[Assaig. María José Martínez Vázquez de Parga. El tablero de la oca. Juego, figuración, símbolo. 451 editores, 2008. 407 pàgines. 34,50 euros.]
Els grans llibres neixen de les grans preguntes, d'una curiositat sense límits i d'una no menor caritat cap al que ens envolta. És quan ens enamorem. Ens enamorem de la jardineria quan el senyor Horace Walpole ens va fer fixar-nos en les tècniques en L'art dels jardins moderns o en l'encantadora singularitat dels fars costaners quan Walter Scott va escriure The voyage of the Pharos, sàviament abocat a l'espanyol per Pablo Soler Frost. O quan Brian Boyd ens va il·lustrar sobre les papallones de Nabòkov o quan Isabel de Riquer va dedicar fins a tres-centes pàgines a la llegenda del cor devorat. Avui una altra gran dama de les lletres, María José Martínez Vázquez de Parga (Béjar, 1960), crida la nostra atenció sobre un tema menor, conscient de la veritat de la sentència de Flaubert: Déu viu en els detalls. I el joc de l'oca ha estat allà a l'abast de les nostres mans, pel que sembla, des del naixement de la humanitat per tal com coincideix, en forma i significat, amb el joc de tauler més antic que es coneix, d'uns 5.000 anys d'antiguitat, el joc egipci de la serp, fascinador i remot. Envoltador en la seva dinàmica espiral, vet aquí un joc que convoca les veritats de la vida, la mort i l'amor, sotmeses per sempre a l'atzar.
El joc és un conjur contra la fatalitat i un aprenentatge sense riscos notables. És una catarsi que purifica i ens evadeix del món; perquè com ens expliquen Hans Blumenberg i Ji-Fu Tuan l'ésser humà té una limitada capacitat de suportar el real i ha de refugiar-se sota l'empara de la fantasia, de la caverna de Plató, sota l'ala (hem de dir aquí) de l'oca, metàfora viva de l'existència i, per tant, d'inesgotables significats. Un recorregut per la història de l'art ens confirma la popularitat que té, la multiplicació de les seves formes, la perdurabilitat rotunda en l'àmbit més estimat, el domèstic, en la intimitat i la satisfacció que encén el temps del lleure. El joc de l'oca ens permet un inesperat recorregut històric, amb aspectes antropològics i matemàtics (càlcul de probabilitats), excursos esotèrics i màgics, simbòlics i literaris de naturalesa molt diversa. Ho va dir Goethe en un poema: "Al joc de l'oca / comparable és aquesta vida. (...) / si ensopegues o caus, el joc continua, / sempre vas endavant. "
Els grans llibres neixen de les grans preguntes, d'una curiositat sense límits i d'una no menor caritat cap al que ens envolta. És quan ens enamorem. Ens enamorem de la jardineria quan el senyor Horace Walpole ens va fer fixar-nos en les tècniques en L'art dels jardins moderns o en l'encantadora singularitat dels fars costaners quan Walter Scott va escriure The voyage of the Pharos, sàviament abocat a l'espanyol per Pablo Soler Frost. O quan Brian Boyd ens va il·lustrar sobre les papallones de Nabòkov o quan Isabel de Riquer va dedicar fins a tres-centes pàgines a la llegenda del cor devorat. Avui una altra gran dama de les lletres, María José Martínez Vázquez de Parga (Béjar, 1960), crida la nostra atenció sobre un tema menor, conscient de la veritat de la sentència de Flaubert: Déu viu en els detalls. I el joc de l'oca ha estat allà a l'abast de les nostres mans, pel que sembla, des del naixement de la humanitat per tal com coincideix, en forma i significat, amb el joc de tauler més antic que es coneix, d'uns 5.000 anys d'antiguitat, el joc egipci de la serp, fascinador i remot. Envoltador en la seva dinàmica espiral, vet aquí un joc que convoca les veritats de la vida, la mort i l'amor, sotmeses per sempre a l'atzar.
El joc és un conjur contra la fatalitat i un aprenentatge sense riscos notables. És una catarsi que purifica i ens evadeix del món; perquè com ens expliquen Hans Blumenberg i Ji-Fu Tuan l'ésser humà té una limitada capacitat de suportar el real i ha de refugiar-se sota l'empara de la fantasia, de la caverna de Plató, sota l'ala (hem de dir aquí) de l'oca, metàfora viva de l'existència i, per tant, d'inesgotables significats. Un recorregut per la història de l'art ens confirma la popularitat que té, la multiplicació de les seves formes, la perdurabilitat rotunda en l'àmbit més estimat, el domèstic, en la intimitat i la satisfacció que encén el temps del lleure. El joc de l'oca ens permet un inesperat recorregut històric, amb aspectes antropològics i matemàtics (càlcul de probabilitats), excursos esotèrics i màgics, simbòlics i literaris de naturalesa molt diversa. Ho va dir Goethe en un poema: "Al joc de l'oca / comparable és aquesta vida. (...) / si ensopegues o caus, el joc continua, / sempre vas endavant. "
(Publicat a La Vanguardia el 15 d'octubre del 2008. Traduït i amb esmenes)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada