El boicot de Planeta

      

[Crònica] L’imperi de Planeta, l’imperi dels Lara, s’ha construït i conservat fins avui gràcies a la propietat elàstica. Gràcies a la capacitat per a la deformació reversible —i a la necessitat— el ballarí de revista José Manuel Lara Hernández va esdevenir successivament capità de la Legió durant la Guerra Civil, mestre, empresari, editor i aristòcrata. Va flexibilitzar fins a tal punt la seva anatomia que es va adaptar per igual als despatxos de l’amiguisme franquista i als territoris inhòspits de l’edició barcelonina on s’arraulien, vençuts i ganuts, tot de rojos i separatistes. La concòrdia nacional va començar, de fet, en aquell àmbit: els uns hi posaven els diners, els altres el talent i, com en el cas de la medusa, es feia de més i de menys. Per això un comunista tan conspicu como Manuel Vázquez Montalbán parlava tan bé de Lara. O, per això, els Lara parlaven tan bé d’un indesitjable social com Terenci Moix. La capacitat de ser pràctics, plàstics i mal·leables ha anat continuant impertorbable fins als nostres dies, com tothom pot constatar cada 6 de gener durant la proclamació dels premis Pla i Nadal a l’antic Ritz de Barcelona, davant de tot de polítics i escriptors. L’elasticitat i l’ambigüitat són completes. ¿Com entendre, si no, que el nom de Josep Pla faci de teloner d’Eugenio Nadal, ínfim escriptor, i tothom ho trobi tan natural? Als salons del gran hotel es veuen deambular tot d’escriptors catalans, fins i tot independentistes , fent tot de balls, fins i tot bons zapateaos, a major glòria dels Lara —Jordi Llavina, Hèctor López Bofill, Sebastià Alzamora, Eva Piquer, Gaspar Hernàndez—, seguint el mestre Pere Gimferrer. Tan il·lustrat com és pronuncia “Seis (6) Barral” enlloc de “Seix Barral” perquè l’espanyol fa més cosmopolita. Enlloc de Barcelona es menja tan malament com en aquell banquet però puc testimoniar que Baltasar Porcel, any rere any, s’empassava impertorbable aquell ranxo com un califa acostumat als millors dàtils.

         Lara pare i Lara fill han menjat moltes sopes i se les han pensades totes, estirant molt la goma de la tolerància i de la bona educació. Han menjat i mengen de la sopa de Barcelona i de la de Madrid, on ja hi tenen la major part del negoci. No és incompatible. Són propietaris alhora de La Razón y del Grup 62. Tampoc no és incompatible. Ni que el vell Lara arribés a ser un dels grans editors de la història sense ser un gran lector, ni que el guardonessin alhora amb la Creu de Sant Jordi i amb el marquesat del Pedroso de Lara. Tot és qüestió d’elasticitat, de modos i de voler-se entendre. Que tothom hi surti guanyant. Ara bé, no tot és de cautxú. No és veritat que es pugui intimidar tothom amb fugides o boicots. Es pot fer un boicot a Catalunya però també es pot fer un boicot a Planeta. I és lleig amenaçar. Una vegada, el 1963, José Manuel Lara Hernández va visitar un familiar de Josep Maria Marcet i Coll, l’ex alcalde de Sabadell. Sabia que havia escrit unes sucoses memòries crítiques i les volia publicar —Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía, 1940-1960)—. Com que aquell senyor del Vallès no es deixava impressionar gaire es veu que el vell Lara va afegir al seu interès editorial la frase: “si no publican el libro con nosotros podrían tener problemas”. Naturalment, el va fotre escales avall.