Ençà és enllà. Deu anys sense Bauçà


[Crònica] No vaig voler conèixer en persona Miquel Bauçà perquè ladmirava. Enguany farà deu anys que va morir. Òscar Cortés, el que després seria editor de Llibres de l’Índex, me’n va regalar lObra poètica (1959-1983) i aquell primer any d’universitat vaig quedar trasbalsat. La sorpresa va créixer quan compartíem la lectura de Carrer Marsala (1985), un llibre prodigiós, emparentat d’alguna estranya manera amb Thomas Bernhard i amb el desconcertant diari de J.V. Foix. Tots dos amics anàvem a prendre vistes a la distingida pastisseria de Sarrià i discutíem interminablement sobre si la lluita armada podia resoldre o no els problemes de Catalunya. Suposo que Carles Castellanos se’n recordarà. Bevíem. Vivíem l’amargor i l’humor com en aquells llibres de Bauçà i ara no sé dir si hi estàvem d’acord o és que gràcies a aquells textos aconseguíem veure la vida d’una manera atroç i enèrgica, feta de lògiques aclaparadores, de pugilats verbals, de proeses expressives, exaltants perquè ens afirmàvem contra el món. En aquell temps l’elogi de moda era dir d’algú o d’alguna cosa que era lúcid. I Carrer Marsala ens semblava el més lúcid. A més a més, en contrast amb l’arrogància d’altres escriptors, Miquel Bauçà exhibia la seva firma a l’última pàgina del llibre i, a sota, l’apartat de correus 9.471 de Barcelona, presumiblement per si algú volia escriure-li. Mai no ho vaig fer. La meva manera de demostrar-li la meva amistat va ser deixar-lo en pau. L’última línia de la narració no oferia dubtes sobre el seu voluntari aïllament, sobre el seu premeditat retir. Si Les temptacions de sant Antoni de Gustave Flaubert acabaven amb Antoni senyant-se i tornant a les seves pregàries, Bauçà, a la seva manera, també es replegava sobre ell mateix: “Déu meu, sort que de jove vaig aprendre a pelar-me-la!

El San-Antonio de Bauçà era el francès, no el sant ni el personatge de Flaubert em corregia un amic comú que va conèixer molt Bauçà. M’estic referint a Frédéric Dard, ‘San-Antonio’, el gran escriptor popular, el de les novel·les policials, un autor menyspreat pels intel·lectuals francesos tot i els eloqüents elogis de Bernard Pivot. Bauçà era un home d’escasses lectures, de formació sumària, molt més atent a la seva veu interior que a les grans construccions mentals dels noms prestigiosos. ‘La cultura és un aspecte secundari en els humans’ va arribar a escriure en Els estats de connivència davant de l’estupor general. A Catalunya la cultura erudita té molta força i el culte als llibres, a l’escolàstica intel·lectual és molt fort. Bauçà es rebel·lava durament contra això. El gran món cultural el deixava fred o parat. Li agradava de recordar, amb gran exaltació, que els burros, precisament els burros, havien ensenyat el gènere humà a podar les vinyes. D’aquesta manera, el burro, l’animal menyspreat es convertia en el responsable d’aquest element civilitzador indiscutible, el de la cultura vinícola. Quan llegia o descobria coses d’aquesta mena se sentia molt feliç”. Veig en l’Alcover-Moll que el seu cognom volia dir precisament això, ‘ase’, ‘ximple’. Quin ximple. No, no va ser el Salinger català com alguns han insinuat ni el providencial escriptor maleït. El prejudici ens sotja, ens assetja. Ens envaeix. I mira que ens ho tenia dit:

Com més ulls miren la plana
més segur és el perill
que la Verge s’hi aparegui”.

La desaparició de Bauçà em va fer buscar en la memòria del meu amic algunes respostes sobre la seva vida tan poc convencional. “El seu món és un món de profundíssima observació de la vida, no de lectures més o menys pertinents. Sí, sens dubte: li va interessar en algun moment Samuel Beckett i algun altre autor similar. Però, de fet, hi ha un fet incontrovertible: li costava moltíssim de concentrar-se en la lectura. S’estimava més escriure. Observar incisivament la realitat i aplicar-hi la seva lògica particularíssima. També era, si calia, un gran conversador. Altres vegades quedava atrapat en el silenci. Va fer, per exemple, molta feina, la llibreta a la mà, amb els camperols mallorquins de la zona de Felanitx. Hi apuntava tot d’expressions que el captivaven, paraules que el fascinaven de tan catalanes com eren”. Sens dubte Bauçà és un dels nostres últims escriptors amb un català esplèndid, amb una expressió suprema, feliç. En tot Mallorca, en tot l'àmbit lingüístic català seria difícil de trobar un català més viu i genuí. El diccionari va ser la seva gran lectura i la vida de cada dia el seu aprenentatge.

