[Història. Pêro Vaz de Caminha. Carta del descubrimiento de Brasil. Traducción y prólogo de Isabel Soler. Acantilado, 2009. 145 pàgines. 12 euros]
Un tòpic ben gastat que aquí fa molt servei, és el que assegura que en viatjar es guareix a qualsevol la temptació nacionalista. Suposem que això no va per ni per Cook, ni per Hernán Cortés o Roger de Llúria, que el que se'n diu viatjar, van viatjar prou però això sí, per estendre l'imperialisme d'aquesta o d'aqueixa nació. El que es vol assenyalar amb la gastada asserció és que comparant el propi amb l'aliè, hom acaba per prendre plena consciència del que és el món, i del comú (i fins i tot vulgar) que esdevé el que nosaltres crèiem en un primer moment peculiar i excepcional només perquè ens semblava molt íntim i diferencial. Comparant elements que sí que poden ser comprables, hom s'allunya de l'experiència particularista de la sorpresa i jutja amb més encert. S'assemblen molt entre ells, posem per cas, els misteriosos descobriments transatlàntics esdevinguts a l'entorn de l'emblemàtica data de 1492. Gràcies a la professora Isabel Soler i al seu relat minuciós, intens i emocionant de la història dels viatges portuguesos que van acabar amb el descobriment del Brasil, tot el que es va esdevenir amb Colom, els seus viatges, el seu controvertit origen, tot se'ns presenta molt més suportable i més d'època, menys inaudit. Sí, en efecte, mentre autors com Jordi Bilbeny fan de l'especulació històrica excel·lents novel·les d'aventures amb gran protagonisme de la pèrfida, i dolenta-més-que-dolenta, censura espanyola que es rabeja contra tot el que és català, vet aquí i ara mil i un misteris apassionants més, alimentats en aquest cas per la política de sigil que va presidir la tasca de Joan II de Portugal després del descobriment d'Amèrica i el nou equilibri ultramar que es va buscar amb el tractat de Tordesillas. Vet aquí tota la fascinació del relat però acompanyada del més sever dels rigors històrics. Això és veritat.
¿Van saber res d'Amèrica els muts navegants portuguesos abans de 1492? ¿Van arribar abans a les terres d'on treien el palo brasil en la seva febril carrera per trobar una ruta cap a Orient, quan anhelaven establir-se en l'Índic un cop doblat el cap de Bona Esperança, havent rebutjat la pressió musulmana, tot buscant aconseguir el monopoli dels productes de l'Índia i la Xina? ¿Quin paper va jugar la política messiànica de Manuel I, que es veia a si mateix inspirat, ni més ni menys, que per l'Esperit Sant? No hi ha aquí ni una sola pàgina avorrida o mancada d'interès. Però a més a més passa que són veritat. El text de l'escrivà Caminha explica com són les terres acabades de descobrir de la Vera Creu, en un relat impressionista, gairebé antropològic, que sembla tret de Sànchez Piñol: "había allí dieciocho o veinte hombres pardos, todos desnudos sin ninguna cosa que les cubriera sus vergüenzas…... "
Un tòpic ben gastat que aquí fa molt servei, és el que assegura que en viatjar es guareix a qualsevol la temptació nacionalista. Suposem que això no va per ni per Cook, ni per Hernán Cortés o Roger de Llúria, que el que se'n diu viatjar, van viatjar prou però això sí, per estendre l'imperialisme d'aquesta o d'aqueixa nació. El que es vol assenyalar amb la gastada asserció és que comparant el propi amb l'aliè, hom acaba per prendre plena consciència del que és el món, i del comú (i fins i tot vulgar) que esdevé el que nosaltres crèiem en un primer moment peculiar i excepcional només perquè ens semblava molt íntim i diferencial. Comparant elements que sí que poden ser comprables, hom s'allunya de l'experiència particularista de la sorpresa i jutja amb més encert. S'assemblen molt entre ells, posem per cas, els misteriosos descobriments transatlàntics esdevinguts a l'entorn de l'emblemàtica data de 1492. Gràcies a la professora Isabel Soler i al seu relat minuciós, intens i emocionant de la història dels viatges portuguesos que van acabar amb el descobriment del Brasil, tot el que es va esdevenir amb Colom, els seus viatges, el seu controvertit origen, tot se'ns presenta molt més suportable i més d'època, menys inaudit. Sí, en efecte, mentre autors com Jordi Bilbeny fan de l'especulació històrica excel·lents novel·les d'aventures amb gran protagonisme de la pèrfida, i dolenta-més-que-dolenta, censura espanyola que es rabeja contra tot el que és català, vet aquí i ara mil i un misteris apassionants més, alimentats en aquest cas per la política de sigil que va presidir la tasca de Joan II de Portugal després del descobriment d'Amèrica i el nou equilibri ultramar que es va buscar amb el tractat de Tordesillas. Vet aquí tota la fascinació del relat però acompanyada del més sever dels rigors històrics. Això és veritat.
¿Van saber res d'Amèrica els muts navegants portuguesos abans de 1492? ¿Van arribar abans a les terres d'on treien el palo brasil en la seva febril carrera per trobar una ruta cap a Orient, quan anhelaven establir-se en l'Índic un cop doblat el cap de Bona Esperança, havent rebutjat la pressió musulmana, tot buscant aconseguir el monopoli dels productes de l'Índia i la Xina? ¿Quin paper va jugar la política messiànica de Manuel I, que es veia a si mateix inspirat, ni més ni menys, que per l'Esperit Sant? No hi ha aquí ni una sola pàgina avorrida o mancada d'interès. Però a més a més passa que són veritat. El text de l'escrivà Caminha explica com són les terres acabades de descobrir de la Vera Creu, en un relat impressionista, gairebé antropològic, que sembla tret de Sànchez Piñol: "había allí dieciocho o veinte hombres pardos, todos desnudos sin ninguna cosa que les cubriera sus vergüenzas…... "
(Publicat a La Vanguardia el 11 de març del 2009. Traduït i amb esmenes)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada