En el bosc blau d'Alemanya

[Document. Arnau Pons i Simona Škrabec. Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana. Institut Ramon Llull, 2008. 2 volums, 463 i 487 pàgines. 60
euros]

El gust català d'Alemanya és més profund encara que la fascinació pels llenguatges difícils, per la gramàtica que declina i es conjuga de manera complexa, per l'exclusiva llengua de la filosofia o la fascinadora abstracció de la música en què sempre destaca. El gust català d'Alemanya cerca quelcom més íntim. De primer perquè és el que vam voler ser i no vam aconseguir com ens recorden algunes cases modernistes de Barcelona, de factura wagneriana, centreuropea i fins i tot hamburguesa i hanseàtica, com la famosa casa de les Punxes a la Diagonal. És l'expectant interès català pels que van primers. Avui, perquè són el primer país d'Europa per l'economia i la població, el gran baluard de la Unió, el gran poder industrial, cultural i polític continental. Ahir, per l'imperi, el que es va proclamar a la sala dels Miralls de Versalles, però també per l'imperi de Viena a què vam estar lligats pels Habsburg, d'incerta memòria; per ells es va combatre en la nostra guerra de Successió de 1714. Sempre Catalunya es va sentir admirada per les àguiles imperials fins que En Jaume II les va poder afegir a les Quatre Barres de l'escut, fill com era d'una Hohenstaufen de Sicília. Arraconat entre Castella i França, el nostre país es va apropar durant l'edat mitjana a l'alemany d'intrèpida manera.

Catalunya també cerca en Alemanya els seus orígens, els que no vénen de Roma sinó del que es va acabar anomenant Germània, una poderosa identitat dels boscos del nord d'Europa, que segons l'opinió de Tàcit venia "ben bé de la terra mateixa" i que va anar dibuixant el nostre naixement altmedieval, quan els catalans solien anomenar-se Guerau, Arnau, Guillem, Gerberga, Guisla o Raimon; i quan la incipient i mestissa llengua d'aleshores va començar a utilitzar algunes paraules germàniques com ara fang, lleig o bosc. N'hi ha moltes d'altres i totes són imprescindibles en la nostra manera de parlar avui. En català, blau es diu blau com en alemany; és una paraula bella i sonora de la qual no sabríem estar-nos-en mai. Mai no ho haguéssim endevinat, pensem ser un país tradicionalment afrancesat (com també s'ho pensen Alemanya i Àustria), americanitzat, seduït també pels èxits dels britànics, fins i tot dels italians, tan semblants a nosaltres mateixos. Mai no ho haguéssim dit però els fets demostren amb rotunditat que Alemanya ens agrada.

És aquest llibre una valuosa panoràmica de l'interès per la cultura germànica. No es tracta d'una iniciativa d'antropologia comparativa i divulgadora com la del programa Karambolage de la cadena Arte (aquí som encara molt lluny de tot això) sinó que és un recorregut, clàssic, eminentment literari i cultural, amb abundants il·lustracions, que ens parla de moltíssimes coses bones, essencials, que ens ha donat l'alemany. Des que en 1502 Johan Rosenbach (Joan Rosembach com l'anomenaven els seus amics catalans) va donar a la impremta a Perpinyà el Vocabolari molt profitós per aprendre el catalan alamany i l'alamany catalan fins a l'actualitat, l'inventari és impressionant, espectacular. I està escrit per destacats intel·lectuals catalans o per catalanistes alemanys amb renom, la qual cosa augmenta l'interès i la qualitat d'aquest excel·lent llibre. Fa efecte aprendre de la mà del professor Jordi Llovet les vicissituds de les traduccions catalanes de Kafka (anteriors a les espanyoles, com també passa amb Nietzsche o Peter Szondi), la vinculació entre Verdaguer i l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria gràcies a Enric Casasses o aprendre d'Antoni Roca Rosell els detalls de l'estada d'Albert Einstein en l'Escola Industrial de Barcelona el 1923, on el podem veure en una instantània assegut en una cadira amb seient de palla. Ens impressiona com és d'important el pensament alemany, no només Hegel, Marx, Nietzsche o Freud, fins i tot també Heidegger o Benjamin. La importància de Schädel en la investigació lexicogràfica del català. La fascinadora personalitat de Josep Lleonart, el traductor del Faust de Goethe al català. La de Joan Maragall, Antoni Gaudí o Eugeni d'Ors, tan germanòfils en tot. Sense oblidar Carles Riba, Joan Crexells, Eugeni Xammar, Brossa, Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater, Jaume Vidal Alcover. Sense oblidar l'arquitectura racionalista.

D'Alemanya n'hem après molt però potser el que més ens interessa és allò que a ells també els agrada més de nosaltres. Com en som, de diferents.

(Publicat a La Vanguardia el 4 de febrer de 2009. Traduït i amb esmenes)