Màrius Carol, impostor

[Versión española a continuación (↓) ]

[Crònica] Fins ara Màrius Carol (1953) sempre havia estat preocupat per conjuntar corbates amb camises i per aplicar-se produits de beauté (homme) deixant el periodisme als professionals. En conseqüència, va fer carrera a l'ombra de la Casa del Rei (d.g.m.a) amb exercicis de contorsió i genuflexió realment sorprenents fins i tot per a les millors marfantes birmanes. Sé que un dels dies més importants de la seva vida fou quan, per fi, va abandonar l'avinguda Meridiana per instal·lar-se principescament (d. m.) al Turó Park on diuen que l'aire és més fi i el classisme arrogant esdevé atmosfèric. Això sí, sempre amb una suposada gentilesa, aparent bona educació i sentit de l'equilibri. O això penses. Fins que, espontàniament, vas i coincideixes amb ell als urinaris de la redacció de La Vanguardia del carrer Pelai i el clisses. El glamurós es pixa la corbata de seda. 

Aleshores no es fa estrany que un dia presenti un programa a tevetrés sobre el setge de 1714 amb èmfasi sobiranista i, un altre, es distanciï de l'esforç de l'independentisme popular i suat. Que un dia guillotini (e. p. m.) col·laboradors de Can Godó, partidaris de Joan Laporta i garanteixi, així, interessos amb Sandro Rosell (q. e. s. m.) i, un altre, faci apostolat deontològic sobre els valors de la independència de la premsa. És un exemplar com un altre del català espavilat. Durant anys ha fet milers de kilòmetres de portafarcells entre el despatx del comte (c. v. e.) i els dels directors del diari (q. b. s. p.). Només des de la impunitat del seu impostat personatge el dia 8 de gener de 2015 va poder condemnar amb idealisme l'atemptat contra Charlie Hebdo en nom de la llibertat de la premsa (“su libertad es la nuestra y su drama es el dolor de los ciudadanos libres”) mentre que exactament un mes més tard, el 8 de febrer, s'atreveix a censurar un article d'Albert Sánchez Piñol. Un article modèlic en què es recordaven algunes de les carnisseries que l'exèrcit espanyol ha comès a Barcelona i Catalunya. Un article signat per un dels més importants escriptors del nostre país. ¿Sap Carol qui és Sánchez Piñol?

Passa que La Vanguardia cada cop es ven menys i que cada cop és menys i menys creïble. Passa que, fins i tot en les ments més ben estructurades, a còpia de dir tant el que no es pensa s'acaba per no saber el que es diu. Les explicacions de Màrius Carol del 9 de febrer a Rac1, proferint amenaces contra els “salvapàtries”, els que “els agrada trencar cames” atès que “ja ens trobarem pel camí” no fan sinó despullar encara més el comediant esnob, el farsant, la moral de la impostura que governa un diari sense més rumb que l'ètica d'un buc pirata. Un diari on Pilar Rahola mira cap a una altra banda quan se censura i calla com les dones d'abans, on Antoni Puigverd s'omple la boca amb Josep Pla per dissimular el seu fracàs literari i on Enric Juliana busca legitimar-se fent servir el nom de Gaziel, que no es pot defensar perquè és mort. On Lluís Foix versiona premsa anglosaxona i on Gregorio Morán acusa el catalanisme de criminal. On Sergio Vila-Sanjuán fa veure que no porta perruca i on José Enrique Ruiz-Domènec fa fantasmades cada cop més ridícules i campanudes. On Jordi Llavina executa la vida a cada article en el cadafal del tòpic. 

Sánchez Piñol no jugarà mai a ser un gran escriptor perquè, ai las, ja és un gran escriptor. Ni s'atrevirà a elogiar Màrius Carol de la manera servil amb què Julià Guillamon ho ha fet a propòsit de les seves novel·les. Efectivament, signades per Màrius Carol, impostor, però realment escrites per un component del conegut grup editorial dels Ten Little Niggers. Tots en el nostre món editorial resclosit i afamat ho sabem. També tothom sap els tips de riure hilarant que els correctors de Carol s'han fet gràcies a les seves proses. El que sorprèn és que gent tan ben informada com el director de La Vanguardia no sàpiga encara qui és el senyor Sánchez Piñol ni per què escriu el que escriu. Ni per què té tant d'èxit. Ni per què el va censurar l'Insituto Cervantes. Encara que finalment el rotatiu de la impostura rectifiqui i republiqui l'article que tothom ja ha llegit, res no canviarà. Els diaris no moren per culpa de facebook ni de twitter sinó aixafats pel pes atlàntic d'una impostura salvatge. 

