Llovet, harragà de preu

[Crònica] Ja vam analitzar aquí l’egoista fascinació de Jordi Llovet per la mentida, del tot incompatible amb l’estudi de la ficció o, si es vol, de la literatura. L’estudi de l’art se subordina sempre a qualsevol interès, personalisme i àdhuc idiotisme. Per veure-hi clar en l’estudi de la literatura cal distingir molt bé l’imperi —o principi— de la realitat del mite i de la faula, del parer subjectiu, ben legítim mentre no incompleixi el contracte social que un determinat ciutadà té en relació als altres ciutadans als quals s’adreça. Mentre no pretengui manipular els lectors ni burlar-los amb informacions provadament falses o amb arguments enganyosos de faiçó malvolent. Mentre no faci passar el bou dels interessos personals per la bèstia grossa de la crítica literària. Un exemple recent d’aquesta corrupció professional de Jordi Llovet és l’article publicat a El País amb el títol Apàtrides.

Alguns ciutadans de Catalunya —incomptables però no infinits mentre no s’exerceixi el vot democràtic— se senten més espanyols que catalans, o tan catalans com espanyols o fins i tot ni catalans ni espanyols. Aquests darrers són sens dubte persones idealistes, de formació universitària i elevada; són els que s’anomenen a ells mateixos ‘ciutadans del món’, imbuïts d’una fantasmagòrica identitat superior, la que ateny tot el planeta però que, a la seva manera, també estableixen una altra mena de fronteres injustes i cruels, les que ens priven dels nostres germans extraterrestres i supralunars, encara avui no trobats però que alguna dia reconeixerem gràcies a l’anagnòrisi i la panspèrmia.

Tots aquests ciutadans no se senten representants per l’independentisme català, és ben cert, però tampoc el tradicional espanyolisme de la cultura política madrilenya els ha representat fins ara. A no ser que aquestes subtils categories de ciutadans —els que se senten més espanyols que catalans, tan catalans com espanyols o ni catalans ni espanyols— no fossin, en realitat, sinó formes subreptícies i enganyoses de l’espanyolisme irredemptista. Amb l’independentisme català com a opció política diferenciada cap ciutadà queda més descol·locat del que estava abans. Ben al contrari: és la primera vegada que l’espanyolisme identitari i universal té a Catalunya una alternativa política plausible que trenca la unanimitat identitària. No recordo que Jordi Llovet es queixés d’aquesta forçada i inexistent unanimitat. I no ho recordo perquè mai no hi va ser. Tampoc, en aquests darrers anys, s’ha exclamat davant dels governs del PP i del PSOE per no respectar els ciutadans catalans que no se senten espanyols. Durant els innumerables atacs del poder espanyol contra la llengua i la cultura catalanes ni una sola vegada va piular, preferint, això sí, fer costat als plantejaments cívico-bíblics del Foro Babel.

Llovet qualifica d’apàtrides tots els ciutadans catalans no independentistes amb una sorprenent frivolitat, amb l’ús de les paraules i un gust immoderat per l’exageració victimista. Com a antic membre d’una secta maoista, Llovet hauria de recordar que la condició d’apàtrida és una altra cosa, incomparablement més exemplar i reeducadora, crua i dramàtica, digna de molt més respecte, com explica Vladímir Nabòkov en fer repàs a un episodi feridor de la seva biografia: 

        “Em veig a mi i a milers de russos blancs duent una vida estranya però gens desagradable entre la indigència material i el luxe intel·lectual (...) Però, de vegades, aquell món espectral en què exhibíem les nostres ferides i plaers es convulsionava per mostrar-nos qui era el captiu en carn viva i qui era l’amo. Això s’esdevenia quan havíem de prorrogar uns diabòlics carnets d’identitat, o obtenir, quelcom que trigava setmanes, un visat per anar de París a Praga, o de Berlín a Berna. Els emigrats ja no eren ciutadans russos, i la Societat de Nacions els donava un passaport anomenat Nansen, un paperot que s’estripava cada vegada que l’havies de desplegar. Les autoritats, els cònsols britànics o belgues, semblava que creien que tant era com pogués arribar a ser de miserable un Estat, posem per exemple, la Rússia soviètica: qualsevol fugitiu d’aquest Estat era encara més menyspreable pel fet d’existir fora d’una administració nacional. ¡No tots ens resignàvem a ser bastards o fantasmes!”

Aquests són els autèntics apàtrides i no pas, per exemple, el diputat Albert Rivera. Fixem-nos també que Nabòkov no fa mai victimisme i no s’està de recordar, al costat de les terribles condicions a les que els sotmetien els partidaris del status quo de les fronteres europees, alguns detalls importants, com ara el ‘luxe intel·lectual’ i els ‘plaers’ dels apàtrides. En cap moment el gran escriptor rus tampoc no fa referència a la ‘classe intel·lectual’ a la que creu pertànyer el professor Llovet, font de tota mena de privilegis que reclama article rere article i que pretenen justificar el seu delirant complex de superioritat. Un deliri fastuós que arriba a la comicitat quan s’atreveix a buscar —i a trobar— coincidències entre l’affaire Dreyfus i el procés independentista. Ja que vostè, Llovet, fa temps que no s’enrojola, permeti’m que ho faci jo en el seu lloc, per vergonya aliena. Dreyfus, el jueu marginat i maltractat a una banda, la dels bons, la dels contraris a la independència. I en l’altra banda els antisemites, els dolents, els partidaris de la secessió. Una vegada més, ara de la mà del gran intel·lectual numerari de la més virtual acadèmia barcelonina, Jordi Llovet, la més fina i subtil de les recreacions intel·lectuals de la factoria FAES de José María Aznar: la reductio ad Hitlerum. Els independentistes comparats, un cop més, amb els nazis.

Certament, Jordi Llovet ha estat un gran patriota d’una pàtria que ha entès manipulant sense respecte Ciceró. La pàtria del calé. Quan el príncep de la retòrica deia que “la pàtria és qualsevol lloc en què es visqui bé” no es referia a les innumerables canongies, privilegis i corrupcions per les que Llovet serà recordat quan fou un del més mimats entre els aparatxics del PSC. Quan vivia principescament i avara de nombrosos pressupostos públics, quan feia genuflexions a tota mena de polítics i quan exercia el dret de cuixa amb els seus estudiants i subordinats més ben plantats. Els apàtrides com Llovet no són precisament els harragàs, els pobres que cremen els seus documents per no ser deportats des de Lampedusa. La pàtria dels apàtrides amb vocació de funcionaris perpetus és sempre l’Estat. Serà una mica més enfadós que abans però de ben segur, si mai arribés un Estat català, Llovet es desdiria de les seves paraules —com quan va assegurar que abandonava la universitat— i amb perícia de mestre faria nova amistat entre rectors, directors generals, delegats, subsecretaris, caps de secció, caps de servei i, fins i tot, bidells. Ben proveït de peculi continuaria defensant des del diari la seva particularíssima manera d’entendre la pàtria, la moral i, fins i tot, la decència. Com es preceptiu, continuaria donant una mà de pintura erudita als seus lectors i seguidors. Ja ens va ensenyar don Eugeni Xammar que "un imbècil sense cultura mai no serà un perfecte imbècil".