Heretaràs la terra

[Ressenya] Albert Sánchez Piñol. Victus. Barcelona 1714. La Campana. Barcelona, 2012. 605 pàgines.

         Vet aquí, de nou, l’entusiasme permanent de l’aventura. És un vell instint el que ens encamina a aquestes històries d’audàcies i perills, d’esforços i de valor, de peripècies i sorpreses sense fi; narracions on ens esperen tot d’ulls badats pel neguit i enlluernats pel sol viu del migdia, amb cavalcades frenètiques que es perden en l’horitzó més ample, amb l’esquitx traïdor del mar poderós, el resplendor de les fogueres que estripen la nit, els colzes arrossegant-se pel fang en un pas secret. Relats que dibuixen una altra vida perfectament possible, lluny de la resignació i del conformisme, de les prevencions de les pors quotidianes. Una vida, en definitiva, que valgui la pena de ser viscuda. Més intensa i diversa perquè no es confon amb les emocions puerils ni amb les febleses melodramàtiques. La vida de la que ens parla l’aventura està feta del bo i millor que caracteritza exaltadament el gènere humà. Són la dignitat i la determinació que no s’esborren davant del perill, l’energia física, l’astúcia i l’enginy que no s’estalvien davant del repte, la lleialtat que ens uneix als amics i a la paraula donada, la protecció del feble, la curiositat que sempre crema i es meravella davant del prodigi i l’horror. Els llibres d’aventures ens asseguren que el lliure albir i l’individualisme no només són possibles sinó imprescindibles per viure amb plenitud. Que viure és moure’s sense descans, espavilar-se sempre, anar més enllà d’un mateix. Res a veure, per tant, amb moltes de les novel·les convencionals d’avui, saturades de flaqueses humanes, de personatges inadaptats, de conflictes existencials, sexuals, monetaris i melindrosos. A Victus. Barcelona 1714 hi batega potent i clar l’esperit de les millors novel·les d’aventures. Però és molt més que tot això. S’hi planteja un joc endimoniat, apassionant.

         Així com hi ha tot de llibres banals que volen fer-se passar per obres mestres, aquest llibre fa exactament a l’inrevés. Sembla una simple novel·la popular, tan sols un entreteniment quan, en realitat, es tracta d’un penetrant retrat de la condició humana, un relat ple d’emoció i de seny, un inquietant conte filosòfic i, sobretot, un emotiu al·legat polític sobre el poder i la democràcia popular, la guerra i la identitat nacional de Catalunya. El mètode d’Albert Sánchez Piñol és tan fascinant com desconcertant. Victus és la narració de les suposades memòries d’un personatge històric del que se’n sap ben poc, Martí Zuviría —o Subiries—, enginyer, ajudant reial i tinent coronel de l’estat major del general Antoni de Villaroel; testimoni ocular de la considerada més dolorosa tragèdia del nostre passat col·lectiu: la guerra de Successió conclosa amb la sagnant resistència i derrota en el setge de Barcelona del 1714. Però, en contrast, trobem una narració inesperada que no segueix les convencions de la novel·la històrica, amb un estil que no té cap intenció d’imitar ni el llenguatge ni les formes de pensar d’un cronista del segle xviii, com ara posem per cas, el capità Francesc de Castellví, autor de les Narraciones históricas desde el año 1700 al 1725 escrites al seu exili de Viena. Sánchez Piñol ens proposa un joc més atrevit i literàriament més brillant, que funciona com un rellotge al límit mateix de la versemblança. Un llibre amb un estil estripat, impertinent, imprevisible, enjogassat, gamberro, més propi del discrepant —i supervivent— universal de tostemps que desconfia de la solució de la guerra que no pas de l’exemplar soldat inconegut del martiri patriòtic. Si recordem algunes de les refistolades i melodramàtiques evocacions literàries del 1714 escrites fins avui —que van de l’espantosa Enrique y Mercedes. Novela histórica del sitio de Barcelona de Joan Illas i Vidal (1840) a la infame trilogia 1714 d’Alfred Bosch (2008), passant per altres curiosos nyaps com el poema de Jacint Verdaguer A la mort de Rafael de Casanova (1865), el drama Lo derrer catalá d’Antoni de Bofarull (1880), el poema de Pitarra Lo fossar de las moreras (1884) o fins i tot els textos Mestre Oleguer (1892), Lo cap d’en Josep Moragas (1911) i Joan Dalla (1921) d’Àngel Guimerà— veurem que no és estrany que Victus en fugi com de la pesta. Que hi projecti una sonora rialla. A la literatura catalana contemporània, en general, li sobren bones intencions i li falta ofici, modèstia i persuasió. És ben cert que per emprendre la redacció d’una obra mestra cal una certa innocència per part de l’autor. Per escriure un bon llibre, en canvi, cal exactament el que té Victus, sentit del ridícul, habilitat literària i aconseguir transmetre una mica de sinceritat, de bona jeia. A la novel·la històrica l’estan matant l’avorriment de l’erudició i l’arrogància de tants babaus solemnes.