[Versión española]

[Crónica] Hasta el momento Màrius Carol (1953) se había preocupado mayormente por conjuntar corbatas con camisas y por embadurnarse con produits de beauté (homme) dejando el periodismo a los profesionales. Consecuentemente, fizo carrera a la sombra de la Casa del Rey (d.g.m.a) con tales y tan sorprendentes ejercicios de contorsión y genuflexión que hubieran maravillado a las mejores colipoterras birmanas. Sé que uno de los días más importantes de su vida acaeció cuando, al fin, deja la avenida Meridiana para establecerse principescamente (d. m.) en Turó Park do, aseguran, el aire más fino es y el arrogante clasismo se torna atmosférico. Naturalmente adornado con una supuesta gentileza, aparente buena educación y sentido del equilibrio. O eso te creías. Hasta que, espontáneamente, vas y coincides con él en los urinarios de la redacción de La Vanguardia de la calle Pelai y lo calas. El glamuroso se mea la corbata de seda. 

Es entonces cuando no te extraña que un día presente un programa en tevetrés sobre el sitio de 1714 con énfasis soberanista y, otro, tome distancias del esfuerzo sudado del independentismo popular. Que un día guillotine (e. p. m.) a colaboradores de Casa Godó, partidarios de Joan Laporta, garantizando así intereses con Sandro Rosell (q. e. s. m.) y, otro, se arroje al apostolado deontológico sobre los valores de la independencia de la prensa. Es uno de tantos ejemplares del catalán avispado. Durante años ha hecho miles de kilómetros de correveidile entre el despacho del conde (c. v. e.) y los de los directores del periódico (q. b. s. p.). Sólo desde la impunidad que le confiere su personaje impostado el día 8 de enero de 2015 pudo condenar con idealismo el atentado contra Charlie Hebdo en nombre de la libertad de la prensa (“su libertad es la nuestra y su drama es el dolor de los ciudadanos libres”) para que exactamente un mes después, el 8 de febrero, se atreviera a censurar un artículo de Albert Sánchez Piñol. Un artículo modélico en el que se recuerdan algunas de las carnicerías que el ejército español cometió en Barcelona y Cataluña. Un artículo firmado por uno de los más importantes escritores de nuestro país. ¿Sabe Carol quién es Sánchez Piñol?

Lo que sucede es que La Vanguardia cada vez se vende menos y cada vez disminuye aún más su credibilidad. Lo que sucede es que hasta las mentes mejor estructuradas, de tanto decir lo que no piensan acaban por no saber lo que dicen. Las explicaciones de Màrius Carol del 9 de febrero en Rac1, en las que se proferían amenazas contra los “salvapatrias”, contra los que “quieren romper piernas” puesto que “ya nos encontraremos por el camino” sólo han conseguido desnudar aún más al comediante esnob, al farsante, a la moral de la impostura que gobierna un diario sin otro rumbo que la ética de una nave pirata. Un diario en el que Pilar Rahola mira hacia otro lado cuando se ejerce la censura y se calla como las mujeres de antañazo, en el que Antoni Puigverd se llena la boca con Josep Pla para disimular su fracaso literario y en el que Enric Juliana busca legitimarse utilizando al pobre Gaziel, que no se puede defender porque está muerto. En el que Lluís Foix traduce prensa anglosajona y en el que Gregorio Morán acusa al catalanismo de criminal. En el que Sergio Vila-Sanjuán quiere hacernos creer que no lleva peluquín y en el que José Enrique Ruiz-Domènec hace el fantasma de modo cada vez más ridículo y campanudo. En el que Jordi Llavina ejecuta a la vida en el paredón del tópico. 

Nunca Sánchez Piñol jugará a ser un gran escritor puesto que, vaya por donde, ya es un gran escritor. No se atreverá a elogiar a Màrius Carol de la manera servil con la que Julià Guillamon aplaude sus novelas. Sin duda firmadas por Màrius Carol, impostor, pero realmente escritas por uno de los componentes del conocido grupo editorial de los Ten Little Niggers. Todos en el hambriento y viciado mundo de la edición lo sabemos. Todos conocemos también las hilarantes carcajadas que los correctores de Carol han proferido gracias a sus prosas. Lo que sorprende es que gente tan bien informada como el director de La Vanguardia no sepa aún quién es el señor Sánchez Piñol ni por qué escribe lo que escribe. Ni por qué tiene tanto éxito. Ni por qué le censuró el Instituto Cervantes. Aunque al final el periódico de la impostura rectifique y republique el artículo que ya ha leído todo el mundo, no cambiará nada. Los periódicos no están muriendo por culpa de facebook o de twitter, están muriendo por el peso atlántico de una impostura salvaje.