Plàcid Garcia-Planas em fa mirar unes fotografies de José Cendón que, penso, encara el tenen segrestat a Somàlia (http://www.poyi.org/64/23/first_01.php). El Plàcid no només és valent, és reporter de guerra, que és una altra cosa més que valent, i això acollona i entusiasma. Ho tinc vist de sempre; a les festes sempre està envoltat de noies que volen saber coses de la guerra i ell les hipnotitza. Concretament estic mirant les fotos que van guanyar el primer premi d'Afers Contemporanis de la World Press Photo de l'any 2007. M'agrada especialment la mirada respectuosa i alhora penetrant de Cendón sobre els límits de la naturalesa humana. Qualsevol dels bojos que retrata no són sinó qui podriem ser o qui, potser, hem estat. Mirar la vida a la cara, sense por, i veure que el rei Lear o Alonso Quijano no son comèdia. Que La Nau dels Bojos, en aquell conte de Sànchez Piñol no és només una execel·lent lectura de Michel Foucault. Quantes persones no veiem que diuen o fan coses estranyes, quants desequilibris mentals no haurem vist en els darrers mesos, quants vegades no ens haurem sorprès a nosaltres mateixos amb errors de la ment inesperats i que, de sobte, ens gelen l'ànima. També n'hi ha que mai no s'equivoquen i que tenen una salut mental estupenda. Que sigui per molts anys.
Benvolgut,
no cregueu res del que us expliquen: http://conydebloc.blogspot.com/