Fer com Mozart és el gran repte. L'alegria encomanadissa, la serenitat de la gràcia, de la disposició a la millora constant. Una felicitat que és indiferent a la misèria humana perquè és molt més forta. La porcellana de Mozart és més dura que la roca del dolor, aquest és el miracle. El perdó com a fórmula autènticament revolucionària a desgrat dels guillotinistes de París. La fidelitat sexual com a ideal mai no assolit i l'amor com el gran entusiasme que tot ho capgira i dóna una vida nova, com deia el Dant. La representació del Liceu del dia 14 de novembre va ser extraordinària, amb veus poc conegudes però de gran categoria i capacitat. ¡Quina Susanna! (Ainhoa Garmendia) Deh, vieni, non tardar, oh joia bella... La determinació de tornar-se a trobar com a conjur contra la fatalitat. La dignitat i la bellesa de la veu de Maite Alberola (Comtessa d'Almaviva), Joan Martín-Royo (Fígaro)....
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada