[Crònica] A
Jaume Vallcorba Plana —segons com, també Santiago Vallcorba—
calia veure’l treballar. Aleshores podies arribar a perdonar-li tot
perquè era un talent i un entusiasme fora mida. Era petit i eixerit,
un patufet rondinaire sempre vestit de delegat de banca o de senyor
que d’un moment a un altre se n’ha d’anar a un casament d’upa.
Amb granota blava, per feinejar i d’estar per casa, jo crec que hi
guanyava més, però això ja era cosa seva. Com m’hauria agradat
que s’hagués presentat un dia a una reunió, d’aquelles
d’editors que feia, amb la granota tacada, entre el cos monstruós
del José Manuel Lara, la miopia del Xavier Folch, les cartes de
bridge d’Esther Tusquets i la perruca d’Amadeu J. Soberanas.
S’hauria vist més clarament que en Vallcorba, personalitat
irrepetible, sempre sorprenent i incòmoda —absurdament tímid—,
era sobretot un caràcter independent. Un instintiu partidari de la
llibertat i de la individualitat en grau superlatiu. Un criteri
sempre discordant, renuent, discrepant, torracollons, en definitiva.
De la seva profunda dissensió davant del món i dels altres, de tota
índole i de tota mida, neix la seva vida de creador eficaç, el seu
tarannà de crític conspicu, les seves opinions engrescadores i,
sovint, insòlites, les seves vivències fora del comú en el gran
teatre de la societat. Tothom tindrà aquests dies anècdotes per
explicar sobre la seva extravagant manera d’entendre les relacions
humanes.
Amb
el temps, potser serà recordat al costat dels grans editors del
país, juntament amb Ramon Miquel i Planas o Josep Maria de
Casacuberta, al que admirava tant. Vallcorba ha estat l’editor de
J.V. Foix, de Martí de Riquer, de Quim Monzó, de Gabriel Ferrater i
Joan Ferraté, de Josep Maria Junoy, de la literatura que no té por
de dir el seu nom. Els llibres fets per Vallcorba no només són, a
grans trets, bons per dins, també són bonics per fora. Amb tots els
seus defectes i errors, en especial durant la seva darrera època com
a editor, el balanç només pot ser positiu i, a partir d’ara, ja
veurem pla quin pa s’hi donarà. Amb el temps, potser, fins i tot,
se li farà justícia i es reconeixerà el seu valor com a erudit
d’obra sintètica i destra. Un home tan preocupat per la pròpia
identitat individual, per força havia de sentir-se interessat per la
personalitat aliena en una de les grans obres de la literatura
universal, la Chanson de Roland, a la que va dedicar, probablement,
el millor estudi mai fet sobre l’alteritat en el poema èpic
—Lectura de la Chanson de Roland (Barcelona, 1986)—. És
un dels llibres que més m’han agradat en aquesta vida. Va dedicar molts anys a l'estudi de la literatura i vam compartir alguns moments acadèmicament gloriosos. Sens dubte, el més determinant, el més alliberador i divertit va ser el cop de porta amb què va acabar la comèdia de la universitat Fabra. Va saber ser un bon professor no només fent classe, també tocant el dos.
Un
dia, en un sopar en el que ens acompanyaven Narcís Garolera i Xavier
Pla vam acabar discutint molt, fortament, com sempre. Encara no
havíem pres ni una sola gota d’alcohol i em va amenaçar amb
clavar-me una hòstia. Mira tu, tant que m’havia enrabiat amb ell i
ara li acceptaria el desafiament amb gust. Poc o molt, barallar-se és viure. Ei, Jacme, tu, Vallcarca, Mandíbules, aquí t’espero, si vols vine, si no, sé on vius.
Brillant