Bigus Victus?

[Crònica] Alguns intel·lectuals orgànics pensen que les seves opinions són, sincerament, tan fonamentades, tan excel·lents, tan ben treballades per l’esforç del seu poderós magí, que haurien de ser (i que de fet són), no només les més lògiques i benèfiques, també les que comparteixen la majoria de la població. Així, Mario Vargas Llosa declara que està convençut que la majoria dels catalans no són pas partidaris de la independència i que, per tant, votar és superflu. Ell ja sap, com correspon a un intel·lectual de veritat, el que és la vera realitat i el que pensem majoritàriament els ciutadans. Ell ha llegit i estudiat, a diferència d’altres. Ell sap, com don Quixot, el que existeix de veritat més enllà de les enganyoses apareces. I quan l’escuder Sanxo, en l’episodi dels molins, intenta dissuadir el cavaller i evitar que es precipiti contra uns gegants inexistents, el desfacedor de entuertos menysprea la prudència del seu servent. Ell ha llegit, ell en sap, i Sanxo, no, pobre.

El mateix passa quan distingits historiadors espanyols proclamen que el conseller en cap, Rafael Casanova, va afirmar en el seu darrer discurs que “per nosaltres i per la nació espanyola lluitem”. O el que és el mateix, que el setge de 1714 va ser, en realitat, una guerra entre espanyols i la versió catalanista del conflicte no és més que una monstruosa falsedat històrica. Una falsedat propagada pel presentisme històric del pèrfid nacionalismo i per fabuladors indecents com Albert Sánchez Piñol, autor de Victus. Per aquest motiu, precisament a Utrecht, on es va firmar la pau, es prohibeix la presentació de la novel·la, per preservar la salut pública, per protegir la veritat de la història, de la manipulació interessada. Espanya és la identitat natural, biològica, dels catalans i, a diferència d’altres conceptes com França o Itàlia, només té un significat, unívoc, pristi, que travessa impol·lut la història a través dels segles fins a fer-se verb en els llavis de Cayetana Álvarez de Toledo, uns llavis caribenys i sensuals.

Per tot això vull recordar que el rei En Jaume el Conqueridor es presenta en el seu Llibre com a “rei d’Espanya”, que el nostre cardenal Margarit, al segle XV proclama la nostra espanyolitat i que Cristòfor Despuig a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa es queixa, amb llàgrimes als ulls, que els castellans “gosen dir públicament que aquesta nostra província no és Espanya y per ço que nosaltres no som verdaders espanyols”. El professor Flocel Sabaté ha estudiat com una de les primeres onades immigratòries cap a Catalunya i València, va ser la de certes súbdites del regne de Castella. Al segle XIV la majoria de les prostitutes eren oriündes d’Espanya i, pel que sembla, tenien tan d’èxit, per llur exotisme, com avui poden tenir les més excitants orientals o llatinoamericanes. Tant és el que pensessin els nostres trempats besavis o el que pensem avui, el concepte d’Espanya vol dir el que més convingui. Ens ho diuen seductorament a l’orella: “Vine amb mi, rei, seré el que tu vulguis.”