Prestidigitació (carreres i tribunes)

[Assaig. Xavier Roig. La dictadura de la incompetència. La Campana, 2008. 186 pàgines. 14 euros]

Ens ofereixen divulgació sobre l’estat actual de l’economia però acaba sortint una denúncia apassionada i un intent d’identificar els responsables del desori. Més o menys exagerats o parcials, aquests llibres solen guanyar-se l’entusiasme dels que ja estaven convençuts d’entrada. Son llibres per aücar conviccions, per fer-li la rosca al lector que pensa com tu. Hi ha els encesos partidaris de l’economia de mercat sense controls i, per altra banda, els defensors de l’intervencionisme de l’Estat. ¿Qui és el canalla? ¿El capitalisme sense mida o la incompetència del sector públic?

Segons Xavier Roig (Barcelona, 1957) no hi ha pas dubte. Com a exdirectiu de multinacionals, empresari, professor de màster de globalització i columnista en l’Avui, la incompetència de l’Estat enfonsa l’economia, arrosegant-ne al darrere la societat. El seu discurs és directe, però tot sovint cau en el simplisme. L’encerta, i molt, quan desprestigia certes polítiques d’esquerres, quan les espolsa sense manies, i quan denuncia la marginació de la societat civil en favor dels buròcrates i dels que viuen, directa o indirectament, dels diners del contribuent. És denigrant que els parlaments espanyol i català tinguin el 72 i 68 per cent, respectivament, de diputats que venen del sector públic. O que l’educació s’estigui enfonsant, soterrada per la manca d’esforç, de disciplina, i per entossudir-se en valors que ja s’ha vist que són caducs.

Però no tots son jutjats amb el mateix regle. Roig enderroca el seu propi discurs quan només és dur amb els uns i mai no ho és amb els altres. ¿Com es pot criticar l’intervencionisme de l’Estat sense recordar que el proteccionisme va salvar l’economia catalana productiva que no podia competir amb Mànchester? ¿Com es pot oblidar que els empresaris catalans no inverteixen en cultura com els nord-americans, i només pensen en l’esport? ¿De la diferència entre Cambó i De la Rosa? ¿I els rics de Nova York que inverteixen en el Met i que aquí van deixar de mantenir el Liceu? ¿Com es pot dir que “al Liceu hi ha molta gent que només hi va a fer el merda?” ¿N’hi ha molta? ¿Quanta? ¿I quanta n’hi ha a la llotja del Laporta? Dades, arguments sòlids, i no pas desqüalificacions genèriques ni batalletes personals com l’avi Cebolleta, li prego si em fa el favor. ¿Amb aquests llibres l’assaig català pot anar pel món?

[Publicat a La Vanguardia el 19 de novembre de 2008. Traduït i amb esmenes]