Els escriptors havien de ser poetes i joves com Arthur Rimbaud. Ara ja no són poetes, que són narradors, i se'ls fa joves fins que en tenen 40 anys perquè ara tothom és jove. D'aquesta superstició van néixer, per exemple, unes jornades organitzades per Jordi Cerdà (amb qui vam discutir bastant) que es deien pestilentment Sota quarentena. Ara també Xavi Ayén i Rosa Maria Piñol n'han volgut parlar a La Vanguardia i m'han preguntat el què per telèfon. Naturalment, tothom pensa que aquest article d'avui, 28 de desembre, l'hauria fet molt millor si hagués tingut la sort que li encarreguessin i li paguessin, però els bons periodistes són ells i no uns altres. I des de fa temps. La preeminència de la literatura castellana en l'article és agressiva, però no anem ara a descobrir com es fan i es desfan els diaris a Barcelona.
El Jordi Cabré m'envia un sms dient-me que "M'ha sorprès comprovar (La Vanguardia, p. 28-30) que no existeixo" (15:15 h.) Com que no li tinc enregistrat el número del mòbil, em trobo, en un primer moment amb un sms d'algú que no només es queixa que no existeix en el diari on treballo, a sobre espera que jo sàpiga qui és sense signar el missatge. Com que és molt cardat sentir-se ningú, contesto. Identifiqueu-vos, li dic, i aprofita la resposta per afegir "snif" al seu nom dolgut i per anunciar-me que "Ah, aviat pariré llibre. Però em teniu mig acollonit! Bon any!" (15:41 h.). Naturalment, li he felicitat la seva imminent partenitat.
Recupero alguns esborranys desats i clar que hi era en la llista, de bon començament, el Jordi Cabré. No sé per què ara no l'han tret. Els copio aquí. Classificar persones com si fossin coses (concretament llibres), com a objecte d'estudi, no només és una metonímia grossa, també és sempre un mal negoci però suposo que s'entén que tot plegat és un joc de diumenge a la tarda, una arbitrarietat com una altra. Dels escriptors catalans que encara no tenen 40 tacos i dels que n'he pogut llegir alguna cosa n'hi ha de bons i de dolents (és la millor classificació) però si hem de classificar-los per la fila que fan, pel que transmeten, diria que hi ha 5 grups o generacions, que és com en diuen els diaris.
Generació neocursi i nens maduixa. Ja he escrit sobre els neocursis en una altra banda, però potser ara cal introduir el concepte de "nen (o nena) maduixa". Són autors sentimentals que potser no són rabiosament cursis però fan de l'exhibicionisme de la intimitat del seu cor el gran tema dels seus llibres. Alguns d'aquest llibres són força populars i els llegeixen lectors que busquen, precisament, aquesta identificació sentimental i tova. Hi poso Jordi Llavina, Ada Castells, Eva Piquer, Mònica Batet, Salvador Company, Jordi Tomàs, Martí Sales i Najat el Hachmi.
Generació batiskafo katiuska. Són escriptors que aporten una mirada molt personal, alternativa i vital al món en el que viuen. Com més imprevisibles i creatius més m'agraden. N'hi ha de tota mena de manera. Des del Joan Miquel Oliver (que, de fet, és un katiuska maduixa) al Manel Zabala passant per Daniel O'Hara, Francesc Serés, Pere Guixà, Edgar Cantero, Xavier Gual i Jordi Cabré (també katiuska maduixa). El pare sant dels katiuska és, naturalment Pau Riba, l'escriptor amb més talent malaguanyat de la literatura catalana, com ho vam parlar l'altre dia amb el Jaume Sisa a l'Horiginal.
Generació documania. La literatura com a testimoni del que han viscut. La consciència històrica, la memòria familiar, personal i tota la pesca. La emprempta de Josep Pla i l'actitud de versemblança i de fidelitat a la realitat. Naturalment, després resulta que tot és o pot ser mentida. O encara millor, ens és igual. Són el Toni Sala, Lolita Bosch i Llucia Ramis.
Generació Cleopatra. És la literatura de gènere de tota la vida. La històrica, la policíaca, la que sigui. La digna, modesta i bescantada literatura de sèrie B, millor o pitjor feta. Hi veig Martí Gironell i Marc Pastor.
Generació imparable. Els més coneguts de tots. Marduix. Política i literatura. Una literatura molt popular i sempre truculenta i tremendista. Grandiloqüent. Numeraris: Hèctor Bofill i Sebastià Alzamora. Supernumeraris: Emili Rosales i Melcior Comes. El gran model és Baltasar Porcel.
Naturalment, tot podria ser explicat d'una altra manera, però caldria que es fes.
Aquesta classificació ens deixa a tots molt més tranquils. I saber que té converses amb Sisa també
L'alegre, variada i acolorida inventiva taxonòmica situa el crític en una generació espontània de crítics katisuka (o batiscafo), d'altra banda, la confessió autobiogràfica de la conversa horiginal amb Sisa, de les trucades queixoses dels absents i els anònims missatges de mòbil, així com la sobtada aparició dels esborranys de la trucada (¿?) ens el situa en la línia de crítica neocursi-nen-maduixa. La imatge que encapçala el blog bé ens podria fer pensar en una tirada cleopàtrica. La documania no la veiem enlloc.