Cinema Paradiso

Benvinguts al paradís

[Narrativa. Xavi Sarrià. Històries del paradís. Editorial Bromera, 2008. 160 pàgines. 15 euros]

La literatura de gran consum és la cantada, ¿ho veus o què? On abans hi havia tot de llibres en l’habitació adolescent —i no tant adolescent, simplement a la cambra pròpia que deia la Woolf— ara hi ha munts de cedés de música i una tele. On abans hi havia la gent que llegia llibres de cavalleries fins a perdre el seny —o del Coyote—, o històries d’ultratomba —Dant, Frankenstein, Rulfo— ara hi ha cançonetes que es repetixen com un parenostre. On abans hi havia les xiques toves llegint novel·les roses ara hi ha les nétes d’aquelles mateixes màrfegues escoltant Estopa, Antònia Font o Coldplay segons els gustos i tal.

No s’ha canviat molt perquè abans, les aüeles, les iaies de les iaies de les nostres iaies si alguna literatura consumien eren els romanços populars, les històries recitades, cantades o, fins i tot, les cançons dels trobadors, que ara ens les vénen només com si fos lletra quan no són més que grans cançons de tota mena de manera. Quan un colp li van preguntar a Gabriel García Márquez quin era el millor poeta viu de França ell va contestar —perquè aleshores el poeta vivia, clar— que Georges Brassens. El mateix podríem dir de la literatura contemporània d’ací, on Raimon, Pau Riba i uns quants més han escrit textos molt millors que molts que van per la vida de poetes. No, no diré noms. Però que em porten un poema dels d’ara millor que La mar respira calma i me’l tatuaré al cos.

Ara la darrera moda és que els cantants escriguen un llibre. No es pot comparar amb el fet que el Serrat i el Llach s’hagin posat a fer vi, perquè el vi encén la casa i encén la vida. Ni tampoc estem parlant de llibres que recullen les lletres de les cançons com l’inigualable Lletrarada de Riba (Proa). Ara es fan llibres independents de la feina de cantants. En Lluís Gavaldà dels Pets ens parle de la seua experiència com a pare a Estic prenyat (La Campana) i de la seua manera de veure el món a Treballs de camp (Cossetània). I Joan Miquel Oliver dels Antònia Font ha publica amb gran èxit El misteri de l’amor, un llibre sentimental on ens inquieta tant com amb allò del batiscafo socialista. Vet ací que Xavi Sarrià, valencià nascut a Barcelona (1977), aconseguix cridar l’atenció del lector independentment de la seua faceta com a líder del grup Obrint Pas amb un llibre de contes, de flashos, com en un zàping trepidant i juganer. Sorprenent. Des de les aventures d’un mosquit cadet portador de la malària a un xic que escapa d’un assassinat en massa en una escola de Finlàndia, passant per vivències de kurds expatriats, de nipones que vessen sexualitat per internet, exiugoslaus aterrits, formigues que volen ascendir socialment i trapezistes que desafien la llei de la gravetat. L’actualitat dels diaris, tota la conflictivitat del món s’agarra al text en una espiral impressionista de violència, confrontació, sexualisme i fortes dosis d’idealisme, de sentiments a flor de pell.

No puc dir que aquest siga un llibre que m’agrade però és un excel·lent inici per a un autor que ens tenia acostumats a cançons de protesta a toc de gralla, a vindicacions enfervorides de la pàtria encara no nascuda des de la perspectiva fusteriana del Sud. La contundència del rock en els concerts ambientats amb pots de fums i llums de colors, l’èpica de les causes nobles i carregades de raó es troben a cada pas d’una manera de narrar molt minimalista i directa, on no hi trobem ni un gran estil ni una capacitat narradora gaire convincent, però, i això és el més important, Sarrià aconseguix no fer cap error ni escriure cap estupidesa. El seu llibre no té la pretensió ni el narcisisme de la literatura que es pretén literària ni cap de les bobaes habituals en els autors novells, que sempre acaben descobrint-nos la Mediterrània i que es revelen més ambiciosos que capaços. Sarrià és sensat i té la frescor i la desimboltura d’una Najat el Hachmi, la voluntat de mai no ser pesat ni pretensiós. No hi ha la malícia d’un Albert Pla ni el lirisme palpitant d’un Jaume Sisa però atrapa els lectors que simplement volen passar l’estona i ser confirmats en les seues conviccions morals i —¿per què no dir-ho?— polítiques.

(Publicat a TimeOut Barcelona el 21 de novembre de 2008. Amb esmenes)