El genocidi que s'esvaeix

Dies d'Armènia (I)



[Viatges] Erevan, 21 de juliol de 2012. Per volar fins aquí hem hagut de fer escala a Viena de vàries hores que, de seguida, s’han fet curtes i molt diferents de les d’ara. Si el Caucas, d’alguna manera, recorda els Alps, aquesta ciutat és ella mateixa. Des del modern aeroport internacional d’Erevan fins al centre d’aquesta mil·lenària localitat, capital de l’Armènia supervivent, s’ha de passar pel davant d’un enorme edifici protegit, de pedra clara, vidres tintats i antenes de telecomunicacions. Té una bandera. “L’ambaixada dels Estats Units”, proclama el taxista, satisfet de tanta exhibició de poder. A mesura que t’endinses en aquest remot país, ni el palau de Govern, ni el Parlament, ni la catedral d’Etxmiadzín –seu del cap de l’Església apostòlica armènia–, ni els edificis administratius d’època soviètica, ni les casernes, ni tan sols el radiant casal del conyac Ararat, enfilat dalt d’un pujol i propietat del grup francès Pernod Ricard, res no fa un efecte tan sensacional com la legació nordamericana. Avui l’antiga República Socialista Soviètica d’Armènia, ara simplement República d’Armènia, en companyia de la provisional república germana de l’Alt Karabakh, segueix el duel entre Obama i Romney a la recerca de seguretat. No n’hi ha prou que l’exèrcit rus continuï protegint els soldats armenis a la llarga i barrada frontera amb Turquia, en els difícils límits amb l’Azerbaidjan i l’Iran.

Amb una extensió una mica inferior a la de Catalunya i amb més de tres milions d’habitants –i més de vuit milions d’armenis residents arreu del món–, l’Armènia actual s’ha reduït a una desena part del seu territori històric. Està situada precisament al damunt del convuls i imaginari llindar que separa Europa d’Àsia, Occident d’Orient, però sobretot és en el confí que separa el present d’un traumàtic passat. Té l’orgull de ser la nació cristiana més antiga de la història i la dolorosa distinció d’haver patit el primer gran genocidi modern. Segons algunes estimacions, l’imperi otomà, durant el procés d’homogeneïtzació de la nació turca que va culminar durant la Primera Guerra Mundial, va exterminar la meitat de la població armènia, aproximadament entre 1.325.000 i 2.100.000 persones. “¿Qui se’n recorda, avui, del genocidi dels armenis?”, va demanar Adolf Hitler pocs dies abans de la invasió de Polònia per assegurar als seus generals una completa impunitat. Ho publicava el New York Times del 24 de novembre del 1945 i avui m’hi fa pensar en Karen, el meu amic armeni, a la terrassa del Marriott, el luxós hotel que té davant per davant el palau de Govern, amb un enorme rellotge a la façana. “Tenim la sensació que el temps s’esgota. Que hi ha la intenció que, d’alguna manera, els crims del genocidi prescriguin, que s’oblidin. Que l’Estat turc se’n desentengui per sempre més. D’aquí molt poc, el 24 d’abril del 2015 farà cent anys de l’arrest de vuit-centes personalitats de la comunitat armènia d’Istanbul, una data que es considera l’inici del genocidi del meu poble. En realitat la persecució de la minoria armènia en territori otomà va començar molt abans i va continuar fins al 1923. Va anar paral·lela a la descomposició d’aquell imperi. A mesura que els Balcans s’independitzaven, el govern turc anava prenent represàlies cada vegada més inhumanes contra les comunitats més desfavorides: els grecs del Pont, serbis, assiris i, sobretot, els armenis que vivíem des de l’antiguitat a la zona oriental d’Anatòlia”, diu assenyalant amb el braç cap al sud. Avui hi ha una xafogor molt viva a Erevan i la calitja amaga completament el paisatge. Sembla com si més enllà no hi hagués res de res. Però en aquesta ciutat tothom sap que a l’altra banda, a pocs quilòmetres, hi ha la frontera prohibida amb els turcs i, just passada la ratlla, la presència gegantina de la muntanya sagrada d’Ararat, de 5.165 metres, coberta de neus perpètues.
Armènia sembla haver oblidat el seu territori històric. “Ni hi pensem. Mira, la frontera amb Turquia està permanentment tancada i allà ja no hi queda res. Ruïnes de les nostres esglésies i alguns records, com els d’una part de la meva família que procedeixen d’allà. Res. El que importa ara és consolidar la nostra independència i aconseguir que l’Alt Karabakh, que en la pràctica ja és independent de l’Azerbaidjan, pugui formar part del nostre país.” Als carrers principals de Stepanakert, la capital d’aquesta regió muntanyosa i extraordinàriament bella, rica en mines d’or i coure, en agricultura, encara podré veure les marques dels blindats sobre l’asfalt i moltes cases enderrocades i ho escriuré. “La guerra del Karabakh és l’únic conflicte en què no ens van derrotar. Però no es podrà dir que hem guanyat fins que els armenis tinguem un país consolidat. Moltes de les inversions estrangeres són turques. Els productes turcs i els armenis s’intercanvien cada vegada més a través de Geòrgia. Les persones també circulen amb total llibertat, però només a través de Geòrgia. La globalització esborra a tot arreu les fronteres”. És aleshores quan se’ns acosta un grup de joves i hi parlem una estona entre grans rialles. Els armenis potser tenen una manera de ser més continguda i serena que la dels mediterranis però sense arribar a la malenconiosa tristesa que, de vegades, esgarrinxa l’ànima russa. Aquestes noies i nois quan senten que som de Barcelona inicien immediatament una celebració del futbol i un elogi de la figura de Leo Messi. Hi ha també qui ha sentit a dir que a casa nostra tenim una llengua particular i distinta de les dels nostres veïns. Viuen encuriosits i de pressa. “Mira’ls ―em diu en Karen—. Busquen un futur, com tothom. Aquí, a Moscou, als Estats Units, a Europa. Mentre els països més democràtics continuen essent el nostre referent polític, han deixat, però, de ser territoris de prosperitat segura i de promesa d'un món millor. Rússia, en canvi, és al revés, sedueix la joventut, però no pels seus valors, tan qüestionables, sinó perquè s'hi pot trobar feina, un futur, oportunitats. És comprensible que els joves n'estiguin cansats de l'Armènia de postal, aturada en el temps, el país pintoresc de les essències. També som el país de Khatxaturian, de Gulbenkian, de Kaspàrov, del grup de heavy System of a Down. Estarem en pau amb els nostres veïns quan el genocidi sigui reconegut. Sobre tot estarem en pau amb nosaltres mateixos”.

[Publicat parcialment a La Vanguardia l’1 de setembre de 2012]