Oscar Wilde sempre té raó

La qüestió ⸺molt del gust de Freud⸺, consisteix en saber si convé parlar o no parlar, si valem més pel que diem o pel que callem. Una frase, atribuïda a Oscar Wilde, sosté que “la gent que busca dir simplement el més assenyat s’ho hauria de dir a ella mateixa abans de baixar a esmorzar, al matí, mai no més tard”. Aquest és el joc de la veritat que ens ofereixen els llibres del gran escriptor irlandès, aclamats pels uns pel seu hedonisme fulgurant i menyspreats pels altres perquè llueixen un gust immoderat, irreal, en favor de la bellesa i l’efectisme. Mentre Josep Pla afirma que Wilde és “l’home més sinistre del segle passat”, Jorge Luis Borges diu que “llegint i rellegint Wilde al llarg dels anys, noto un fet que els seus panegiristes no semblen ni tan sols haver sospitat: el fet comprovable i elemental que Wilde, gairebé sempre, té raó”.

¿Quina és aquesta raó i què ens pot ensenyar? En primer lloc la possibilitat de la lucidesa, de l’enginy aclaparador, quan l’exercici de la reflexió pot demanar el concurs de la paradoxa, del punxó, de la desolació i la ironia. Proveïdes d’una forma que recorda les famoses aurea dicta o sentències de vida perdurable de l’antiguitat clàssica grecoromana, dels refranys, dites i conviccions del món antic, els aforismes de Wilde imposen silenci. Quan els traiem de les seves obres literàries i de les seves converses transcrites i els apleguem en bloc, llegint-los un darrere l’altre, ens trobem al davant d’una explosió d’intel·ligència ferotge, de seny que arriba fins al més profund i veritable, fins al que hi ha més enllà de les aparences, les inèrcies, els tòpics, els obscurantismes, les manies. En Wilde res no és el que sembla. Com proclama en La importància de ser Frank: “sempre que la gent parla del clima tinc la certesa que es refereixen a una altra cosa”.

Oscar Wilde és el gran cortesà, el testimoni actiu de la comèdia humana i de la seva dura realitat, l’escriptor angoixat i modern que, des de la seva perspectiva desolada, implacable, observa el drama quotidià, l’existència que amaguen les màscares i els amaneraments. Hem dit que té a veure amb Freud i la psicoanàlisi però també és ben cert que té una retirada al Nietzsche més pur i dur pel camí que ens duu fins a Walter Pater, el seu mestre i mentor, a John Ruskin i fins i tot a Thomas de Quincey, escriptors tots ells apassionats per les formes més sumptuoses, per l’enginy, l’exaltació de la bellesa, pel món de sensacions i rampells que reclamen viure la vida exclusivament per a la felicitat, per al profit del temps. Pater creia que l’art només és forma, una forma sense fons, com ho és també el món, que ni té sentit ni té misteri ja que està format amb la colossal absència de tot allò en què alguna vegada vam voler creure, amb la runa de les nostres quimeres. En aquest sentit, l’existència és quelcom de buit que Wilde va anar omplint d’encant i de fascinadora superxeria, de jocs d’enginy i de passió, i sobre tot de paranys que ens neguitegen cada cop més, especialment quan són aquests, precisament, els que ens fan comprendre que la perversitat no viu en els llibres sinó en la mirada dels lectors. 

Wilde està ben convençut que l’ésser humà neix lliure i que la seva llibertat individual és la força que el pot alliberar i fer-lo feliç. Però amb la mateixa seguretat que hi creu dubta de la naturalesa humana i n’assumeix la mesquinesa i la misèria amb tanta convicció com li és possible. No s’arrebossa en el fang a la manera de Dostoievski sense improvisar una sortida. “Els homes que intenten fer alguna cosa pel món ⸺dirà en certa ocasió⸺ són insofribles; quan el món ha fet alguna cosa per ells, són encantadors”. No hi ha una manera bona de viure si no és una manera bella: “És absurd de dividir la gent en bona i dolenta. La gent o bé és encantadora o pesada.” Així descobreix que la bellesa no és un caprici, ni una manifestació supèrflua, ans el darrer reducte del que ens fa humans, independents i insubornables. L’art ⸺dirà⸺ “és la més intensa manifestació d’individualisme que el món ha conegut”; i ho és precisament perquè manté aquest encant, perquè manté viva per sempre la foguera del somni. En abordar qüestions menors rebaixarà l’erudició acadèmica a un joc de saló com a El retrat de W.H., a la manera de Foc pàl·lid de Vladímir Nabòkov, quan es proposi desentranyar el misteri de la dedicatòria dels sonets de William Shakespeare. L’obra sensitiva de Borges, ben pensat, neix d’aquest tipus de jocs savis.