dins d’una natura sentimental i commovedora. 

Barallat és sobretot partidari d’oferir-nos sempre una determinada perspectiva. La de la natura mestra de la vida i emblema de la metamorfosi de l’ànima. S’estima més, per tant, el model de cementiri francès de Père Lachaise al tipus nord-americà dels grans espais on s’atorga a la botànica modesta, tot el protagonisme filosòfic, simbòlic i sensorial, de colors, olors i formes. Aquí i allà la presència continguda del xiprer, la palmera, la sempreviva, el desmai i l’enfiladissa; pertot la significativa —i higiènica— absència de qualsevol mena de fruit. Arreu la recerca de la humilitat callada, del record amorós en un clos pacífic on el terra resplendeixi, ben encatifat de gespa i de menta, on les flors siguin abundoses i fidels perquè són una ofrena dels vius i on les fulles dels arbres caiguin lànguidament com en un plor. Com el sexe, la mort és una transgressió de la quotidianitat, una ruptura protagonitzada pel cos en exclusiva. Pensant-hi bé, moltes vegades la lectura dels llibres s’assembla prou a una mena d’exercici òrfic, a una impossible visita als morts més enyorats, com sàviament ens fan comprendre l’Odissea, el Dant, Bernat Metge o fins i tot Alfred Hitchcock, a Vertigo, una pel·lícula que duu el subtítol D’entre els morts.


1 comentaris:

  • Anònim says:
    11 de juny de 2014 a les 23:01

    Dissabte passat l´Adolf Beltran ens va oferir una visita guiada pel cementiri del Poblenou, una estona ben agradable relacionant mort, arbres, colors i poesia.

    M´ha agradat trobar-me "Celestí Barallat, d´entre els morts", bona ressenya i ampli context per
    aproximar-se al llibre.

    Imma C.