Tot amb bona educació

[Ressenya] Saki (Hector Hugh Munro). Cuentos completos. Edición de Juan Gabriel López-Guix. Traducción de diversos autores. Alpha Decay. 818 pàgines.

En la commemoració de la Gran Guerra i del que se’n va poder aprendre, cal esmentar el nom de Saki, —o del que és el mateix, d’Hector Hugh Munro (1870-1916)—. Primerament perquè la seva vida va anar en direcció contrària al desengany i a la descofiança que avui tant ens agraden als savis, als arrogants, als que anem de tornada. Després... ja veureu perquè...

Des del desinterès i l’escepticisme juvenils, Saki va créixer com a ésser humà i com a mestre literari fins al ferm compromís amb la societat de la seva maduresa. El seu cas és tan insòlit que, per entendre’l bé, se’l sol comparar amb Oscar Wilde: tots dos tenen un anglès cristal·lí, un gust permanent per les paradoxes i les frases enginyoses, una flaca pels nois, tots dos van viure un terrible final i totes dues biografies de personatges intel·ligents, brillants i encantadors, van anar lliscant, a poc a poc, com si fos un fat, des de les respectables mol·lícies de la societat victoriana fins al coneixement del rostre més dur i cruel de la realitat. Quan Saki, amb gairebé quaranta-quatre anys, es va enrolar com a voluntari, —i renunciant al lloc d’oficial en l’exèrcit britànic al que tenia dret— per submergir-se en l’infern de les laberíntiques trinxeres de França durant la Gran Guerra, es va voler sotmetre a un exigent exercici de veritat. De sobte, tot es va acabar, els jocs de saló, les converses amb repicó, les acrobàcies verbals, els llibres, els diaris, els poemes, les sedes i els palaus de vidre, tot va quedar sepultat per tones de fang humit. Primer va ser el cas de l’oncle Oscar, la intel·ligència més arrogant i satisfeta del segle, el desconcertant, enlluernador escriptor de la bona societat que acaba a la presó el 1895 i de la que només en surt per morir a l’exili, després d’una llarga i malenconiosa malaltia, a París, el 1900. Després el cas de Saki. La bala d’un franctirador alemany, durant els últims dies de la batalla del Somme —una de les grans carnisseries de la història en què va morir més d'un milió de soldats—, el novembre del 1916, va acabar amb ell. De casos n’hi va haver molts d’altres, infinits, com el del sensacional Guillaume Apollinaire mort per les ferides rebudes d’un obús.

               

I no es pot dir que tota aquesta barbàrie no s’esdevingués sense haver-la previst amb total claredat. Saki havia escrit a Reginald (1900), un llibre de contes hilarant, feliç entre els feliços, que “només hi ha dues classes de persones que no poden evitar de prendre’s la vida seriosament: les col·legiales de tretze anys i els Hohenzollern”. Era l’època de l’optimisme pel nou segle, en el que es confiava infinitament, com en els temps dels versallescos salons literaris, com el de Madame de Staël, immediatament anteriors a la brutalitat de la Revolució Francesa. Havien arribat a la conclusió que, amb la intel·ligència i l’enginy, n’hi havia prou per aconseguir un món millor. Saki, extraordinari exemplar del que va ser la bona i desconfiada educació anglesa, n’estava fermament convençut. O va voler creure que això podia ser possible. Posseïa una personalitat captivadora, inquisitiva, insolent, tendent a la malícia, a la burla sense embuts, a l’humor despietat, —sovint ben negre—, desproveït d’ingenuïtat, de qualsevol mena d’angelisme. Es temia la seva habilitat verbal i s’admirava la seva magistral absència de tremendisme. Ben aviat va haver d’aprendre que una cosa són les teories benintencionades i una altra de molt diferent el rostre contradictori i cruel de la realitat.

