Serés a l'Edat Mitjana

[Teatre. Francesc Serés. Caure Amunt. Muntaner, Llull, Roig. Quaderns Crema, 278 pàgines. 18 euros]

Amb un català enlluernador i una cultura robusta, l'ambició de Francesc Serés (1972) l'ha portat a encarar-se amb els clàssics, en concret amb tres dels nostres millors escriptors medievals. És un gest que recorda Seamus Heaney o Tom Stoppard i és tan apassionant com perillós. L'escriptor pot fer el que li doni la gana, pot aprimar Falstaff, fer puta Cordèlia o convertir en pacifista N'Enric V, però el que no pot mai és fer perdre el temps el lector, avorrir-lo. Perdre-li el respecte. Els Muntaner, Llull i Roig de Serés no són com sabem que van ser històricament, però tampoc no són una alternativa que es pugui sostenir. Fan badallar en la seva misèria. Curiosament el pitjor de Serés s'ha precipitat en aquest llibre ambientat en el passat, ha desaparegut qualsevol indici de mesura o d'elegància, s'ha esfumat la grandesa continguda en De fems i marbres i ens trobem a cada pàgina amb una cel·la asfixiant de personatges rancorosos, acomplexats, ennegrits per un orgull sense mesura, per una amargor i un ressentiment que no deixen espai per estimar o riure, per pair la solitud de manera digna. És com un passatemps de casino de poble, proferir renecs fins a afartar-se, fer-se infinita i mútuament la punyeta els uns als altres fins que el propietari dels genitals més grossos i cervell més petit ho banyi tot de sang perquè en quedi constància. L'edat mitjana que Serés ens ofereix és falsa i previsible, plena d'errors històrics que ultrapassen la taca d'oli, prejudicis universitaris passats de moda i foscos temors que la superstició ideològica no justifica en absolut. El món sempre s'ha dividit entre rics i pobres i el sofriment és ben bé la identitat dels desfavorits. Serés té tot el dret a simplificar-lo tot a una llei de la selva sense recordar Kipling, però si hi posa un nom prestigiós ha d'explicar per què ho fa. ¿Com es pot descriure Jaume Roig sense alegria ni humor, ni fascinació per les dones més enllà del sexe? ¿Com es pot usar Llull per fer un al·legat ateu, presentant-lo com un cretí? ¿Com es pot fer de Muntaner (que va ser per als reis catalans el que Pla va ser amb Cambó) un escriptor romàntic i força cursilot que s'enfronta al poder perquè és una ànima pura i sensible? Serés prova de desmitificar tres grans noms però la seva tesi és tan elemental que es repeteix fins a la nàusea. I per si no n'hi hagués prou, amb faltes d'ortografia.

[Publicat a La Vanguardia el 21 de gener de 2009. Traduït i amb esmenes]

Addenda: Per raons d'espai vaig deixar d'incloure exemples concrets que potser ajuden a explicar la meva severa discrepància amb el llibre de Francesc Serés, un escriptor que, per altra banda respecto i admiro. És desconcertant que Serés parli de Muntaner en els termes que ho fa i que l'oposi de manera imaginària i fantàstica contra els agents del rei que són els jurats de la ciutat de València. No és una opció admissible perquè Muntaner, històricament, va ser jurat de València i no una víctima dels agents del rei com fantasieja Serés. Ni tampoc es pot parlar d'uns cavallers que havien estat punits pel rei perquè no volien pagar impostos. A l'Edat Mitjana els cavallers no pagaven impostos, precisament perquè eren cavallers i n'estaven exempts. La llista seria llarga i feixuga. La llengua que empren els personatges és increïble, no es pot creure ni assumir per poca familiaritat que es tingui amb Llull, Muntaner i Roig. Qui té alguna idea sobre aquests autors, per petita que sigui, s'adona que Serés no en té absolutament cap, que tant se li'n dóna i que podrien ser perfectament Fouché, Rommel o Joana d'Arc. I entre Ramon Llull, mort en 1316, i Jaume Roig, mort en 1478, hi van 162 anys, prou temps perquè l'Edat Mitjana que se'ns presenta canvïi i tingui nova personalitat i complexitat. Són exactament els mateixos anys que hi ha entre el naixement de Jaume Balmes i Frances Sérés i no li perdonaríem a ningú que ens els presentés com a fills d'un mateix temps. Oi?