Una novel·la sobre la degeneració

[Ressenya] Ada Castells. Pura sang. Premi Sant Joan Unnim 2012. Edicions 62, Barcelona, 2012. 285 pàgines.

         Segons la nota editorial de contracoberta aquesta nova novel·la guardonada amb els 35.000 eurons del darrer premi Sant Joan explica la història d’una dona que troba “el terror d’una família que amaga un secret.” Seria fantàstic que fos veritat i que la passió per descobrir aquest enigma et fes empassar-te totes aquestes pàgines corprès d’emoció i de felicitat. Però no. ¿I què us pensàveu? Lasciate ogni speranza o voi che entrate. La pell del llibre, l’estil que sempre delata, és dissuasori, més que elemental, previsible, avorrit, mandrós, industrial Taiwan, en el que la condició femenina de la protagonista-narradora esdevé l’excusa perfecta per exhibir els pitjors tòpics i prejudicis en contra de les dones. I en contra de la literatura. Si l’autor fos un senyor mereixeria presó perpètua: sensibleria, superficialitat, inestabilitat emocional, cursileria, gregarisme, vanitat i materialisme. Amb unes bones cuixes, això sí. I ganes de pintar, de figurar. Tot molt grandiloqüent i existencialista. Perquè Sílvia Reixard, la prota, no és una pintora. És una “gran” pintora. I la història no és un drama sinó una tragèdia majúscula amb pobres nens innocents i bufons, amb adults travats i perversos que els volen, ui, xuclar la sang. Tot plegat amb molta incontinència lacrimal. Una mena d’alzamorisme light barrejat amb llavinisme extrafort a la vella manera de les novel·les roses de Folch i Torres. No hi ha ni construcció de personatges, ni d’ambients. No hi ha evocació ni anàlisi, ni trama ni emoció, ni somni ni realisme. Ni cap ni peus. ¿Ridícul? No arriba ni a això.

         El que sí que val molt la pena i és molt entretingut és descobrir l’autèntica tragèdia que s’amaga aquí, la veritable història de terror protagonitzada per una sang tan malalta, degenerada, que corseca el llibre fins a l’autodestruir-lo. Veure com la pobresa d’esperit i de qualitats per a la literatura van apoderant-se del llibre, pàgina rere pàgina fins al despropòsit. És molt difícil el que Ada Castells ha fet aquí, semblava impossible però s’ha superat a ella mateixa i ha aconseguit anar molt més enllà del que ja ens havia horroritzat amb la seva anterior novel·la Tota la vida del 2005 (aquí). No és qüestió de gustos sinó de talent. No és qüestió d’opinions ni de perspectives estètiques sinó d’impostura. Posem alguns exemples. Com que la novel·la passa a Menorca una noia no és una noia. ¿Què és? Doncs una atlota (sic, pàgina 15). Les distàncies no és travessen en la novel·la; simplement, com dictamina el castellà es creuen. Això ja ho podíem esperar. Però el que no imaginaríem mai és que (pàgina 239): “caminava amb l’avi fins al port, lentament, al seu ritme, i li agafava la mà quan creuàvem els semàfors”. Si un semàfor es pot creuar ¿per què no anar més enllà? És extraordinari. A la pàgina 17 se’ns diu els protagonistes fan una gran vida, que tot és dormir en bons hotels i, sense patir per les dents, es dediquen a “menjar petits fours”: una cosa tan luxosa com beure aigua de l’aixeta. A la pàgina 200 es pot llegir: “vaig apressar-me amb pànic cap a la porta de pas exclusiu sense resoldre el galimaties sentimental.” ¿Quina altra novel·la pot exhibir passos exclusius amb què ho fa aquesta? ¿Quina altra s’atreveix a una oferir, sense que tremoli cap mà, una imatge tan creativa com aquesta?: “la caiguda lliure per la muntanya russa de les emocions” (pàgina 222). No cal avorrir ningú amb més exemples de la mateixa manera que no cal menjar-se tota una paella per veure que no val re.

         Que els premis literaris del nostre país són cada cop més arbitraris ho sap tothom. Que els correctors i els escriptors estan mal pagats i difícilment poden fer la seva feina és convicció pública. Però que cada novetat editorial sigui gairebé sempre, temeràriament, pitjor que l’anterior, està esdevenint una característica perillosa de la nostra literatura. Realment ¿algú pensa que aquest llibre es pot vendre? Ja no demano que pugui agradar. ¿Se n’adonen els nostres editors que estan destruint lectors, que estan minant la confiança del públic i que, per aquest camí, hi ha cada vegada més distància, més desconfiança? Sembla que algú vulgui demostrar que la nostra és una literatura regional, de tercera categoria. Que si algú vol literatura de debò ha d’anar obligatòriament al mostrador de llibres en castellà. De llibres dolents se’n fan a totes bandes, és ben veritat. Però l’afeblida literatura catalana ¿es pot permetre aquests atacs constants des de dintre, des del moll de l’os, des del món editorial? No, no és que Edicions 62 sigui propietat de Planeta i que certs editors estiguin conxorxats per acabar amb la nostra literatura. Seria fenomenal que tinguessin aquesta intel·ligència tan malvada. Simplement no en saben més, són gairebé un monopoli, tots els mitjans de comunicació els fan el joc i, al capdavall, estan tan i tan satisfets d’ells mateixos, tan convençuts de la seva superioritat que no pensen anar més enllà del seu nas. Però que tinguin present una cosa. Si l’edició ha deixat de ser un negoci lucratiu més enllà de Harry Potter, ¿quina necessitat tenim de suportar segons què? ¿Quin poder real té ara un editor que no sap vendre més enllà d’uns quants exemplars? La literatura catalana existia abans d’aquestes editorials aixecacamises. I continuarà existint després que ens n’hàgim desempallegat.