Chateaubriand, Venècia en blau

[Ressenya: F-R. de Chateaubriand. Memòries d'ultratomba.] Novalis en deia el blau, com diem la flor blava o el riu blau. Un cavaller medieval glateix pel blau, per un somni d'harmonia inabastable entre el que portem a dins i el món despietat que es regira amb força.

Així ho deixa entendre a la seva novel·la Enric d'Ofterdingen ben aviat esdevinguda l'emblema, el color del sentiment més turmentat, l'esquinç de tota una època que es busca a ella mateixa amb tan poca traça com la nostra. Dos dels millors escriptors del segle xix van comprendre que la renovació dels relats de cavalleria els proposava buscar precisament en l'esperit de l'aristocràcia la seva identitat. El primer, Friedrich Nietzsche, ho va provar ―sense aconseguir-ho― durant tota la seva vida com suggereix la novena part de Més enllà del bé i del mal. 

El segon gran escriptor va ser un autèntic aristòcrata, en tenia l'orgull, la nissaga i l'esperit, com els autèntics cavallers que dibuixa Martorell al Tirant i, seguint-lo, Cervantes. El seu nom és François-René de Chateaubriand (1768-1848) i no només és un dels grans escriptors de tots els temps. Amb el cos i l'ànima, amb la ploma i l'espasa ―com ens certifica tota la història de la novel·la, de Chrétien de Troyes a Vladímir Nabòkov, passant per Flaubert― ens adverteix que el territori de les suggestions masculines va néixer a l'ombra de l'errància cavalleresca, de l'aventura d'uns homes que es creien lliures perquè s'enfrontaven amb la contingència. He arribat fins a la ciutat dels canals perseguint el fantasma, buscant un determinat món i una determinada sorpresa, l'escenari favorit amb que acaba i clou el seu gran llibre, les Memòries d'ultratomba. Des de l'hotel Europa on es va allotjar, des de la seva finestra, veig la taronja daurada de la Dogana i llegeixo una altra vegada: “Que no pugui recloure'm en aquesta ciutat en harmonia amb el meu destí, en aquesta ciutat dels poetes, per on van passar Dante, Petrarca, Byron! Que no pugui acabar d'escriure les meves Memòries a la llum del sol que cau sobre aquestes pàgines!”

¿Per què Venècia? Pel blau. La Venècia del vescomte de Chateaubriand no són les pedres, és l'aigua. L'aigua del viatge, del trànsit, de l'il·limitat, de l'indefinit, l'aigua que aquí tot ho envolta ―“Salut, oh mar, bressol meu i imatge meva! Vull explicar-te la continuació de la meva història, si menteixo, les teves ones, mesclades amb tots els meus dies, m'acusaran d'impostura davant dels homes del futur”―. Travesso fins a San Michele, l'illa-cementiri, i recordo que l'escriptor no s'està d'humor negre ni de truculències: 

“Els fèretres dels particulars són duts [...] en góndoles privades [...] Com les góndoles semblen taüts són molt adients per a la cerimònia”. La tomba de Chateaubriand no és aquí sinó entre el mar i el cel, solitària i nua, a la punta més occidental de l'illot del Grand-Be ―“Be” vol dir 'tomba' en bretó, de la qual, un cop mort, el vescomte projectava sortir-ne per rondejar com en els macabres jocs infantils amb la seva germana Lucile―, a la rada de Saint-Malo (Bretanya), on va néixer. Venècia fa de mirall, és la imatge especular de la llar natal gràcies a la intuïció combinada amb itineraris erudits. A la taula d'un cafè de la Riva degli Schiavioni, davant per davant del tràfec del port venecià, escriu : “Provava de comprendre quan em despertava per què m'agradava tant Venècia quan, de sobte, vaig recordar que era a Bretanya: la veu de la sang parlava a través meu. ¿Que no hi havia en temps de Cèsar, a Armòrica, un país dels venecians?[...] Per a mi, doncs, els venecians són bretons; els gondolers i jo som cosins...”.

