[Entrevista] Kirmen Uribe és l’escriptor basc de moda. Dolç, molt dolç i afectuós
per fora i dur com el diamant per dins. En la conversa que tenim l’11 de maig a
Olot, brilla, per la seva simplicitat, per la manca d’afectació i d’ampul·lositat
cortesana. No és xerraire i s’estima més observar i preguntar. Té aquell remot
senyoriu dels bascos en els gestos específics, home de verds i de blaus
maresos, de castellà alhora conegut i discordant. És propietari d’un rostre que
incita a dur barba, una barba poblada com la de Mario Onaindia però no sé si
mai n’ha gastat. Llueix una cara rasurada a la romana, més semblant a la de
Bernardo Atxaga, més despullada, més fina però amb els mateixos ulls encesos,
vius i freds. El somriure és de criatura. Les paraules que em diu, de savi
vell, matusalèmic, són escollides, filles de mil i una experiències. Quan després
de l’entrevista hem anat a fer el toc, hem continuat parlant llargament fins a
la matinada, com si ens unís una antiga amistat familiar, bascocatalana. Arrelada.