         El llibre de Sánchez Piñol no és, per descomptat, perfecte. Potser es dilata injustificadament, sobretot abans d’arribar al drama de Barcelona que el lector coneix i espera amb ànsia. Potser el protagonista, Martí Zuviría, té unes relacions humanes massa rocambolesques però, en tot cas, la novel·la està construïda a base d’avatars que es ramifiquen generosament, d’aventures de tota mena que se succeeixen de manera incansable i que competeixen entre si per aconseguir el favor del públic. Algunes ben memorables, com la fascinant descripció d’una vida ben urbana dins les trinxeres o l’episodi en què apareix un patrici botifler anomenat Joaquim Nadal (pàgina 327). O l’instant en què la rica maça de plata, coneguda popularment com la porra, passa de representar la legítima autoritat i l’emblema de l’arrogant sobirania catalana a transformar-se en un simple pes mort, en el símbol de la desídia i de la ignomínia quan qui la custodiava, el diputat militar Antoni Berenguer, l’abandona mentre fuig a la platja d’Alella, presa del pànic, juntament amb l’exèrcit de 5.000 homes que fins aleshores comandava. El ritme de Victus és el del vaivé de les històries itinerants que acaben sempre duent els protagonistes a trobar un tresor perdut d’acord amb el model de Robert Louis Stevenson. De vegades, com en aquest cas, el tresor perdut és el de les fonts de la memòria. Martí Zuviría després de completar el seu aprenentatge com a enginyer i de conèixer l’amargor i l’absurditat de la guerra, tornarà a casa seva, a Barcelona. Hi descobrirà el veritable sentit del retorn a la identitat, el lligam indestructible amb els seus, l’amor inesperat per una ciutat que ha enfollit en sentir-se arraconada i sense salvació enfront del millor exèrcit del món. Hi descobrirà el sentit de l’heroisme: Lo heroico no es un acto, es la constancia; no es un punto luminoso, sino una fina línea, indestructible en su modestia; ese subir a las murallas atacadas, un día, y el siguiente, y el siguiente. Ir de tu casa al infierno, volver al hogar, y a la madrugada reincorporarse a la muerte.

        El catalanisme de Victus és emocionant perquè és creïble, perquè més enllà de les disquisicions polítiques és un simple i honest retorn a la llar, un redescobriment personal de les lleis de la família, en aquest cas adoptiva, sense els lligams de la sang. Zuviría, l’heroi antiheroi d’aquesta història, infantil, femeller, borratxo, covard i fins i tot traïdor —Borges ja va assenyalar que el traïdor i l’heroi poden ser la mateixa persona— no és un simple busca-vides sinó un Telèmac que encalça l’ombra del pare. Primer seguint Sébastien Le Preste Vauban, el gran mariscal de França, després al costat del gran general de la resistència catalana, Antoni de Villaroel, castellà nascut a Barcelona i heroi de la pàtria. Aquesta és una novel·la plena de pares llunyans o de fills que busquen un pare en què reconèixer-se. D’això ens parlen alguns personatges com el petit Anfán i tota la companyia dels estudiants de Lleis que vengen la mort de l’entranyable catedràtic Bassons. D’això parlen els soldats que veuen el general com a un pare. L’amor desproveït de carnalitat, l’afecte entre pares i fills, entre germans no biològics és l’autèntic vincle commovedor entre els humans. Perquè no espera res a canvi. Només hi ha el calmós plaer de la companyia. Alguns l’anomenen patriotisme, una paraula avui maltractada i macada però que alguna cosa té a veure amb sentit de la figura del pare, amb l’aspiració a la restitució d’un ordre, d’un equilibri perdut. 

I ja que parlem de paraules, això del victus del títol, no només vol dir vençut. En llatí hi ha un altre mot que s’escriu exactament igual, victus i que, curiosament, vol dir aliment, subsistència. Conducta, hàbit. ¿És la derrota del 1714 vaga cendra de l’oblit o, ben al contrari, l’aliment del que encara avui viu Catalunya? Estic segur que la resposta és al llibre. A mi m’ha semblat veure-la-hi. Són 591 pàgines —amb algunes il·lustracions— que els esperen de Sánchez Piñol, un dels nostres millors escriptors en actiu, potser el més lliure i desafiant. I no ho dic perquè estigui d’acord amb aquesta resposta. De fet, hi estic vivament en contra. Però, a vostè tant li és. ¿Quina importància té una opinió davant la rotunda vitalitat d’aquesta novel·la? I encara una darrera qüestió, si la Cabana de l’oncle Tom va ajudar a emancipar els esclaus, ¿què no podem esperar de l’impacte social de Victus que és, no caldria dir-ho, molt més bona?



P.S: Sobre Tretze tristos tràngols d’Albert Sánchez Piñol: http://undiaenlescarreres.blogspot.com/2012/07/la-veritat-de-les-tenebres.html