Resplendor grecoromana


[Assaig. Luis Antonio de Villena. Biblioteca de clásicos para uso de modernos. Diccionario personal sobre griegos y latinos. Editorial Gredos, 2008. 282 pàgines. 22 euros]

Luis Antonio de Villena (Madrid, 1951) pertany a aquest grup d'autors espanyols -al costat de Cela, Umbral o Fernando Fernán Gómez- que es donen aires d'enorme independència personal. Una arrogància que els ha dut fins i tot a certa incomprensió pública: al progressisme de dretes, a una homenia excessiva i sempre agressiva -cadascú en la seva modalitat individual, en els seus gustos, vés- i, fins i tot, a una celebritat certament antipàtica i aspra. Villena és escriptor homosexual d'ulleres i samarretes pop, amb idees tan personals i originals com és robusta la seva formació cultural i la seva capacitat de pensar, que va des de la profunditat acadèmica fins a la frivolitat ximpleta. El seu diccionari sobre la literatura grega i llatina és, des d'aquesta perspectiva, un saludable exercici personal que ens fa entendre el que li agrada i el perquè dels textos de Grècia i Roma, tot elaborant una convincent apologia de les lletres clàssiques, una seductora, poderosa, invitació a la lectura.
Villena és aquí en la seva salsa, fins i tot més que en la biografia de Wilde o en el seu llibre sobre Caravaggio. Les pàgines es poblen, naturalment, de mossos brillants acabats de sortir del bany sota el sol de l'estiu - "Vinc del riu: tot / ho duc lluent" (Anacreont)-, de restitucions biogràfiques sense edulcorants i d'una obstinada defensa del gust pels nois que, en això no hi ha mitges veritats, agermana Sòcrates amb Plató, Alexandre el Gran, Virgili o Sòfocles. El millor de tot, tanmateix, és com Villena pren partit pels pagans en contra dels cristians. Naturalment, no per conviccions religioses sinó morals. El món antic anterior a la conversió al cristianisme sembla molt més vivible, sensat i fascinador i, per tant, la religió de Jesús i no els bàrbars, amb el seu dogma i la seva intransigència, esdevenen els responsables de la ruïna de Roma i Grècia, de l'acabament de més de mil anys d'una cultura mediterrània que és gènesi de tota cultura i de tota modernitat.
Es troba a faltar alguna veu (Aristòtil i Horaci no tenen perdó si hi ha temps per parlar de Melèagre de Gàdara o de Nonnos de Panòpolis). M'ha emocionat el relat de sant Paulí de Nola, estudiant a Barcelona, cartejant-se amb el seu mestre Ausoni. I he gaudit com un boig amb la narració dedicada a aquests faldillers anomenats Ovidi i Catul, el cantor de Lesbia i del seu amor "no només tempestuós, sinó novament maleït, ja que no deixa de saber-se impossible". Un llibre excel·lent.

(Publicat a La Vanguardia el 25 de febrer del 2009. Traduït i amb esmenes)