Mortal i rosa

[Poesia. Oriol Izquierdo. Moments feliços. Edicions 62, 2008. 93 pàgines. 15 euros]

Ningú no ens va dir que fos fàcil. Però tampoc no ens van dir que arribaria a ser tan difícil. Des de fa anys, (m'ho diu Julià Guillamon quan anem a menjar) vivim en el món de la creació literària un període de tristesa i de desil·lusió que potser sigui racionalment injustificable, però almenys, ho és tant com l'optimisme creatiu i la ximpleria postieié dels setenta. I els desgraciats escriuen tant o més que els feliços. Els feliços pot ben bé ser que no escriguin gens i que se'n vagin a passejar. És com si les societats fossin persones i passessin cíclicament de l'optimisme al pessimisme i viceversa. Jo dic que no, però posem-hi que sí. Oriol Izquierdo (Barcelona, 1963) ens fa pensar què és el que ens passa amb la felicitat, ja des del títol. Recorda la poesia trista i brutal, irònica i sensata d'Andrés Estellés, allò de "no podia faltar el vi damunt la taula" i tal. Poesia negligée, que deia Jules Renard, que privilegia el sentit, que concep la poesia com a condensació del pensament i que identifica l'essencial, el que ens és prou. Exercici d'intel·ligència que no cedeix a cap inèrcia, ni a la mètrica tan sols, ni a l'escriure bonic. Només capteniment. Fort.

Izquierdo, a partir d'un drama personal, construeix un refugi de sentit. No s'explica aquí perquè ningú no n'ha de fer res. No és l'anècdota sinó la pregunta: ¿per a què podria servir-nos un dolor insuportable i encabronat, si és inevitable i res ni ningú no el pot suprimir?

"resisteix resisteix quan llampegui

l'esbarzer cremarà resisteix

i després sortiràs de les cendres."

No hi ha desesperació ni efectes lacrimògens ni s'exhibeixen cadires de rodes a la manera de Lluís Llach. Se'ns parla d'argila, de pans i de pedres, del desert, de la temptació de mirar enrere com la muller de Lot, que no té ni nom la pobra, i de com tota la tramoia bíblica, de sobte, assoleix un maleït protagonisme. De com la tragèdia sempre és domèstica i es torna quotidiana, de com intentaries l'impossible, fins i tot un troc: alguns anys de la teva vida a canvi de... El record és abric per al futur. Hi ha pocs llibres tan nobles que descriguin la felicitat al costat de la mort, de les roses amb espines, de l'agredolç, de la comicitat de la nostra desgràcia. Que ens parlin de la complexitat. Un llibre bo, bell i savi. Excel·lent.

(Publicat a La Vanguardia el 5 de novembre de 2008. Traduït i amb esmenes)