No és cert que una presumpta alteració de la bioquímica cerebral de Bauçà fos la responsable del seu divorci amb el món. ¿Algú pot emprar una eina lingüística tan esplèndida sense emprar-la específicament per a la comunicació? Una altra cosa ben diferent és que la seva ànima estigués ferida o que Bauçà tingués un escàs interès pels seus congèneres més immediats, que tan li fossin les nostres opinions, l’acollida dels seus llibres o les controvèrsies culturals, sovint a sou dels poders polítics. L’escriptor Josep Maria Llompart era, en aquest sentit, la seva bèstia negra predilecta i, de vegades, solia enfotre’s de la seva frondosa barba dient que era postissa encara que tots els pèls fossin seus, deixada créixer expressament, com un element teatral amb què quedava “més escriptor”.


Les serpents de cascavell són d’allò més abellidores” és una altra de les frases que li agradava repetir per descriure l’atracció que exerceixen els elements enfrontats. El món políticament correcte que li feia homenatges ha oblidat amb l’excepció equànime d’Empar Moliner que Bauçà escrivia en oposició a les dones, des d’un sec desacord que no és misogínia sinó una discrepància argumentada, neta, un exercici d’opinió a contracorrent. Amb una duresa que recorda Ausiàs March, Bauçà mira el món de les dones i el dels homes com dues realitats desmuntades i descriu com un dolorós fenomen la mútua incomprensió entre els sexes. Escriu des del lloc dels homes; el seu discurs no és teòric sinó biogràfic i per això rebutja situar-se en una falsa neutralitat o en un indret més enllà del bé i del mal que no correspon a ningú. Bauçà es desinteressa de la dona perquè la veu sempre molt més gregària que l’home. La dona és la gran gregària i vet aquí que tota l’obra de Bauçà pot explicar-se com un constant i exaltat rebuig al gregarisme humà. 

“Som estults, car som gregaris”, escriu. L’estupidesa humana el revolta. I, en especial, la nostra incapacitat per evitar el dolor. Una bona amiga de Bauçà em deia, amb tot l’afecte del món que, en certa ocasió, l’escriptor li va demanar ajuda per redactar en anglès un anunci per trobar parella. Buscava una noia específicament de Nova York i, a més a més, havia de treballar obligatòriament a la companyia del gas. Això era essencial. Li semblava una dedicació digna i ordenada, símptoma d’una intel·ligència clara. Ell, per la seva banda, es comprometia a fer totes les tasques domèstiques, invertint els rols tradicionals. “Hauríem de mirar alguna manera de trobar un punt de connexió entre els homes i les dones” deia sovint Bauçà. Molt em penso que, dissortadament, no ho va aconseguir.


2 comentaris:

  • Anònim says:
    5 de setembre de 2014 a les 16:05

    Ja van dues vegades que he començat a llegir Carrer Marsala, però no aconsegueixo passar de les primeres pàgines: no aconsegueixo trobar el punt d'entrada al text i no en segueixo el fil.

    Teniu algun consell per a entendre el llibre?

  • Jordi Galves says:
    7 de setembre de 2014 a les 1:53

    'Carrer Marsala' és un llibre difícil d'interpretar perquè és intensament subjectiu, poètic, violent i corrosiu. S'encara amb la complexitat de les sensacions, de les emocions i de la incapacitat de la raó per analitzar-les amb justícia. Per això el lector va venut, no només vostè, qualsevol lector, millor o pitjor preparat. Bauçà sap que la intel·ligència, per a les coses importants de la vida, no serveix per a res. Som a la intempèrie, sense certeses, l'única fascinant realitat, lluminosa i fascinant és que som vius.Des de la marginalitat vital de Bauçà l'humor i el surrealisme aconsegueixen un protagonisme inesperat que ens desconcerta. El seu monòleg interior és un testimoni de les seves incomprensions i no de les seves certeses, a les que ens tenen acostumats la majoria dels escriptors. Bauçà no és un savi que escriu com un savi. És un savi que confessa la seva incapacitat per comprendre el més essencial de la vida. Una vida complexa. Saber que no se sap és el primer pas per poder, potser, algun dia, arribar a saber alguna cosa. A 'Carrer Marsala' no hi ha argument, ni un recorregut de causalitat lògica. És la història d'un antiheroi sense història, sense glòria, sense èpica. És una narració extraordinària, precisament perquè està escrita meravellosament bé i dóna testimoni de les mancances de l'ésser humà.