Horaci, el foll dels versos

[Poesia. Quint Horaci Flac. Sàtires. Traducció de Jaume Joan Castelló. Adesiara, 2008. 263 pàgines. 14 euros]

¿Quin home va ser Horaci perquè tants qui el coneixien l'estimessin tant? Se'l descriu com un homenet gras i encantador, l'alçada poca, avesat a prendre el sol i també a la còlera. Provenia del no res, ex humili, era fill d'un ex esclau i va rebre l'amistat i el respecte de l'emperador August -s'hi havia enfrontat durant la guerra civil seguint l'exèrcit de Brutus-. Però, abans que res, va ser el gran amic de Mecenas, "la meitat de la meva ànima" tal i com el defineix, el seu gran benefactor, de qui va rebre nogensmenys que una finca a la Sabina, un indret assossegat, excel·lent per dedicar-se a la poesia, proveït d'un sucós suplement de rendes que li va permetre viure alleujat i amb plena confiança. ¿Qui va ser Horaci per permetre's rebutjar el càrrec de secretari privat que li va oferir August quan, malalt, combatia en persona els càntabres a Hispània, per quedar-se reposant mentre l'emperador el demanava? ¿Qui va ser aquest home amb un sentit tan agut de la independència i de la llibertat que va poder viure sense traves i a més a més amb l'afecte dels amics mentre d'altres eren eliminats o castigats, com va passar al pobre i desvergonyit Ovidi, exiliat per sempre més?

Per Horaci coneixem els plaers de la vida retirada, assossegada i reflexiva, el beatus ille. I també la fascinació per viure la vida tal com és, el carpe diem, per viure-la aquí i ara, aprofitant-la al màxim -carp, carpere significa esgarrapar- en contrast amb els qui es limiten a passar el temps, cedint a la por, sense atrevir-se, postergant-lo tot i confiant que ja viuran millor en el futur. Les seves Sàtires -en excel·lent traducció catalana de Jaume Joan Castelló, la primera catalana sense eufemismes ni bricolatge moralista- ens aboquen a les veritats del món, a les petites -els perills de la gola, les amistats enganxoses, les receptes de cuina, els exorcismes- i a les més transcendentales com els perills del sexe, la verdadera llibertat o la bogeria dels filòsofs que menyspreen els necis sense ser, en realitat millors ni més savis. "Tu ets boig exactament igual que aquell que, sense ser més savi, es riu de tu, però també porta la llufa penjada". Un dels seus esclaus el va definir així i Horaci ho consigna: "Aquest home, una de dos, o no hi és tot o és dedica a fer versos".

(Publicat a La Vanguardia el 28 de gener de 2009. Traduït i amb esmenes)