Celestí Barallat, d'entre els morts

[Ressenya] Celestí Barallat. Principis de botànica funerària. Introducció d’Adolf Beltran Xandri. Traducció de Sílvia González. editorial base. Barcelona, 2014. 128 pàgines.

Si és veritat que avui la mort és amagada, solitària —i indecorosa com la masturbació segons Geoffrey Gorer— prou s’entendrà que aquest llibre hagi estat rebut amb una nerviosa barreja de rebuig i d’entusiasme. Com aquell qui diu, tot just en venim, de la masturbació, i tot just, com aquell qui diu, som al davant de la mort; fins on ho concedeixi la natura, vet aquí dos exercicis d’individualisme. A més a més, en català, gairebé es pronuncien igual la mort i l’amor, dues paraules permanentment a punt de ser confoses i que delimiten els drames més sentits, les històries més inquietants, des de la de Tristany i Iseut fins a la del doctor Freud, de Viena. Fent veure que ha desaparegut, que avui la mort ha mort, la vida moderna no fa més que despullar la seva desesperació. La sensibilitat contemporània s’esvera amb el culte que l’home primitiu dedicava als morts i més encara amb l’atracció romàntica pel reialme de les tombes, per les sepultures damnades, els ossos amuntegats, les fosses reutilitzades, els escenaris espectrals, les divagacions mòrbides. I, tanmateix, també venim com a societat falsament immortal, d’aquells exploradors de la cultura de la mort, dels ressons del tambor del dol, d’homes inquiets com aquest nàufrag de la història, Celestí Barallat i Falguera, autor, entre d’altres llibres rars, dels Principis de botànica funerària (1885), avui sòlidament rescatat per al públic amb un estudi d’Adolf Beltran. Un treball envejable, magnífic.

Llegeix-ne més »

Heretaràs la terra

[Ressenya] Albert Sánchez Piñol. Victus. Barcelona 1714. La Campana. Barcelona, 2012. 605 pàgines.

         Vet aquí, de nou, l’entusiasme permanent de l’aventura. És un vell instint el que ens encamina a aquestes històries d’audàcies i perills, d’esforços i de valor, de peripècies i sorpreses sense fi; narracions on ens esperen tot d’ulls badats pel neguit i enlluernats pel sol viu del migdia, amb cavalcades frenètiques que es perden en l’horitzó més ample, amb l’esquitx traïdor del mar poderós, el resplendor de les fogueres que estripen la nit, els colzes arrossegant-se pel fang en un pas secret. Relats que dibuixen una altra vida perfectament possible, lluny de la resignació i del conformisme, de les prevencions de les pors quotidianes. Una vida, en definitiva, que valgui la pena de ser viscuda. Més intensa i diversa perquè no es confon amb les emocions puerils ni amb les febleses melodramàtiques. La vida de la que ens parla l’aventura està feta del bo i millor que caracteritza exaltadament el gènere humà. Són la dignitat i la determinació que no s’esborren davant del perill, l’energia física, l’astúcia i l’enginy que no s’estalvien davant del repte, la lleialtat que ens uneix als amics i a la paraula donada, la protecció del feble, la curiositat que sempre crema i es meravella davant del prodigi i l’horror. Els llibres d’aventures ens asseguren que el lliure albir i l’individualisme no només són possibles sinó imprescindibles per viure amb plenitud. Que viure és moure’s sense descans, espavilar-se sempre, anar més enllà d’un mateix. Res a veure, per tant, amb moltes de les novel·les convencionals d’avui, saturades de flaqueses humanes, de personatges inadaptats, de conflictes existencials, sexuals, monetaris i melindrosos. A Victus. Barcelona 1714 hi batega potent i clar l’esperit de les millors novel·les d’aventures. Però és molt més que tot això. S’hi planteja un joc endimoniat, apassionant.

Llegeix-ne més »

El tresor amagat de Stevenson

[Poesia] Robert Louis Stevenson. Jardí de versos d’un nen. Traducció de Jaume Subirana. Castellnou Edicions. Barcelona, 2011. 84 pàgines.

Com més gran és un llibre més lectors diferents té. Lectors de personalitat diversa, de gustos contraposats i imprevisibles, de vida dilatada o que tot just comença. De tots els països i de totes les llengües del món, de totes les conviccions i creences si és que en tenen de debò. De totes les èpoques i de totes les edats humanes en què és possible l’experiència de la lectura. De tota mena de manera i de tota condició possible, Jardí de versos d’un nen, de Robert Louis Stevenson, és un d’aquests grans llibres que són de tothom, d’arreu i de per sempre. Tan extraordinari com L’illa del tresor, escrit perquè vet aquí que a Escòcia plovia sense parar i perquè, amb un tros de guix, Stevenson havia acabat dibuixant un mapa a terra i el seu fillastre, Lloyd Osbourne, no parava de preguntar on era aquella terra i què era, amb aquella forma de triangle, amb pujols, badies i un golf. Un amagatall de pirates, per descomptat, amb molt d’or enterrat i amb el vell Ben Gunn que mira la lluna a les nits i imagina que és de formatge. Amb la mateix desfici amb què s’abandonen els pantalons curts en sentir-nos pubescents, quan madurarem sempre tornem a Stevenson, elixir de perpètua joventut. Als seus llibres tenim per sempre deu, quinze, vint, vint-i-cinc anys, el món és tot nou, brillant, sensacional. I la vida s’hi desborda, goluda.

Llegeix-ne més »