Alfred Bosch, l'escriptor patata

[Ressenya] Alfred Bosch. Àlia la sublim/ L'Avi Francesc Macià: una vida de llegenda. Columna. Barcelona, 2000 i 2001. 277 i 280 pàgines.

Després de llegir dues novel·les històriques d’Alfred Bosch (Barcelona, 1961), dos llibres que van ser èxits de vendes en el seu moment, Àlia la sublim (2000) i L’Avi. Francesc Macià: una vida de llegenda (2001) es produeix un curiós fenomen. És el fenomen del pas implacable del temps, el del pas de la història per sobre de la novel·la històrica. Amb tretze i catorze anys de distància podem veure què n’ha quedat, almenys, de part de l’obra d’aquest polític, diputat a Corts, que públicament es presenta com a escriptor. La perspectiva històrica és homeopàtica per a la novel·la històrica, útil per analitzar la vàlua d’aquest narrador historicista que, per acabar-ho d’arrodonir, també és historiador i africanista, especialista en Àfrica.

Avui, com passa amb gairebé tots els instant books —llibres d’usar i llençar—, aquests dos títols de Bosch estan descatalogats i no compten amb vigència ni present. Van servir en el seu moment per arrodonir unes determinades operacions comercials de l’editorial Planeta i ja es consideren amortitzats. Prescindibles. Bosch l’independentista ha estat i és un home de Planeta, promocionat des dels seus inicis per José Manuel Lara, tant en el món editorial del grup multimèdia com des del diari Avui, de la seva propietat fins fa poc. Els premis aconseguits, del Ramon Llull —90.000 euros— al Sant Jordi —60.000 euros—, passant pel Nèstor Luján, van en consonància amb la decidida promoció personal de Bosch. L’operació va funcionar. Però ¿i la literatura catalana a la que diu servir el patriota Bosch?

Quan un escriptor fa novel·la històrica, —ja siguin les Memòries d’Adrià o el Victus— el primer que es proposa sempre és fer conèixer, esbombar, un tros del passat per vincular-lo amb el present. Així, Shakespeare per exemple, al Juli Cèsar, ens obre una finestra a la realitat política de la Roma republicana per, tot seguit, reflexionar sobre l’Anglaterra del seu temps, la de la reina Isabel. Els jocs de similituds i diferències permeten al públic rumiar sobre el que està realment vivint més enllà de les aparences, conèixer els trets permanents de la naturalesa humana i edificar una determinada presa de consciència sobre la importància de la història en el present. Res d’això ens ofereix Bosch. En primer lloc perquè té un coneixement molt deficient del passat que vol retratar. No és veritat el tòpic que els àrabs fossin més nets que els cristians. No és creïble, per posar un altre cas còmic, que a Àlia la sublim, ambientada durant els anys 20 i 30 del segle xv, se’ns digui que el gran poeta Jordi de Sant Jordi “ja no era el cuiner de patates bullides i arengades rostides” (pàgina 182). Qualsevol escolar li podria replicar que abans del descobriment d’Amèrica i no més enllà del segle xvii, la patata no va ser un comestible dels nostres avantpassats. Ni té gaire sentit que en una novel·la que aborda el xoc cultural entre l’islam peninsular i els conqueridors cristians Bosch no sàpiga que, precisament, Jordi de Sant Jordi, va ser fill d’un moro captiu. 
El retrat que fa de la societat cavalleresca del nostre més brillant segle literari, per molt que hi faci aparèixer grans escriptors com Ausiàs March Vicent Ferrer o Andreu Febrer, és de cartó pedra. Tots els personatges parlen si fa no fa de la mateixa manera, viuen els esdeveniments històrics de la seva època de manera somnàmbula, superficial, sense gaire interès ni pels conflictes ni pels reptes propis d’aquella època. Els diàlegs són tan poc creïbles que esdevenen hilarants, teixits a base de llocs comuns i de preocupacions molt primes, gens interessants, més aviat pròpies d’un escriptor avorrit i convencional de principis del segle xxi. Més que narrar, enumera. Més que escriure, divaga. Si a la seva celebrada trilogia 1714 gairebé tota l’acció es desenrotlla als despatxos, indiferent a l’escalf i a la passió de les vides a l’aire lliure i advers de la guerra, a Àlia la sublim i a L’Avi el que retrata, en realitat, no és altra cosa que el món personal, íntim d’Alfred Bosch.

De tant en tant alguna explosiva sortida de to —“Les putes! Sí, les putes! Visca les putes!” fa dir al cambrer del Magnànim a la pàgina 181— , de tant en tant un profund desconeixement del català que fa enrogir — “A la capital, va afegir un, seríem poc més que intrigants separatistes i podíem aixecar ampolles”, L’Avi, pàgina 240—. I, en tot moment una peresa infinita, una redacció pobre, una suficiència sorprenent, una convençuda indiferència de Bosch pel que diu que vol explicar. També un sentimentalisme de baix preu, fet de llocs comuns i de frustracions personals, de violències i de decisions irreflexives, com el despropòsit de fer parlar en tot moment a Francesc Macià com si fos la tieta de Serrat. ¿On és la màgia d’un cabdill que va aconseguir entusiasmar a tot un poble? ¿On l’audàcia homèrica del primer dels independentistes? Les novel·les de Bosch fan veure que són històriques quan, en realitat, són serials d’ínfima categoria transvestits a d’altres èpoques. Cap construcció de personatges, cap evolució humana, cap drama ni alegria que el lector pugui compartir més enllà dels disbarats i les exaltacions de Bosch. Cap respecte pel lector. ¿Vull dir amb això que Alfred Bosch és un fals escriptor, un impostor que s’aprofita dels incauts? Exactament. Ni més ni menys. Quin goig i quina joia seria una Catalunya sense escriptors patates.