Nascut a Akyab —avui Sittwe—, al golf de Bengala, va perdre la mare, casada amb Charles Augustus Munro, inspector general de la policia imperial de Birmània, quan encara no havia fet dos anys i va ser educat a Anglaterra. En un univers presidit per les dones de la seva família parterna, l’àvia i les seves ties conques, Charlotte i Augusta, autoritàries i cruels, tothora embardissades en una inacabable rivalitat, purament domèstica i ferotgement pura. D’aquesta experiència familiar li ve un sòlid coneixement de les dones de bona societat, grans conversadores, cultes i temibles rivals, extremadament antiromàntiques, posseïdores d’un ferm sentit de la realitat. Com en l’extraordinari testimoni que dibuixa Wilde a La importància de ser Franc, Saki es camufla en una intrascendència aparent, en una falsa frivolitat enamorada de les formes per poder oferir-nos un retrat exacte de la seva època, fidedigne més enllà dels jocs del llenguatge i de la força centrípeta de les convencions socials, de la bona educació.

                “L'escàndol és tan sols la compassiva concessió que fem els alegres als avorrits. Pensi en quantes vides irreprotxables s’il·luminen amb les resplendents indiscrecions dels altres” afirma Saki, sense complexos, al seu conte Reginald en el Carlton. Mordaç, viperí, és alhora profundament líric i elegant perquè vol comprendre el difícil art de viure i d’assumir-ne les contingències. Vol entendre el comportament dels éssers humans, l’angoixa que els atenalla, l’horror i el desànim, la inèrcia autodestructiva, l’absurditat que els derrota, però alhora la irrenunciable vocació cap a la felicitat. Només amb l’observació atenta del que l’envolta no n’hi ha prou, és clar que no. Admirador entusiasta d’Edward Gibbon —el novel·lista Tom Sharpe ha volgut explicar el pseudònim Saki com un homenatge a l’autor de la Història de la decadència i caiguda de l’Imperi Romà a partir de l’homonímia anglesa entre el cognom de l’historiador i el nom d’un mico, el gibó. De manera que saki seria un altre joc homònim amb el nom del mico americà saki— l’escriptor Saki s’adona que l’ambició imperial o fins i tot la democràtica són només un somni, un ideal enfront del desastre i del caos. Un somni fràgil però imprescindible. Seguint Gibbon redactarà The Rise of the Russian Empire, esdevenint un distingit especialista en aquest immens país, al que el Morning Post envia com a corresponsal el 1904 i des d’on informarà de la revolució del 1905 i del motí de Kronstadt. Alguna cosa hi devia aprendre quan, en el conte La vella ciutat de Pskov, s’hi pot llegir que “Rússia s’insinua de forma natural a qualsevol mentalitat estrangera com una terra dominada pel descontentament i el desordre, atabalada per la depressió”. És un punt de vista encara avui ben vigent perquè procedeix d’un mètode assenyat: el que uneix el rigor històric amb l’observació privilegiada de la realitat que li ofereix el registre literari. El que vincula indissolublement la moral privada amb la cosa pública. Saki sap que el taló d’Aquil·les de la civilització és l’integrisme ideològic.

                Avui commou imaginar Saki durant els seus darrers dies a la trinxera gràcies al conte L’ou quadrat, sens dubte un dels millors contes mai llegits: “tota Europa és el fang del moment, el fang que de vegades t’atrapa com el formatge atrapa l’àcar del formatge... quan ets enfonsat al fang, contra el fang et recolzes, agafes objectes enfangats amb els dits coberts de fang, parpelleges per treure't el fang dels ulls, i de les orelles te’l treus...” En aquella depriment situació un soldat intentarà convèncer Saki de l’existència d’ous quadrats, redissenyats així perquè siguin més estàtics i resistents a les caigudes... per plomar-lo. ¿Realment ens podem prendre la vida seriosament quan descobrim que les dareres paraules de Saki, pronunciades en un cràter d’obús, poc abans de l’assalt contra l’enemic, van ser adreçades a un soldat que fumava: “Apaga aquesta maleïda cigarreta”? Potser havia decidit fer cas de la sentència de Posidoni segons la qual, davant de l’estupidesa, mot millor una digna mort.