Déu salvi les reines

[Biografia. Lytton Strachey.

La reina Victoria. Traducció de Sílvia Pons Pradilla. Lumen, 2008. 400 pàgines. 22,90 euros.
Isabel y Essex. Traducció de Rafael Calleja. BackList, 256 pàgines, 20 euros]

Potser serà veritat que Europa és el centre del món per la indòmita i decisiva rellevància de les dones que té. O que els anglosaxons són la primera societat del món perquè Anglaterra es va formar i es va engrandir especialment a l'ombra de dues grans reines, Elisabet i Victòria. Sí, podríem citar amb èmfasi les espanyoles Isabel la Catòlica o Isabel II; també podem recordar Cristina de Suècia, Caterina de Rússia o les monarques holandeses, però ser reina regnant sobretot sembla una cosa molt anglesa com ens fan veure des de l'emperadriu sense corona Indira Gandhi, Thatcher, o fins i tot Freddie Mercury. Sense oblidar, clar, Lytton Strachey (1880-1932) el gran mestre del retrat, l'escriptor que va convertir la biografia en un exercici de gran exigència literària i de ferma anàlisi crítica, en una experiència útil per al lector, sobretot des d'un punt de vista humà i moral. De la vida humana, de la naturalesa humana ha de tractar, sens dubte, un gènere que es denomina biogràfic, més enllà de l'acumulació enciclopèdica de dades. No és necessari conèixer tots els detalls i tafaneries (als que Strachey era, tanmateix, tan sensible) en la vida d'un personatge, només el que és significatiu, les anècdotes que donen sentit a una vida, fan el fet. Una biografia no pot ser tampoc l'exaltació d'una personalitat perquè l'hagiografia mai no és creïble.

Irònic, irreverent, àcid, maliciós, descarat, tafaner, mordaç, implacable, i sobretot partidari acèrrim del common sense, Strachey sempre sembla convincent quan fa elogis perquè tampoc no estalvia crítiques contundents. Turmentat per la seva pròpia identitat, escèptic davant de la bona societat que s'havia rabejat ni més ni menys que amb Wilde, Strachey segueix en la cosa literària el virtuosisme de Sainte-Beuve i en la vital les aleshores noves investigacions de Freud (el seu germà, el psicoanalista James Strachey en va ser el traductor i principal introductor a la Gran Bretanya). Després de la fama i l'èxit aconseguits amb Victorians eminents (1918) van aparèixer La reina Victòria (1921) i Elisabet i Essex (1928) dues biografies en les que mira de comprendre i de comprendre's, de buscar-se a si mateix, al darrere dels homes i de les circumstàncies històriques que van envoltar les dues grans reines, dones atrapades per un destí reservat als homes. Probablement, Strachey és (al costat de Stephan Zweig) un dels grans biògrafs de la història perquè la seva curiositat és la d'un home atrapat per un destí. I per la por de viure aquest destí.

Victòria es deia, de fet, Alexandrina i no estava previst que arribés a ser reina d'Anglaterra. A Strachey, fill de l'activa sufragista Jane M. Grant, li xoca que la que va arribar a ser la dona més poderosa de tots els temps, contemplés, al final del seu regnat, els primers avenços del feminisme d'una manera tan negativa. Victòria és la reina inesperada, la noia romàntica que té poc de victoriana (una idea que va desenvolupar més tard Simon Schama) i que galanteja amb els seus primers ministres, fins al punt que van arribar a anomenar-la "senyora Melbourne" quan Melbourne va ser cap de govern, però que s'enamora de veritat, fins a la veneració, del seu cosí Albert (del qual no vol, ai, enamorar-se). En quedar vídua el 1861 s'adona que està sola i que potser la solitud sigui el destí de qualsevol ésser humà, fins i tot si s'és reina d'Anglaterra. I s'evadeix, acumulant de manera malaltisa objectes de tot tipus i reduint la seva presència política al mínim. Aquest és el seu gran encert històric. No haver comès cap error i haver estat molt conscient de les seves limitacions.

Quelcom de semblant es pot dir de la reina Elisabet, que no té cap qualitat heroica i que la història del seu regnat "perdura com a lliçó ingent per a melodramaturgs de la governança" segons Strachey. Les seves qualitats són precisament les que no són pròpies de l'heroi: "dissimulació, flexibilitat acomodatícia, indecisió, morositat dilatòria, parsimònia". Elisabet s'assembla ben poc a Victòria però hi ha dos elements bàsics que permeten comparar-les: la profunda solitud i el vincle entre el poder i el sexe. A Elisabet, a qui agraden molt els homes, sembla tenir pànic al coit i l'eludeix durant tota la seva vida, encara que això suposi quedar-se sense hereu, debilitar-se com a monarca i l'extinció de la seva dinastia. Sí, a Elisabet li agrada molt el comte d'Essex, i a ell li agrada molt el poder, la seva eròtica. Essex s'agenolla als seus peus però conspira per enderrocar-la. ¿No són els problemes de llibertat, de poder, en definitiva, sempre i per a tots els éssers humans els grans obstacles per a l'amor i el sexe?

Els llibres de Strachey són una lliçó de vida.

(Publicat a La Vanguardia el 12 de novembre del 2008. Traduït i amb esmenes)