[Narrativa] Voltaire. El setge de Barcelona (Història de Jenni). Edició i traducció d'Antoni-Lluc Ferrer. Edicions Documenta Balear. 105 pàgines. 11 euros.
S'acaben de fer tres-cents anys del Gibraltar britànic i aviat es commemoraran els altres fets d'armes que completen una dramàtica guerra, anomenada de Successió, que va acabar, a sang i foc, a la ciutat de Barcelona, l'11 de setembre de 1714 després d'un cruel setge de més d'any i mig. El record pertorbador d'aquell daltabaix històric no solament es manté amb dolorós batec al llarg de tres segles sinó que condiciona com una ombra, com una maledicció, tota l'herència política de la societat catalana, en sorollós contrast amb l'indiferent oblit de França i d'Espanya, per no esmentar a altres nacions protagonistes d'aquella contesa com la Gran Bretanya i Àustria. La narració de l'heroic setge de Barcelona es converteix així en la descripció dels orígens de la pròpia dissort de la nació catalana, la més desventurada des del punt de vista de la dramatització, la història favorita del nostre imaginari col·lectiu i sentimental. Va ser durant els anys noranta del segle XIX que tots els sectors del catalanisme, conservadors, federalistes i republicans, van escollir la data de l'11 de setembre davant altres possibilitats emblemàtiques com el dia de Corpus (pel Corpus de Sang) o el de Sant Jordi (patró de Catalunya). Es tractava, davant les opcions descartades, d'una data de consens emotiu perquè mancava de connotacions religioses; a més era metafòricament representativa de l'estat de lamentable postració de la pàtria catalana. Així com les nacions lliures assenyalen un dia al calendari com a festa nacional, Catalunya devia, en contrast, mantenir-se dolençosa i digna, commemorar la seva major derrota militar sense, lògicament, cap alegria, posposar el goig en favor de la mística del martiri (màrtirs són denominats els catalans caiguts en aquesta guerra), de la reivindicació romàntica, ultrasentimental, de l'ètnia agenollada fins que pogués assolir la seva irrenunciable emancipació.
La fascinació per l'11 de setembre català és un fet incontrovertible i, en el seu honor, s'han editat no poques monografies històriques i assaigs variats. Per això s'ha pogut afirmar que la llengua catalana, en dramàtica diglòssia, serveix abans que res per parlar sobre Catalunya i després sobre la llengua catalana. Creiem que només els catalans han pres la molèstia d'escriure sobre el nostre país estimat. Antoni-Lluc Ferrer discrepa d'aquesta opinió i, per això, s'ha atrevit a publicar La història de Jenni, un dels principals contes filosòfics de Voltaire, sota el títol inventat d'El setge de Barcelona. Les crítiques no han mancat des de diversos àmbits de la premsa de la nostra ciutat, àmbits espantadissos o simplement contraris al nacionalisme català, tan esbojarrats que arriben, fins i tot a retreure a Rafael Casanova que no tingués la decència de morir a la ronda de Sant Pere. Sí, és cert, el llibre de Voltaire no es diu El setge de Barcelona, però tampoc Kafka va anomenar metamofosi el seu conte sobre Gregor Samsa i no passa res. Les obres literàries poden ser delicades però mai no s'han d'agafar amb paper de fumar, més aviat intentar llegir-les, divulgar-les, conèixer-les. Vendre-les si hi ha sort. Encara que per a això s'hagi d'utilitzar l'habitual marqueting baptista del món del cinema.
¿Quin sentit té per als catalans que l'Histoire de Jenni s'anomeni d'una altra manera? ¿Serveix d'alguna cosa llegir aquest extraordinari conte filosòfic de Voltaire (a més de molt ben traduït per Ferrer) tenint en compte que la primera part està intencionadament localitzada a Barcelona, no durant el famós setge de 1714 sinó durant l'immediatament anterior, el de 1705, quan les tropes de l'arxiduc Carles d'Àustria van assaltar Montjuïc, Jordi de Darmstadt va morir en combat i es va arrabassar la ciutat a Felip V? Sens dubte. I sens dubte Voltaire, l'intel·lectual més important de tot el segle XVIII, és un excepcional, un inestimable testimoni que, avui, ens pot aclarir moltes coses sobre el gran mite català de la guerra de Successió. ¿Per què, l'escriptor ja vell, el 1775, decideix escriure un conte contra l'ateisme i també contra el fanatisme religiós i el situa precisament durant el setge de Barcelona de 1705?
Voltaire tenia una opinió perfectament clara sobre Catalunya com demostra El segle de Lluís XIV (“els catalans, nació bel·licosa i obstinada”; “Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra... Catalunya, pot sortir-se'n sense comptar amb l'univers, però els seus veïns no se'n poden sortir sense Catalunya”). Sens dubte la seva tasca com a secretari de l'ambaixador francès a Holanda cap a 1722 el va poder ajudar a formar-se-la. Potser sí que va ser més important la Barcelona de 1705 perquè allà es va produir un esdeveniment: la topada, la convivència entre soldats anglesos, de confessió anglicana i civilitzada actitud, a la manera de John Locke, amb els catalans fanàticament devots i involucionistes, immensament majoritaris tant en el bàndol dels botiflers com en el dels austricistes. Encara que Voltaire admiri els catalans, que corren a l'encalç del “fantasma de la llibertat”, s'irrita davant de l'omnipresència de sacerdots i monjos “com si es tractés d'una guerra de religió”. L'escriptor retrata l'esgarriament col·lectiu de la ment a mans de la santa Inquisició que, tot i que va perdre una mica de protagonisme durant la breu administració catalana (que va somniar poder ser algun dia una república burgesa com Holanda), el cert és que va manipular la desesperació de la Barcelona de 1714, capital del dolor, amb constants processons, nens amb blanc immaculat, infinits rosaris i ciris per tot arreu i l'avinagrada olor de la guerra, de la fam i de la bogeria que tot l'encens cremat no va poder ocultar. Alguns van assegurar que havien vist llums, fins i tot creus de santa Eulàlia. Pocs sants i molts bojos. Voltaire és demolidor davant dels visionaris: “un argument ben dolent; hom no raona així a la Societat Reial de Londres”. No, efectivament, així no és manera de pensar.
(Publicat a La Vanguardia el 8 de setembre del 2004. Traduït i amb esmenes)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada