Tots els nazis són poetes












Versión en español: http://bit.ly/1kDyReq
[Ressenya] Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia-Planas. El marqués y la esvástica. César González-Ruano y los judíos en el París ocupado. Anagrama. Barcelona, 2014, 501 pàgines.  


Ni Catalunya ni Espanya destaquen pel periodisme d’investigació. Així, gairebé totes les grans revelacions de la premsa són induïdes, desvetllades per persones i grups que projecten una determinada informació per afavorir certs interessos polítics. En això els diaris són mers instruments passius, just un ressò. El treball d’arxiu és escàs, les recerques, cosa de les pel·lícules o, a tot estirar, de la premsa anglosaxona que té categoria i dignitat de principal. Si aquest llibre no fos una excepció, El marqués y la esvástica em desmentiria rotundament.


Un treball seriós, de primer ordre, rigorós, ric, amè, ben escrit, fet seguint la millor tradició de l’antiga premsa europea, la que no coneix ni amistats ni tabús. Un llibre a contracorrent. Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia-Planas no només se situen el marge de la indigència de la premsa espanyola d’avui i de la calvície investigadora dels mitjans de comunicació. Sobretot, ens demostren amb fets, amb un fet que és aquest contundent estudi de cinc-centes pàgines, que encara ens queda molt per saber de la nostra història recent. Que, posem per cas, les terribles històries de nazis i jueus no són només cosa de Hollywood i que, a Catalunya i a Espanya, vivim en la inòpia més satisfeta. La memòria històrica hauria de desenterrar alguna cosa més que cadàvers del franquisme. Posem per cas, la història dels que van col·laborar perquè la xoà i les carnisseries del segle XX fossin possibles, personalitats com ara l’eximi escriptor César González-Ruano, veí de Sitges durant quatre anys, des del 1943 al 1946. Encara que per alguns continuï vigent l’esperit acollonit dels Veinticinco años de paz, el nostre mal com a societat sí que vol soroll. Cal saber per poder comprendre el passat.

Un home estrany en un cafè estrany

N’hi ha prou en veure la reacció aïrada de la premsa de Madrid —i d’alguns rotatius de Barcelona, com La Vanguardia, més jesuítica— per constatar que el descobriment del passat nazi de grans noms de la cultura espanyola és ara i aquí una arma carregada de futur. Per una banda la fundació Mapfre suprimeix el premi César González-Ruano de periodisme —30.000 euros, el més ben dotat— i, per l’altra, l’Ajuntament de Sitges acorda per unanimitat retirar la ceràmica commemorativa dels Jardins César González-Ruano del passeig de la Ribera. Des del famós Xiringuito, davant del mar plàcid i procel·lós, “un café extraño sobre la misma arena, como un pabellón de cristales”, el gran estilista espanyol escriu les seves col·laboracions per a la premsa i dotze llibres, dels que cal destacar-ne Cherche-Midi, centrat en la seva experiència de captiveri, o La alegría de andar. Completament alcoholitzat, cada matí, després d’una nit d’excessos, “siempre a la misma hora, a las nueve y media, me tiraba del lecho como un bombero disciplinado y me iba escribir al Chiringuito. Muchas mañanas tenía que hacerlo sujetándome la muñeca derecha con la mano izquierda y un estado de nervios próximo a la locura.” Aquell petit home tremolós i fràgil, distingit, brillant i culte, un dels millors noms de la literatura que han viscut al nostre país, escriu sobre el més difícil, sobre el no res, sobre el paisatge marí, sobre la més mínima anècdota per exhibir les formes més sumptuoses de la bellesa.

També escriu contra els jueus. Al llibre Cherche-Midi escup sobre l’escriptor surrealista txec Hans Schönhof, antic company de cel·la. Li diu “alimaña”, “mono vicioso”, l’animalitza perquè és jueu. No n’ha tingut prou amb haver-lo humiliat, amb haver-se burlat de la seva feblesa, de la revista avantguardista La Main à plume en què col·labora. No n’ha tingut prou amb haver-lo estafat fins a plomar-lo tot, ni amb haver-lo delatat després perquè la Gestapo se l’endugui immediatament al camp de Drancy i pocs mesos després sigui exterminat a Auschwitz, el 23 de setembre de 1943. Davant del bonic mar de Sitges, González-Ruano fa un pronòstic sobre Schönhof, ben fals, perquè l’escriu després de saber-ne el resultat; perquè de fet, don César n’ha estat el responsable: “Los que estaban en situación más desgraciadamente clara eran los judíos. Ellos sabían que la trágica excursión a los campos de concentración era segura como una raíz cuadrada.” Schönhof pertanyia a la raça inferior i no mereixia altra cosa que “pudrirse en un campo de concentración.” González-Ruano se servia una copa, després una altra; encenia una cigarreta i una altra i continuava escrivint com un mestre sofisticat i nerviós. Sense poder parar de riure.

Quioscos enverinats

Abans de la guerra González-Ruano havia cobrat de l’ambaixada alemanya per parlar bé dels nazis a lABC i a diaris de tota Espanya. Era el que se’n diu cobrar per fer una feina que t’agrada. L’escriptor no només havia qualificat Adolf Hitler de “ángel con gabardina y bigote”, també es deixava endur per “la alegría poética” del sistema nazi, per l’entusiasme europeista d’un determinat ambient de Madrid. Es fonia, per exemple, davant el confortable incendi dels llibres davant de la Universitat de Berlín: “Otros lamentarán que ardiera Remarque y Ludwig. Yo no”. I l’any 1935, per exemple —dos anys després d’haver estat corresponsal a la capital prussiana— afirma a propòsit de la prohibició dels matrimonis i de les pràctiques sexuals entre aris i jueus: “son evidentes leyes de protección de la sangre y del honor nacionales. [...] La tierra del Tercer Reich es la primera que, con un acento liberador y espiritual frente al sórdido materialismo de la economía marxista y el negocio judío, se alza contra la antieuropa.” A l’Alemanya de Hitler “bulle una insobornable pasión de acentos de poesía y de afanes de autenticidad en el estilo de aquel mundo neogótico en la que el nacionalsocialismo es una conclusión fatal y salvadora de las esencias fundamentales” ... “las enseñanzas [del cap de les SA, Ernst Röhm] tienen para la indecisión española una importancia excepcional.” És ben curiós que aquests textos tan interessants per conèixer la diversa personalitat de César González de Agüero Ruano Garrastazu de la Sota, pretès marquès de Cagigal, no hagin estat inclosos en les més de tres mil pàgines de l’Obra periodística (1925-1965) de la Fundación Mapfre, antologada per Miguel Pardeza, també director esportiu del Real Madrid. Curiós.

També és curiós que alguns membres de la canallesca hagin desaprovat El marqués y la esvástica argüint que les proves que aporta el llibre no són prou concloents. És curiós i fa gràcia. Sergi Dòria, de l’ABC, el 12 d’abril de 2014, qualifica el llibre d’ “investigación fallida” i qualifica González-Ruano d’ “antisemita” i d’ “amoral”. En absolut. Va ser immoral, no amoral. I antisemita ho va ser, per exemple, Louis-Ferdinand Céline, escriptor prodigiós que mai no va espoliar ni delatar cap jueu però que va escriure i parlar contra els jueus. González-Ruano va ser, en contrast, un criminal i un nazi, en un grau molt superior, exactament el que va de la potència a l’acte. I pels seus crims, la França Lliure va condemnar González-Ruano, en absència, a vint anys de treballs forçats per intel·ligència amb l’enemic. Condemnat a la confiscació de tots els seus béns presents i futurs i declarat en estat d’indignitat nacional i, en conseqüència, forçat a la degradació nacional, tal i com especifica l’acta de la sentència de la justícia francesa del 22 de juny de 1948. Sergi Dòria, autor d’un article panegíric i sentimental sobre el Xiringuito de González-Ruano a Sitges, ¿és incapaç de valorar una investigació periodística tan important com El marqués y la esvástica? ¿O actua per mala fe? El vindicador dels “catalanes que aman a España” —com Albert Boadella— no té cap més opció que la xerrameca i intentar distreure el lector davant de la rotunditat dels fets. Es refugia en l’opinió i en l’actitud de tertulià, quan el que ha de fer un bon periodista és cenyir-se als fets. Als fets, Dòria.

