El gran crític és Wilson encara

[Assaig. Edmund Wilson. Obra selecta. Edició i pròleg d’Aurelio Major. Lumen, 2008. 930 pàgines. 48 euros]

Ningú com el nord-americà Edmund Wilson (1895-1972) representa la crítica literària del segle XX; tampoc podríem trobar cap altre escriptor contemporani més capaç i que fes amb l’assaig sobre llibres un gènere tan perfecte per ser reproduït i divulgat en els diaris sense perdre ni profunditat ni exigència. Cap dels que van venir després de Sainte-Beuve ha estat ni tan gran ni tan llest. Ni Harold Bloom que cerca al Déu dels seus pares en Shakespeare i els clàssics, ni Roland Barthes amb els seus textos exquisits només per a iniciats, ni tampoc Cyril Connolly quan enumerava i raonava llistes d’obres, ni per descomptat George Steiner, que només brilla quan l’imita. Wilson és encara avui el gran recensor, el gran crític, perquè treballa molt, entén de les més variades coses, de les més complexes, esmunyedisses i difícils de la literatura de la seva època i, a continuació —això sí que és difícil— aconsegueix explicar-ho de manera plausible, comprensible, eficaç, atractiva. Literària, tancant d’aquesta manera el cercle. Criticar no és com ara dir que t’estimes més el color verd que el taronja. Els seus gustos gairebé ens són igual, el que importa és el que hi aprenem. Envejat, imitat, odiat (bé, de fet, tots els crítics són odiats) Wilson és un prodigi de claredat i de sentit comú que no creu en l’objectivitat però sí en l’aproximació a la veritat, una veritat que ha de ser coneguda pel conjunt de la societat. Des de la immensa influència que va aconseguir com a crític insubornable en diversos mitjans com Vanity Fair, Dial, New Republic o New Yorker, oferia la seva lectura, sobretot, com un exercici públic de llibertat, conscient de la funció social que exerceixen a la premsa les ressenyes independents i subjectives en el món lliure, sanitàriament alienes als forts interessos de la indústria editorial que espera transformar el crític literari en un divulgador, en un comercial.
Aquesta Obra selecta, de gairebé mil pàgines en espanyol, és una estupenda idea que ha tingut Aurelio Major, la de reunir una antologia de ressenyes representatives de la biografia de Wilson al costat d’estudis literaris de tota mena —s’hi inclouen, per exemple, els treballs sobre Proust i Joyce trets del seu clàssic llibre El castell d’Axel—, nombroses cròniques i, fins i tot, cartes que en realitat són petites classes de Literatura. L’ordenació, tanmateix, no és cronològica “sino más bien temática y rítmica” que és una manera de dir que Major ha fet el que li ha donat la gana amb un resultat magnífic i que, així, el llibre aplica també el criteri wilsonià d’atrevir-se a exercir la llibertat sempre que el resultat esdevingui útil. Trobem nombroses pàgines sobre els seus amics Scott Fitzgerald, Hemingway, Dos Passos, sobre els llibres de Faulkner, Thornton Wilder, Auden, Henry James, Dickens, pero alhora treballs inesperats sobre Stravinski, Einsenstein i una espècie d’hilarant reglament sobre les relacions entre escriptors i crítics anomenat Poloni del treball literari. Hi trobem molta Rússia (especialment Txèkhov) i la seva recent història. D’acord amb aquesta passió Wilson va aprendre rus i va esdevenir un bon coneixedor de la realitat cultural de l'URSS durant la guerra freda. En 1940 havia escrit En l’estació de Finlàndia, una mirada crítica sobre els orígens intel·lectuals de la revolució russa que va suscitar l’amistat de Vladímir Nabòkov, a qui va ajudar a instal·lar-se als Estats Units durant el seu exili després de la invasió nazi de França. Durant vint anys van ser com Don Quixot i Sanxo i es van influir determinantment l’un a l’altre.
Wilson, va néixer a New Jersey i pertanyia a la intel·lectualitat que venia de les classes benestants moralment implicades en la revolució soviètica i que van anar desenganyant-se amb l’stalinisme. La veïna Nova York va ser durant aquells anys la ciutat roja del país i durant els seus estudis a Princeton (on va conéixer Fitzgerald) va relacionar-se amb la progresia sense mai arribar a militar en el partit comunista. Malgrat tot, sempre serà profundament un purità, en el sentit històric que té la paraula als Estats Units, però també en el sentit més moralista, potser l’aspecte menys atractiu de Wilson. Se sent, per exemple, molt incòmode amb la sexualitat d’Oscar Wilde, censura les sortides de to de qualsevol autor, encara que sigui molt important (excepció feta de Jean Genet, no se sap ben bé perquè) i, després de llegir Lolita, la novel·la del seu gran amic, afirma que és el pitjor que li ha llegit. En canvi, en una carta li confessa que s’ha passat tot el dia buscant “todos los equivalentes de la palabras groseras inglesas en el diccionario Dahl”. És el que Nabòkov acostumava a denominar filisteisme.
Amb tot, el criteri de Wilson sempre és generós, estable, sensat i molt intel·ligent. Les seves apreciacions, per exemple, sobre Ezra Pound són sens dubte dures en excès, i la malícia amb què es burla de Tolkien (¡Ooooh, qué orcos tan horripilantes!) encantarà als detractors de l’escriptor britànic i potser farà reconsiderar algunes coses als seus seguidors més conspicus. És ben sabut que quan un crític es mostra dur amb un escriptor que no ens agrada ens sentim, d’alguna manera, venjats. Wilson és el gran defensor, el gran vengador, l’autor que és capaç d’hitpnotitzar-te durant gairebé mil pàgines durant dies. Magnífic, superlatiu.

Alguns dards wilsonians trets del llibre:

Chesterton, C. K. : “…dijo cosas excelentes, pero cuya escritura (…) está siempre despeñándose en esa peculiar borrachera seudopoética que se enfrenta a las grandes ideas e ignora los hechos reales más evidentes.”
Cummings, e. e. : “Nunca se percata de cuándo está escribiendo mal y cuándo lo está haciendo bien. Aparentemente, su capacidad de autocrítica es nula. Es fácil imaginárselo produciendo sus poemas con la misma espontaneidad con la que transpira e invirtiendo en ellos muy poco de su intelecto.
Fitzgerald, Francis Scott: “Se ha convertido, tan sólo dieciocho años después de su muerte, en una referencia obligada: una obra que quedará intacta cuando los sueños y el caos que se materializan en ella también hayan muerto.
Genet, Jean: “Como escritor es perfectamente extraordinario; cuesta entender cómo pudo, siendo autodidacta, llegar a saber tanto y como cultivó un talento tan rico.”
Hemingway, Ernest: “La condición de la vida es el dolor, y las alegrías de aspecto más inocente están ligadas de algún modo a sus sofocantes angustias. La afirmación de esta disonancia en el arte conformó la belleza de los cuentos de Hemingway. En el proceso había templado una espléndida prosa.”
Pound, Ezra: “El fracaso de Pound como poeta es un curioso fenómeno literario. (…) Uno de los síntomas de esta deficiencia es su constante recurso de traducción; trata de realizar su propia personalidad disfrazándose con los hábitos de otros poetas (…); revela su fatal incapacidad por la defectuosa imitación que hace de ellos.”

[Publicat a La Vanguardia el 26 de novembre de 2008. Traduït i amb esmenes]













1 comentaris:

  • conydebloc says:
    24 de desembre de 2008 a les 20:00

    el G.A.M.B.A us desitja bones festes