"Umbrales" de Madrid

[Narrativa. Francisco Umbral. Hojas de Madrid (Travesía de Madrid. Si hubiéramos sabido que el amor era eso. El Giocondo. Amar en Madrid. La noche que llegué al Café Gijón. Trilogía de Madrid. Madrid, 1940. Madrid, tribu urbana). Pròleg de Miguel García-Posada. Planeta, 2008. 1.520 pàgines. 45 euros.
Carta a mi mujer. Pròleg de Pere Gimferrer. Planeta, 200 pàgines, 22 euros]
Arribo a Madrid, estació Puerta de Atocha, perquè es publica ara un tomarro d'Umbral (Madrid, 1932-2007) amb la majoria dels seus llibres que parlen sobre Madrid, és clar, només els més difícils de trobar perquè tots els seus llibres, tomarros o no, van de Madrid i dels Madriles com també va la Carta a mi mujer, un inèdit recuperat que és un dels millors que li he llegit, líric, on surten moltes coses de la seva relació amb España, la muller, a la Dacha, la seva llar amb gats, piscina i gespa al costat dels salzes, i del seu món a través del llenguatge: “yo soy el dueño de las palabras y sé cuando las palabras son sólo ruido”. D'estimar amb la víscera i sense cursileria, quotidianament; que això és estimar i tota la resta són onanismes. Bueno, a lo que te iba, que vaig arribar a Atocha, i després de veure per la finestreta de l'Au tant d'erm, de páramo, grises alcores y cárdenas roquedas, em trobo que m'han posat una frondosa miniselva tropical sota l'ensostrat de l'estació i que la van refrescant a cop de sifó. Umbral és sumptuós i inesperat como una selva a Atocha.

Llindar primer. Argüelles. Para mis visiones y visitas, que es como ho deia Quevedo, de Travesía de Madrid (1966) vinc aquí. Un barri agradable i polit, continua amb estudiants que s'aixequen a les dotze però sense la humanitat xipollejant dels més pobres. La ficelle ne me manque pas, deia Jules Renard i Umbral fa un tipus d'episodios nacionales d'ara donant protagonisme a la gent que transita, al mogollón en totes les formes i maneres, olors. És l'eufòria que celebra la joventut amb la transgressió. Umbral és el dandi, ya ves, l'escriptor artista i orgullós, el que mira les noies riques que compren les calces a Serrano, és clar, però el seu món és l'altre, el de la gent que es posa dreta després de caure, el buscón, el caradura, o el quiosquer simple i pacífic, la taquillera del Renoir. El jove Umbral és un Oliver Twist a mala llet: “Yo siempre seré aquel niño que mira la fiesta desde lejos y dice: ‘Estos hijos de puta’. Siempre”.

Llindar segon. El Viaducto. No surt a Si hubiéramos sabido que el amor era eso (1969) però mola per parlar d'aquesta novel·la que glossa una història d'amor sense que coneguem pròpiament la història. El Viaducto representa l'avantguarda en la què s'inspira Umbral per a la seva prosa sorprenent i al·lucinada, exaltada de lirisme, de sentiment viril: Ramón, Cansinos, Corpus Barga, el Viaducto dels il·lustrats que volen salvar el desnivell del barranc del carrer Segovia. L'amor o la metàfora dels desnivells. És un com un drac racionalista adormit en meitat de Madrid, del que es tiren els suïcides, enamorats o no. I pel qual s'enfilen els homes-mosca als que Umbral anomena “suïcides inversos”.

Llindar tercer. Pasadizo de San Ginés. El món de la nit canalla i escandalosa protagonitza El Giocondo (1975), una novel·la asfixiant en la qual un jove de gran bellesa es debat entre l'amor d'una dona i d'un home. El Giocondo és el trofeu sexual i sentimental que molts volen col·locar a les seves vitrines. Avui el passadís, proper a Sol, no conserva la seva antiga mala reputació.

Llindar quart. Iglesia de la Paloma. Aquí, en l'epicentre de manolos, macos, chulapos i del xotis, també hi ha la pila on van batejar al mismísimo Larra, sant patró de modernitats i periodismes i també a l'Umbral. Amar en Madrid (1972) és la primera gran recopilació del seu articulisme enlluernador. La transgressió torna a ser doble, el sexe i les emocions com a bandera vital. Atrevir-se a viure i a ser un mateix, coño.

Llindar cinquè. Café Gijón. Aquí menjo paella i llegeixo La noche en que llegué al Café Gijón (1977). Les parets color mel, els velluts vermells, la llum verda que ve del passeig del Prado. En aquests miralls s'ha reflectit bona part de la mitologia literària espanyola, Aleixandre, Ruano, Cela, Gerardo Diego. I les meretrius de Chicote.

Llindar sisè. Puente de los Franceses. Vermellós. Com la Font del Gat a Barcelona és un nom líric que ho representa tot i no res. Trilogia de Madrid (1984) és l'Umbral més arravatat i fort, que comença amb l'evocació d'aquest pont ferroviari, estratègic en la batalla de Madrid. Avui veig la gran ciutat desbordar-se en totes direccions. “Madrid, que como ciudad apenas es nada, ha sido mucho en la literatura. Madrid no existe, sino que es una creación de los escritores.” Com diu Umbral al llibre “yo soy el que lo tengo visto todo”. Exageració que és entusiasme, oyes?

Llindar setè. La Cibeles. El Banco de Espanya, Casa de América, Cuartel General del Ejército i Alcaldía de Madrid. Madrid, 1940 (1993) són les hipotètiques memòries d'un jove feixista tot just acabada la guerra. És el contrast entre el nacionalisme espanyol benintencionat i regeneracionista i la podridura del franquisme. Umbral, àcrata, va practicar el progressisme de dretes que fou l'origen de la seva mala premsa.

Llindar vuitè. La Gran Via. El fil mitològic de Madrid, la font de Neptuno, Cibeles, i ja a la Gran Via, les cariàtides de l'Instituto Cervantes, l'Atenea negra del Círculo de Bellas Artes davant del teatre Apolo, la Victòria alada de l'edifici Metrópolis que substitueix el Zeus i Ganímedes avui a la Castellana. Tots i tot passa per la Gran Via. Veig una botiga Loewe (Umbral va posar aquest nom a una de les seves gates) entre el carrer Víctor Hugo i Chicote. Madrid, tribu urbana (1999) és una altra d'aquestes grans síntesis entre vida i cultura, entre la passió i la malenconia, entre el gust per la gent i el desig que et deixin en pau. Veig un xaval amb pírcing que llegeix el mateix tomarro que jo esperant el bus de Vallecas. Madrid a través d'Umbral. O sea.


(Publicat a La Vanguardia el 22 d'octubre del 2008. Traduït i amb esmenes)