La força dels fets

Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia-Planas han documentat per primera vegada i de manera incontrovertible que entre 1933 i 1936 César González-Ruano va col·laborar en les campanyes pro nazis del govern de Hitler, a sou de l’ambaixada alemanya. De vegades fent servir textos previs que proporcionava la propaganda del doctor Goebbels, modificant-los i signant-los. D’altres vegades repetint amb les seves pròpies paraules consignes de Berlín. D’altres simplement signava un text escrit pels alemanys sense modificar ni una coma. A part de ser un eficaç amic de l’esvàstica va fer tota mena de gestions perquè l’Estat espanyol no concedís visats als jueus que volien fugir del Tercer Reich. Tot això hi ha gent que ara, un cop publicat El marqués y la esvástica, ha afirmat que ja se sabia. ¿Qui ho sabia, i de quina manera se sabia? ¿Un rumor és un coneixement? ¿Quina verificació de la informació s’havia fet fins ara? ¿Quines proves documentals es tenien? Cal aclarir al lector que el senyor Dòria és professor de Periodisme. No és cap broma ni cap sarcasme.

Més fets. De 1936 a 1939, i mentre va ser corresponsal d’ABC a Itàlia, González-Ruano va continuar cobrant dels alemanys i dels feixistes italians. Ni els uns ni els altres tenien gens de confiança en l’escriptor espanyol. Segons han revelat els arxius secrets de la intel·ligència de l’Eix, González-Ruano estava considerat un “sogetto equivoco e sospetto al massimo grado”, i “Ein übler Abenteurer” [un malvat aventurer]. La resistència francesa, per la seva banda, el considerava “parfaitement dégénéré et dépravé”. En tres de les principals llengües d’Europa i des de perspectives ideològiques diferents hi ha una viva coincidència en el retrat moral de González-Ruano. Aquí no hi ha cap misteri, ni calidoscopi ni tampoc miratges dels que parla benèvolament —¿malèvolament?— Dòria. Aquí el que hi ha són les traces que ha deixat un criminal.

Els fets. Està perfectament demostrat que traficava amb joies, que extorsionava i enganyava els jueus que intentaven fugir de la França ocupada. Que estafava persones ingènues i desesperades amb obres d’art, amb passaports, amb visats. Com el protagonista de Casablanca, però exactament al revés. Ni Rick Blaine era antisemita ni era normal a l’època ser-ho. Precisament per aquest motiu els documents confidencials de l’ambaixada alemanya a Roma subratllen que González-Ruano és l’únic periodista espanyol que comparteix les lleis racials alemanyes i italianes. Els crida l’atenció aquest fet. Fins i tot des del diari Arriba, de Falange, es publica un article recordant a González-Ruano que l’antisemitisme biològic va en contra del magisteri de l’Església Catòlica, la qual és, formalment, universal. Amelia Castilla, d’El País, va afirmar en la seva ressenya del llibre que l’antisemitisme de González-Ruano era el normal en aquella època. I punt. ¿D’on ve tant d’interès per disculpar l’escriptor dandi, diví, perfectament indiferent a les convencions socials? Les esplèndides fotografies de la ressenya havien estat proporcionades per Mapfre. ¿Hi ha una fascinació per un tipus humà, meitat truhán, meitat señor que procedeix de l’imaginari de Julio Iglesias? Caldria afegir que el nazisme de González-Ruano s’eixampla també fins a l’anticatalanisme. En el seu Diario íntimo afirma, en ocasió de la tensa controvèrsia entre el general Franco i l’abat Escarré de Montserrat, que en el lloc del generalíssim hauria fet afusellar el monjo sense més miraments.

