L'emoció ho és tot

[Teatre. Jean Racine. Berenice. Traducció d'Albert Mestres. Adesiara, 2008. 179 pàgines. 16 euros]

Jean Racine (1639-1699) té aquest "temblor fijo" que Federico García Lorca atribuïa a les Soledades de Góngora, un moviment, una emoció que sempre hi és i que va creixent, va augmentant fins a esclatar, fins a arribar al gran final projectat de les seves obres i que sempre consiteix en l'explosió d'una bomba. S'ha dit amb raó que el seu teatre és el tic-tac d'aquesta bomba, que l'angoixa creix sense parar, que ens falta l'aire i que el desenllaç és el menys important davant la crònica d'aquesta inquietud, d'aquesta angoixa, davant el retrat de l'experiència d'un sofriment que no s'atura, que va creixent sense límit. Per això Sartre pren Bérénice (1670) com a model de Sense sortida. Per això els personatges són com els de Samuel Beckett, atrapats en un espai buit que és metàfora de tota nuesa, de la fragilitat que sentim davant del dolor dels sentiments. "No hi ha, de cap manera, la necessitat de morts o de sang en una tragèdia, n'hi ha prou amb la grandesa de l'acció, que els actors siguin heroics, que les passions s'excitin i que tot es ressenteixi d'aquesta tristesa majestuosa en què constitueix el plaer de la tragèdia" sosté Racine davant els qui se sorprenen del teatre que fa. La major tragèdia és, precisament, aquesta. Que no hi ha morts ni sang, que no hi ha sinó un dolor cec i espès. Incomprensible. Si Walter Benjamin tenia raó i la tremolor és l'origen mateix de la bellesa de l'art, un moviment creixent li atorga veritat. Aquesta és la gran lliçó del barroc.
La política, el deure, separen Titus de Berenice; s'estimen però no pot ser, no n'hi ha res més a dir. Això és tot. És una obra feta amb el mínim, on el barroc s'enrotlla sobre ell mateix i més enllà de la sufocant acumulació d'artificis s'arriba al col·lapse, a la completa nuesa. És com El cavaller de la mà al pit del Greco, el major barroquisme és identificar l'imprescindible, l'essencial. És l'experiència atroç del bulímic, acumular per evacuar fins que no en queda res. El francès ric i preciosista de Racine també se simplifica al màxim. Diu Berenice:

"Acordeu la conducta amb Titus i amb mi sens queixa.

L'estimo, fujo d'ell. Titus m'estima, i em deixa. (...)

Tot és apunt. M'esperen. Príncep, no em seguiu mai.

Per última vegada, adéu, senyor meu."

És el naufragi, és la despulla de l'existència. És el gran Racine.

(Publicat a La Vanguardia l'11 de febrer de 2009. Traduït i amb esmenes)