Venècia és una lleial imatge del món, de l'Estat, la política, l'art, la cultura, un mirall on començar a buscar final i conclusió a les Memòries, aquesta monumental, extraordinària aventura de gairebé tres mil pàgines escrites al llarg de gairebé quaranta anys. S'hi avalua seriosament el que s'ha viscut, la història, com a matèria de coneixement concret, de precisió enfront de l'abstracte. En un exercici de responsabilitat, Chateaubriand ens diu què ha après de la vida, què pot explicar-nos del món amb certesa absoluta. Vet aquí el seny, la solidesa de la diversitat convertida en llibre. Les paraules del vescomte m'atrapen, m'acompanyen insistentment arreu del meu passeig venecià com si vinguessin de més enllà de la mort, “els diversos somnis de la meva vida... vénen perquè els inscrigui a les meves taules d'ultratomba”.

Per la Riva degli Schiavioni, fent un tomb, es pot anar a l'antiga presó de Venècia, unida al palau ducal pel pont dels Sospirs. És tristament cèlebre perquè s'hi practicaven càstigs inhumans. Venècia fou des de l'edat mitjana sinònim de govern admirable i de duresa punitiva. Ho diu el nostre Ausiàs March i ho diu Chateaubriand: “Dels salons pintats i daurats, he passat a les presons i les masmorres; el palau mateix ofereix el microcosmos de la societat, alegria i dolor. [...] A França [...] els dolços botxins que tallaven el coll d'infants i ancians, els benèvols espectadors que assistien al guillotinament de dones s'entendrien amb els progressos de la humanitat [...] Pel que fa a mi, tinc el cor sec”. 

El blau és també el de la bandera tricolor francesa que representa la monarquia, els borbònics, fins i tot els ultres dels què Chateaubriand formà part durant la guerra contra la revolució. Va ser durant el període de parlamentari que les seves crítiques al rei van acabar enfonsant la seva carrera política. Per això Victor Hugo sempre el va admirar. També és veritat que el blau imperial de Bonapart alhora el va fascinar i repugnar desmesuradament i que, se sentia unit, en realitat amb la mística celeste de les flors de lis, convençut de la naturalesa divina dels reis de França, hereus directes dels reis taumaturgs, els remots Capets. Això explica el regal d'una ampolla que ell mateix havia omplert amb aigua del Jordà durant el seu extraordinari viatge a Terra Santa per al bateig de l'hereu de la corona, el duc de Bordeus.

M'he aturat davant dels cavalls sense regnes de la façana de Sant Marc, emblema de la llibertat de ciutat, saquejats per Napoleó i avui deslligats. Chateaubriand creu en la llibertat com a exercici personal, com a construcció d'una nova moral que s'afirma sense subterfugis, que s'experimenta cada dia, fidel a un serè i indestructible amor per la vida. L'escriptor va encarnar el segle sense oblidar la Il·lustració i va oposar-se al model suïcida de Werther, a la seva irresponsable bogeria emotiva. A la bogeria de Robespierre. Podia creure en la tradició i alhora sentir-se fascinat per la innovació política de la independència nord-americana. Va defensar la democràcia i la llibertat de premsa contra qui fos. Va ser tan sincer com catòlic que com a adúlter, com a admirador de Madame Récamier com de Madame de Duras. Va ser el gran senyor envoltat de luxe i d'esplendor que morí pobre, el mentider més autèntic, gairebé el memorialista més sincer perquè subratlla la pluralitat del que és real. 

Vet aquí la complexitat i el dinamisme del món, milers i milers d'experiències d'algú que va voler anar més enllà del previsible. Aquesta és la raó d'una obra tan extensa, perquè rebutja l'apunt ocasional, la improvisació sentimental, la generalització frívola, els clixés preconcebuts, l'esquemàtic, el resum, el que suposadament sembla essencial i sintètic. La novetat i la revolució són sempre un miratge de la mateixa manera que ho és l'immobilisme del classisme i la injustícia. La naturalesa humana no canvia encara que rebi l'educació més ben intencionada. “La vida podia ser un experiment d'aquell que sap” afirma Nietzsche. Crec que per això Unamuno detestava Chateaubriand i que Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel el van fer protagonista de tantes excel·lents pàgines. Les Memòries d'ultratomba són el començament de tot i no pas el final de res perquè avui som on hem estat sempre, entre la revolució i la continuïtat. Un llibre lluminós, amb el blau més brillant i tots els altres colors de la llum.