Continuar la ignomínia

Per fi tenim davant dels ulls la documentació que prova l’activitat criminal de César González-Ruano en el París ocupat. L’espoli sistemàtic del pis del ric jueu José Bernheim, per exemple. Per fi tenim testimonis de les persones que van ser empresonades amb l’escriptor espanyol i és ben sorprenent que, després d’haver-ne estat les víctimes, avui hi hagi persones que vulguin confondre l’opinió pública i desacreditar-les. És una manera de continuar la ignomínia, una manera de continuar els crims del passat en el present, com recorda la magnífica pel·lícula Judgment at Nuremberg (1961) de Stanley Kramer. ¿Com sentir-se indiferent davant del testimoni del pobre sastre armeni, Adam Babikian, supervivent del genocidi armeni i després víctima de González-Ruano? ¿Com no sentir-se commogut amb el feble Manuel Viola i amb Tita Hirshowa, la seva nòvia hebrea? ¿O amb el jove comunista Jean-Joseph Carasso, turc sefardí, delatat per González-Ruano i que va acabar afusellat? ¿Com es pot fer una ressenya sense parlar-ne? Davant de tant de dolor, de tanta pena i de tanta injustícia, perfectament documentades, el periodista Juan Bonilla, per exemple, parla de l’antinazisme com d’una moda d’ara. Raúl del Pozo, per la seva banda, s’estima més abordar la monstruosa biografia de González-Ruano fugint d’estudi i parlar, amb arrogància d’intocable, de les mosques. Sí, el seu article sobre El marqués y la esvástica parla exclusivament de la relació entre l’autor de Cherche-Midi i aquests molestos insectes. Luis Antonio de Villena, per acabar de reblar el clau, ho passa tot per la centrifugadora de la identitat gai. ¿Què tindran a veure, don Luis Antonio, els crims de González-Ruano amb parar el cove? Me lo explique.

Arribem a l’últim episodi controvertit. El de la suposada participació de González-Ruano en l’engany, espoli i extermini de jueus a la frontera franco-andorrana. Investigada i no provada en aquest llibre. És una pista que s’haurà de confirmar o desmentir en el futur a partir de l’estrany testimoni d’Eduard Pons Prades. Fa molts anys que es parla de la connexió andorrana en els crims contra els jueus però no s’ha pogut confirmar res fins avui. Roger Rossell, en el pròleg del meu llibre Deu escriptors i Andorra, de 1992, per posar un exemple que m’és proper, se’n feia ressò de passada. El que fa morir de riure és que es vulgui desacreditar el testimoni de Pons Prades recordant que aquest ex guerriller va sostenir el 1982 que havia estat abduït per un ovni. Però, per l’amor de Déu, si aquesta és una informació que els crítics només han pogut treure d’El marqués y la esvástica, aquest llibre del que parlen tan malament i que és l’orgull de la premsa catalana, de la professionalitat i del sentit crític. S’ha de tenir poca vergonya per desestimar-lo. Un work in progress sense prejudicis, la crònica narrada d’una investigació trepidant de nazis i jueus. Un llibre com n’hi ha pocs. Excel·lent de tota excel·lència. No només retrata la podridura del passat, sinó la del present.





5 comentaris:

  • Lluís Bosch says:
    18 de juliol de 2014 a les 12:17

    Comparteixo plenament el diagnòstic inicial que fas: vivim mals temps per al periodisme, i el periodisme d'investigació ha desaparegut.
    El passat nazi (falangista, feixista, etc) de moltes figures contemporànies sembla que sigui tabú, possiblement perquè encara és massa actual i hi hauria molts disgustos.
    Celebro aquest treball, i gràcies per la ressenya!

  • Elisabet Juncà says:
    18 de juliol de 2014 a les 12:47

    M'ha agradat de llegir-te. Com sempre, clar i directe. Saviesa regalada: gràcies per la informació. Una peça guanyada en la partida contra la ignorància.

  • Jordi Galves says:
    18 de juliol de 2014 a les 13:04

    Gràcies Lluís i gràcies Elisabet. Enriure's dels morts no fa gràcia

  • David Gálvez Casellas says:
    18 de juliol de 2014 a les 13:10

    Tot i que encara no he llegit el llibre, faig difusió del teu article a FB per animar els lectors a extraure'n les seves pr`pies conclusions. Gràcies per la vehemència.

  • gloria abras pou says:
    19 de juliol de 2014 a les 0:25

    Magnífica crònica d'un canalla emmascarat. Quants més n'hi deu haver?
    La Història no ha d'oblidar en González Ruano, l'ha de posar el seu lloc com ho estan Celine o Simenon o els delatats a Estats Units en temps de McCarthy.
    Gràcies un cop més.