Un taller al Poble Nou

[Ressenya] Ada Castells. Tota la vida. Empúries, Barcelona, 2005. 191 pàgines.

                

                ¿Quina literatura pot enorgullir-se com la nostra de publicar tantes novel·les d’idees? ¿Tants tractats d’aristocràtica ambició? Tantes narracions d’altíssima cultura? Tota la vida, la nova novel·la d’Ada Castells està escrita precisament des d’aquesta actitud de superioritat intel·lectual, des de l’altura del sublim. Tots els elements, per exemple, amb els que es compara la narradora són elevats i altament significatius com Simone de Beauvoir, una madona del Renaixement o una gitana de Nonell. Per aquest motiu zenital i intencionat, Castells ha triat narrar la biografia d’un dels pintors més exclusius i enigmàtics, Caspar David Friedrich, mentre també se’ns explica l’agitada vida de Sílvia, la biògrafa que, des de l’actualitat, va desgranant els valors programàtics de l’excel·lència i els projecta fins a principis del segle XIX. Ja en la pàgina 33 veiem a un insatisfet Friedrich pintant en un port i regalant els seus esbossos a uns nens que no sabran valorar-los car, infaustament, “les pertinences inútils no s’han fet per als pobres”. Al lector sensible li serà difícil no vessar-se en aquest passatge.

     I és que Castells ha escrit tan bé la seva novel·la que a les poques pàgines ens importa una figa no ja la Sílvia, el seu nòvio pintor —que té contra tot pronòstic el seu taller al Poblenou—, sinó la mateixa biografia de Friedrich. La personalitat poderosa de Castells devora i redueix la història fins a convertir-la en un pretext amb el qual mostrar-se ella mateixa amb un català sorprenent (pàg. 108 “una idea tan descabellada” , pàg. 113 “oli de llimosa”, pàg. 121 “ara faré una excepció, val a dir que puntual”). Sense oblidar les nombroses escenes eròtiques narrades amb gran creativitat i precisió lingüística (pàg. 59: “Em sentia com si tingués un parell de croquetes de pernil per pits”). O l’elegant i ocurrent sentit de l’humor que travessa sencer tot el llibre (pàg. 94: “els seus padrins són Tieck i Goethe, que junts sonen com una parella de dibuixos animats”). La novel·la té un vibrant llenguatge sentenciós que permet atresorar algunes frases realment memorables (pàg. 61: “Transformar-ho tot en art era l’únic consol del pintor”, pàg. 148: “s’ha aturat a conversar amb la natura”, pàg. 171: “em sentia com l’angle obtús d’un triangle amorós dibuixat sense esquadra”). Tanmateix i, només per insinuar una vaga crítica, potser podria semblar innecessari que, per lloar a Friedrich, Castells hagi d’acarnissar-se amb el genial pintor Peter von Cornelius. El menysprea perquè “ningú en aquest món no se l’estima prou per dir-li que està fent el ridícul”. Aquesta sentència, Ada, podria tenir múltiples i perilloses aplicacions.

       La novel·la de Castells és emblema d’una generació satisfeta, o potser n’és el símptoma. El d’una Catalunya que es veu a ella mateixa molt culta i civilitzada, i fins i tot més cosmopolita i genuïna; aquella Catalunya alletada per la saba de segles, encara no nascuda però somiada amb passió pels nostres venerats avis des de la Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme i tots i cada un dels ismes de totes les avantguardes. La Catalunya rica i plena mil vegades anhelada. Donem gràcies per haver viscut prou per haver-ho pogut veure i per explicar-ho així. Potser n’hi ha prou amb recordar com aquesta nova edat d’or ha resplendit en el passat Sant Jordi amb tota la seva florida pompa. La tenim allà, rampant imatge de la nostra legítima autosatisfacció col·lectiva de societat avançada i xupiguai. A la fi l’excel·lència literària ha estat entronitzada en el seu cim més alt i ens ha colgat amb la seva gegantina banya de l’abundància a base de ruixats ben reglats. Al final s’ha produït el tan escaient cisma o apartheid entre la literatura excelsa i autèntica enfront de la de filfa. A veure, ¿quan s’havien publicat i premiat en la literatura catalana tantes novel·les extraordinàries com la de Castells o tants assaigs tan profunds com els d’aquest any? Quina enveja no ens tindran les altres cultures planetàries. Aquest any el públic català ha estat regat amb una de generosa, daurada, pluja jupiterina.

[Publicat a La Vanguardia el 11 de maig 2005. Traduït i amb esmenes]

Sobre Ada Castells, també: bitly.com/PmHiiSbitly.com/PmHiiS